Fa sis mesos va sorgir la idea de fer alguna cosa, perquè sempre Cal Fer Alguna Cosa, al voltant de la proliferació de noves publicacions digitals. Vivim en un país on si no et publiquen a un Diari/Revista Digital no tens tribuna i per tant no ets ningú, i on tenir un blog personal és motiu de rissa i escarni.
I d’aquí nasqué Le Tapiriste. Originalment una ocurrència mig de broma, però a poc a poc es va anar engrescant gent. Més que un altaveu o una tribuna, l’objectiu de Le Tapiriste era, i és, exercir la feina de pontífex: unir dues ribes separades. Posar en contacte gent que, d’altra manera, mai s’haurien conegut. Ens consta què ho hem aconseguit.
I per això estem contents. Omplir de contingut una publicació no és gens fàcil. Fer-ho amb temes completament fora de l’actualitat encara ho és més. Però com deia l’editorial inicial, l’objectiu tapirista no és ni opinar, ni fer tertúlia, ni tenir moltes visites, ni fer política, sinó unir el que està dispers, multiplicar idees i encendre petites espelmes.
Aquests primers sis mesos de vida han tingut moments d’alegria i de no tanta alegria. Moments en què hauríem assaltat muralles amb les mans nues, i moments en què ho hauríem engegat tot a dida. Serveixi aquesta primera editorial solsticial per agrair la paciència a autors, col·laboradors i coneguts. Vulgui el Gran Tapir que vinguin molts més editorials, molts més texts, relats, històries i desbarrades.
I vulgui també que us puguem transmetre ni que sigui una minúscula part de la nostra estima per la diversitat i la capacitat per riure’ns de nosaltres mateixos. Perquè si no som capaços de riure’ns de nosaltres, algú altre ho farà. Rieu, sobretot de vosaltres. I sigueu feliços, perquè ésser feliç i content és un gran manament. I a qui ens digui que Coelhegem… els ous li tallarem!
Hem dit.
El Grand Fromage i el Conseller en Cap