A través de la claraboia, l’espai era fosc. Les estrelles distants eren punts de llum que a penes es veien. Tenia els llums de la sala de control apagats, només els leds dels indicadors brillaven suaument. Estava asseguda amb les cames estirades i els peus sobre un dels monitors de la consola de control. El te s’estava fred i oblidat a l’altra banda dels comandaments, lluny d’un possible cop de peu que provoqués un accident. Feia divuit dies que havia despertat i, segons la computadora, encara tenia quatre dies més abans d’entrar a la càpsula d’acceleració. Viatjaven en línia recta a una velocitat constant, accelerant només per corregir el rumb. Despertar era opcional. De fet, la computadora era ben capaç de fer tota la travessia sense intervenció humana, però que hi ha de divertit en deixar a les màquines fer tota la part interessant? Va prendre el llibre i el va obrir; automàticament, el text va dibuixar-se just al lloc on l’havia deixat abans. Sempre li havia semblat una mica esnob fer servir l’aparell amb aquelles pàgines que simulaven el paper i el passar de les planes. Abans de començar el viatge sempre havia llegit amb la pantalla del comunicador però després dels mesos que havia passat fent servir el llibre, no pensava tornar a fer servir res més. Al començament, havia deixat que la computadora de la nau tries una selecció de clàssics i va ser així que va descobrir Edgar Allan Poe. Ara estava amb Les aventures d’Arthur Gordon Pym.
El viatge havia de durar vint-i-tres anys de temps real. Pels cinc-cents colons i tres tripulants que viatjaven en estasi, el viatge seria ben curt, només passarien desperts els darrers tres dies, preparant tot per l’arribada a la seva nova llar. Ella ja havia passat cent quaranta-dos dies sola, gaudint de tota la nau per a ella mateixa. Cada cop que la computadora l’informava que era hora de tornar a la càpsula d’acceleració, la programava perquè la despertés tan bon punt les maniobres de correcció de rumb haguessin finalitzat. Havia començat el viatge pensant que el passaria adormida, com la resta. Despertant un parell de cops per fer comprovacions, de vegades ella, de vegades el seu company. Però el primer dia d’estar sola, ja va decidir que la nau era seva i que no podia perdre l’oportunitat de viure l’aventura de ser la capitana. Va esborrar les seqüències per despertar a qualsevol membre de la tripulació i va reassignar-les totes al seu calendari. Li hauria agradat no haver de dormir, però les acceleracions a diverses gravetats la convertirien en melmelada si estigués fora de la càpsula. El procés per entrar en estasi no era dolorós però força molest. Substituir tot l’aire i omplir tots els forats del cos amb el compost de plàstic expansiu era enutjós. Per sort, l’expulsió era automàtica i es produïa abans de despertar.
Cada cert temps arribaven missatges des de la base. Suposava que anaven rebent les estadístiques d’ús extra dels sistemes vitals i demandaven informació. Durant la seva primera guàrdia, la que estava programada des del llançament, havia respost però, des que havia començat a no dormir quan tocava, els ignorava. No volia delatar la seva vigília voluntària i si mantenia el silenci a les comunicacions, haurien de pensar que les dades que rebien eren corruptes. La major part dels sistemes funcionaven automàticament i encara faltaven mesos pel següent torn de vigilància, ja els contestaria llavors amb alguna excusa per les dades que rebien. Els resums de notícies sí que els anava llegint tot i que cada vegada se li feien més aliens; els problemes d’un planeta que ja no era el seu. Ara la seva vida era aquesta, aquí i ara. I tenia una vida molt més plena i satisfactòria de la que mai havia gaudit abans. Tenia cobertes les necessitats bàsiques i tot l’entreteniment, l’art i la cultura de la humanitat al seu abast. Només una cosa li havia faltat els primers dies.
La cantina tenia una varietat limitada de menjars, tots ells liofilitzats, deshidratats i reconcentrats. El rebost semblava la prestatgeria d’una botiga de sabates: caixes perfectament ordenades, una al costat de l’altra. Cada àpat, un cop rehidratat i escalfat en un petit forn, tenia la quantitat necessària de nutrients, vitamines i minerals necessaris per a la subsistència, en diversos sabors, és clar. No hi havia ni menjar fresc, ni begudes que no fossin aigua reciclada. Hi havia provisions per sis mesos, les necessàries per un viatge on només hi hauria un tripulant despert per torn, un màxim de quaranta-vuit hores no més de set o vuit vegades en tot el trajecte. No havien calculat que algú decidiria estar despert tant de temps com ella. Per sort era una dona de recursos. Les càpsules d’estasi feien despertar a tota la tripulació si la persona que descansava al seu interior moria o la mateixa càpsula s’avariava. Eren tecnologia de la més avançada, dissenyada per no fallar, però per això hi havia un mínim de factor humà en el control del viatge. Pels seus plans, la mateixa tecnologia que protegia els cossos, era la que li permetia anar tallant la carn amb la qual s’alimentava. Amb el cor aturat, la sang no brollava i es podia permetre el luxe de desmembrar els cossos inerts sense perill de mort. Cada càpsula estava programada per curar i protegir al seu habitant. La primera vegada, va tallar la cama sencera del seu company, amb el raonament que com que no havia de despertar, no trobaria a faltar no poder-se estar dempeus. La carn estava dura i li va ser difícil coure-la al petit forn. Però els dies següents, la textura va anar millorant. Va adonar-se que els efectes de l’estasi no desapareixien immediatament i que li calia deixar que la carn tornés a la normalitat abans de poder consumir-la. Els primers dies es limitava a menjar la carn sola; no hi havia condiments a la nau, però amb el pas dels dies, va començar a experimentar amb les pólvores dels menjars deshidratats del rebost. Va pensar que pel següent àpat, es prepararia un estofat amb una de les racions de curri i faria servir greix per espessir el plat. Només de pensar-hi, el ventre li va fer un gruny.