Dolors

Borratxo com estava, no va poder evitar esquitxar tothom a la taula quan va aixecar el braç i la cervesa va sortir volant de la gerra.

—Sou tots collonuts —va cridar—. Òstia puta, que en sou de macos!

La núvia va mirar-se el seu acabat de convertir-se en marit i aquest immediatament va aixecar-se i amb un gest del cap, va convocar al padrí i a son germà.

—Tu el prens d’un braç i tu de l’altre —Deixà anar un sospir—. Jo el distrauré.

El padrí va prendre el braç alçat del noi i li arrencar la gerra mig buida, esquitxant encara més, a la resta de gent de la taula. El nuvi va donar uns copets a la galta del borratxo per reclamar la seva atenció.

—Ei, malparit —va deixar anar mentre l’arrossegaven—. Mira que has fet sort, eh bandarra?

—Sí, moltíssima sort. Fes el favor d’abaixar la veu, collons, Biel.

—Qui ens ho anava a dir, eh Miqui? Que aconseguiries casar-te amb la Dolors?

El noi va mirar cap a la taula on seia la seva dona i va estirar el borratxo per fer-lo sortir de la sala amb més urgència. Un cop fora, el van fer seure en un banc. El padrí i el germà van fer gest de marxar, però en Biel els va agafar dels camals dels pantalons per obligar-los a quedar-se.

—No marxeu, home, que potser el Miqui encara us és de menester.

—Borratxo com estàs, dubto que facin falta tres de nosaltres per aturar-te.

—Em penso que et sorprendries —En Biel va riure—. Potser en Miqui no, ell sap de què soc capaç.

El padrí va atansar-se al banc, però el nuvi el va empènyer enrere i els va fer marxar amb un moviment de cap. Llavors, un cop sols, va seure al banc.

—Què vols Biel? De debò no em pots deixar tenir un moment feliç?

—Pots tenir tots els moments feliços que et surtin dels collons, però calia buscar-los amb la Dolors?

—Parles d’ella com si fos de la teva propietat. Saps que és una persona lliure i que pot decidir per si mateixa amb qui vol estar, oi?

—Ui, que ara et fotràs en plan feminista i tot. L’has cercat perquè sabies que jo la cercaria.

—I què si ho he fet? Et repeteixo que no és teva.

—Però l’estimo, més del que mai podràs fer-ho tu. L’he estimada des del primer cop que la vaig veure i ho saps. M’has vist una pila de vegades rondar-la i buscar el seu amor. I ara m’ho vols prendre tot.

—No et puc prendre el que mai ha estat teu.

En Miqui començà a aixecar-se. En Biel va fer que no amb el cap.

—No hauries d’haver vingut, Biel.

—Com pots dir-me això? Si tu mateix em vas convidar.

—La Dolors creu que som molt amics, que ens coneixem des de petits. Explicar-li la veritat era més difícil que enviar-te la punyetera invitació.

—Et pensaves que no vindria.

—Per què hauries de voler venir? Tu mateix ho has dit, t’he pres allò que més estimes. No veig perquè hauria de fer-te gràcia venir a veure la confirmació de la teva pèrdua.

—Perquè tu també ets a punt de perdre-ho tot.

Només se sentia els sorolls de la celebració dins de la sala i el cant d’uns quants ocells al voltant del banc on seien. Cap dels dos va dir res durant una bona estona fins que en Miqui va trencar el silenci.

—Estàs sent increïblement injust. No em mereixo això. I sobretot la Dolors no es mereix això.

—Saps perfectament que el que senti la Dolors és irrellevant ara mateix.

—Em sembla una bogeria tot això que dius. De debò penses que l’estimes? El que ella pensi és irrellevant per a tu, que dius estimar-la de veres?

—No facis veure que a tu t’importa més que a mi. Quants cops has estat tu la causa de la meva infelicitat? No em pots respondre per què ja no en deus ni portar el compte dels cops que m’has enfonsat la vida.

D’una revolada, en Miqui s’aixecà i prenent-lo del coll de la jaqueta, va forçar el Biel a posar-se dempeus. Va estirar el puny enrere, preparat per etzibar un cop, però en veure el somriure a la cara de l’altre, va deixar caure la mà.

—És exactament això el que vull que facis. Pega’m, destrossa’m, mata’m… Mostra-li a la Dolors qui ets en realitat. No seré jo qui te la prengui, sinó tu mateix que la perdis.

—No ho faré —En Miqui va deixar-lo anar—. Si més no, ara no ho faré.

—Doncs tornaré allà dins i seguiré celebrant la vostra unió, fins que li quedi un record ben amargant d’aquest dia tan especial.

—I què aconseguiràs? Que passem un parell de dies de morros a Cancún? Se li acabarà passant i amb el temps, ho explicarà als amics com una anècdota estúpida.

—Temps? Quin temps? No queda ni un any per la següent confluència. Creus que no l’aprofitaré?

—No t’ho permetré.

—Em mataràs abans no arribi, oi?

—Si és el que cal per protegir…

—Protegir el què? La teva vida de casat? El fet que has robat la meva de vida? Saps de sobres que te n’acabaràs cansat de tot plegat i seràs tu qui buscarà una nova confluència.

—No ho saps això —va dir en Miqui—. Aquest cop crec que sí que voldré arribar fins al final. Aquest cop tinc motius per voler acabar.

—Quants cops hem tingut aquesta conversa? Centenars? Milers? Recordo haver-la tingut en un dels meus casaments amb la Dolors. Recordo haver-te demanat infinitat de vegades que em deixis viure la meva vida amb ella fins al final, però mai aguantes. Sempre busques una nova iteració on seguir amb les teves merdes. I ara, fill de puta, ara has decidit que volies la meva vida.

—Si tan l’estimes perquè no deixes que ho provi? Potser soc jo qui la pot fer més feliç.

—Potser en uns quants segles arribis a la maduresa necessària per saber estimar. Però, ara com ara, no et penso deixar fer les pràctiques amb la Dolors —En Biel tornà a seure al banc—. Li acabaràs fent mal o t’acabaràs avorrint. Però no tinc cap mena de dubte que tornaràs a reiniciar la realitat com tants i tants cops has fet… Hem fet.

—Si tan segur estàs perquè no em deix…

—Perquè tu no has tingut mai en compte que cada cop que esborraves la meva vida amb ella, feies desaparèixer fills, records, aventures compartides entre la Dolors i jo. Cada cop que t’entraven les ganes de començar de nou em prenies tot.

—Cap la possibilitat que no estiguem repetint un bucle temporal. Saps que podria ser que ens traslladéssim entre dimensions.

—Una altra conversa repetida mil cops. No sabem perquè, ni sabem el com —En Biel s’aixecà i començà a caminar cap a la festa—, però sabem que quan arribi la confluència, si un dels dos travessa el portal, tornem al punt de partida.

En Miqui es va llençar sobre en Biel, provant d’impedir que tornés a entrar.

—No ho facis. Deixa’m provar d’estimar la Dolors.

En Biel va aturar-se sense tombar-se. Després d’un sospir llarg i sorollós, va parlar:

—Que et deixi provar? O sigui que jo tenia raó. No l’estimes, només volies usurpar la meva vid…

En rebre el cop amb el maó que en Miqui va prendre de les decoracions que salvaguardaven les plantes, en Biel va caure fulminat a terra. Va sentir-se una commoció quan el padrí del casament va sortir esperitat cap a ell. Ho havia vist tot. En Miqui va arrencar a córrer cap a la sortida. Ara, hauria d’amagar-se fins que arribés la confluència i pogués tornar al començament. Però aquest intent seria diferent; buscaria en Biel i se’n desfaria abans d’anar a buscar la Dolors.