Fa 10 mesos publicàvem una historieta sobre banderes. Les banderes, com a eina, són divertides. Et serveixen per saber on són els teus al camp de batalla. Però també serveix perquè els que no són els teus et vegin.

També servien, i de vegades encara ho fan, per marcar punts estratègics i la seva propietat. Quan es conqueria un castell, s’hi hissava la bandera dels conqueridors per demostrar que «s’havia guanyat». Però abans s’arriava la bandera de l’antic custodi.

A finals d’octubre de 2017 n’hi havia alguns que esperaven –o esperàvem– un joc de banderes, encara que fos simbòlic. Però no es va arriar cap bandera, ni es va reclamar el castell.

Alguns ens han repetit fins a la nàusea que el simbolisme era importantíssim. Hi estem d’acord. Però val a dir que aquí a Catalunya, de simbolisme ben poc. Més aviat tot ha consistit en senyalètica. I per causa de la confusió es va canviar el negre pel groc, que és així com més alegre.

Com si fóssim al Camí de Sant Jaume, les fletxes grogues han marcat la direcció que havíem de prendre i cap a on dirigir la inèrcia. Però a diferència del Camino, què és lineal i cíclic al mateix temps, els senyals nostrats ens menen a una mena de cinta de Möebius.

Com dèiem fa 10 mesos, hissar bandera negra volia dir «si us rendiu, viureu [i possiblement us acabem venent com esclaus]». Òbviament, el següent missatge implícit era «si lluiteu, no esperem quarter i, per tant, tampoc en donarem».

També dèiem que els capitans dels vaixells pirates, que eren més llestos que una guilla amb unes capacitats llestils super desenvolupades, només hissaven la bandera quan estaven gairebé segurs de poder capturar el vaixell amb èxit.

Aquí, que en teoria de pirates n’hauríem de saber, no va anar així. Les banderes que alguns vam clavar segueixen allà. Testimonis silents, gairebé silenciats, del que va no-ser. Potser perquè hom es pensa saber-ne, de simbolisme, malgrat que sempre acabi referint-se a la senyalètica –i viceversa.

I no és d’estranyar si tenim en compte que es confon empatia amb simpatia–, però diríem que allò de «no podran res contra un poble alegre i combatiu» va sortir un xic desviat. L’alegria i la combativitat, amb el canvi de negre a groc, va passar als plors i les denúncies per injustícia, repressió i posi-aquí-el-seu-greuge.

L’alegria i la combativitat són desitjables. Però no es pot dir que es va al combat i obviar els senyals de l’enemic. I no ho diem nosaltres sinó Alfredo Pérez Rubalcaba el desembre de 2010: quien le echa un pulso al Estado, pierde.

I és amb interès en aquesta lliçó, que repetim dos paràgrafs d’aquella editorial extraordinària de fa 10 mesos i el llegim amb un nou significat simbòlic, que és aquell que atorga diferents possibilitats i visions a una mateixa cosa:

Si us rendiu, viureu [i possiblement us acabem venent com esclaus]. Si lluiteu, no esperem quarter i, per tant, tampoc en donarem.

No ens rendirem. Tingueu present que en aquest vaixell tampoc esperem quarter, i que per tant es defensarà fins a les darreres conseqüències, i que ja podeu anar venint.

Nosaltres també ens vam confondre. El primer paràgraf era senyalètica amb Estat. El segon, una declaració simbòlica. Per això hem escollit la imatge de sota, ara sí, la correcta. Compreu dimenhidrinat. En quantitats astronòmiques.