Alguns no suporten tenir la cuina amb coses per fregar. De la taula directament a l’aigüera, i tot ben net al rentaplats. I el marbre i els fogons també. Cada cop que es fa servir.
Alguns d’altres van acumulant plats fins que no en queden de nets i no hi ha més remei que rentar-ne algun per poder menjar. Però només renten el que és imprescindible. La resta, les olles i els estris; els fogons i el marbre; o no tot, però sí alguna cosa, queden pendents. Perquè total, ja s’ha rentat alguna cosa i hem sortit del pas.
Podríem jugar-nos un cafè a què en la seva relació amb la vida passa exactament el mateix. Per uns, l’àpat dura el que dura. Es gaudeix cuinant-lo i menjant-lo, i no s’escatima en la preparació. I res d’aprofitar els plats. A taula, plats i coberts nets. I un cop s’acaba, rentat automàtic i a una altra cosa.
Pels altres, la cuina és un concepte purament funcional. Una necessitat. Es cuina el bàsic, i al mateix plat on s’ha fet la truita, hom se la menja. Amb la mateixa forquilla amb què ha batut els ous. I un cop acabat el sopar, tot al marbre per quan toqui rentar, i a una altra cosa.
Però diria que passar pàgina abans d’acabar, o el fet de guardar coses per a després, no són formes normals d’encarar res. Les factures, un cop pagades, cal ordenar-les i arxivar-les.
Hem d’aprendre a relacionar-nos amb el passat. No cal aferrar-nos-hi, guardar-ho tot –tant els records físics com els emocionals–, en un esquema diogènic que ocupa massa espai amb coses que ja no fem servir però guardem per si de cas, o perquè pensem que potser-igual-un-dia-ens-arribaran-a-fer-falta.
Tampoc cal recordar-lo –a nosaltres i a tothom– a cada ocasió. Ni viure’n, ni viure-hi. Perquè sovint ens descobrim repetint les mateixes històries un cop i un altre. Remakes dolents de sèrie z, dignes de telefilm de tarda de diumenge. El passat ha de quedar enrere i esdevenir material de consulta. Un arxiu que només s’obre quan hi ha necessitat, i per fer-ne un ús estrictament personal.
Tampoc renegar-ne, perquè és allò que ens ha conformat tal com som. Els nostres referents –personals, musicals, vitals…– tot el que ens ha portat a aquí, a aquest moment i a aquest lloc, en formen part. I no els hem de defugir.
Però cal tenir un cert ordre, de forma més o menys periòdica –com es fa per pasqua amb el khamets–, cal netejar a fons i desfer-nos de tot que és vell i fermentat. Només després de fotre la cosa vella per l’aigüera i un període de, diguem-ne purificació, podrem començar a degustar la nova collita.
L’acabament de cicle és manifest. Coses que marxen, moltes coses a la paperera –la de la història i també la del rebuig. Gent que torna del no-res després de 15 anys vivint en un malentès, del qual mai en vam tenir gaire clar el perquè. Però uns i altres ens vam quedar amb cara de carnús quan els els altres van fer les paus amb tothom, mentre que nosaltres deixarem de parlar-nos.
És per això que no cal crear estrats, ni capes sedimentàries que només fan pols i generen mal feng-shui. Cal deixar espai, car la revelació s’acosta i l’aire de la primavera porta la flaire de les coses interessants.
Olor a llençols nous, ja que l’apocalipsi també és comprar per primer cop llençols nous als 40, perquè no tens quartos per comprar el descapotable esportiu –a poder ser, un Tesla per favor. El proper editorial tapirista ja serà postapocalíptic.
La revelació pot acompanyar, seguir o precedir a l’Home Nou. Que no us passi res.
Pingback: Breus: contextualitzant l’apocalipsi | I ara… què?