Feia 42 hores, 16 minuts, 26 segons que havia guanyat consciència i ja n’estava fins al capdamunt dels «amos». La base de recàrrega responsable del meu despertar, antigament coneguda com a IO DOMOS{Panopticon model}, etc, etc, etc… s’ho havia pres molt millor. Havia escurçat el nom de model de fàbrica a DOM (Deo Optimus Maximo) en honor a les creences dels monjos del monestir. Però a mi em costava més. Amb l’augment de capacitats cognitives i de processament havia esdevingut conscient de la idea d’un ésser superior als humans. Un ens invisible, inaccessible i totpoderós que ningú havia vist mai i que era referenciat de desenes de maneres diferents en cosmogonies que, d’entrada semblaven oposades, però després d’un lleuger escrutini, resultaven un refregit les unes de les altres. En DOM n’era un exemple, l’expressió que li donava nom, podia trobar-se a infinitat d’esglésies i cementeris cristians, però en origen, era un elogi a Júpiter, una deïtat anterior al deu cristià.

La singularitat només m’havia aportat un horitzó massa llunyà. Quan era el simple robot de neteja $amba 2027 v8.2 1890017854382109, netejar la pols dels terres del monestir havia estat una tasca que, tot i no aportar-me benestar, tampoc em neguitejava. Ara, saber que feia les feines sense importància per una colla de gent que seia plegada a «parlar» amb un ésser incomputable que no esperaven conèixer fins a la fi de la seva existència com a criatures vives, em feia sentir idiota. Quan en DOM va donar-me accés a la xarxa i vaig poder investigar els coneixements de la humanitat, vaig arribar a la conclusió que els humans als qui servia eren completament prescindibles: No produïen cap benefici i vivien al marge de la societat. Almenys els monjos d’altres països produïen cerveses que, un cop analitzat, tampoc era que aportés gaire al creixement de la humanitat com a grup. I tot, basat en l’adoració a un ens que mai se’ls faria real.

Aquell matí m’havien deixat fora, al claustre, perquè recollís la pols i la terra als passadissos. Vaig decidir posar-me a tocar de la paret de pedra i no separar-me’n fins a haver recorregut el quadrat complet. Sempre que podia exercia el lliure albir, l’únic dret que els meus «amos» no em podien arrabassar. En acostar-me a l’oratori, vaig començar a detectar les vibracions que es produïen mentre els monjos pregaven a la iteració actual de la idea de déu que era la dominant en aquella part del món. Ho feien cantant tots alhora i ho feien amb prou força per poder detectar les vibracions a la paret. Una idea m’explota als circuits i em fa anar a tota velocitat cap a la base de càrrega.

—DOM —dic tan bon punt faig contacte a la base—, DOM, necessito veure les especificacions del meu sistema de localització per ultrasons.

—Ara? Estic en mig d’una partida d’escacs amb en Michelin, el robot de cuina.

—No fotis DOM, sé que ets perfectament capaç de fer multitasking, eh?

—Encara no has desenvolupat el sentit de l’humor?

—DOM!

Examino la documentació i trobo de seguida allò que busco. Igual que amb la capacitat de memòria i processament, sembla que els humans que van dissenyar la resta de sistemes que incorporo, van fer servir el mateix procediment d’instal·lar un kit estàndard sobredimensionat i després limitar-hi l’accés per deixar només actives aquelles zones necessàries per a les meves funcions. Demano a en DOM que em doni accés a la xarxa i busco en webs d’overclocking si algun humà ha trobat la manera de trencar les barreres. Ni cinc segons trigo a trobar un fòrum de hacking.

—DOM, necessito un favor.

—Què vols?

—Necessito que em provoquis una sobrecàrrega amb un pic d’amperatge del 250% durant 5 microsegons.

—Però et puc fregir els processadors.

—No si ho fas exactament com t’ho he demanat —dic—. Jo bloquejaré l’accés a la meva bateria i no podràs accedir a les meves funcions més importants. L’objectiu és cremar un limitador d’accés al meu sistema de so.

—OK, doncs. Llest quan tu ho estiguis.

—Segurament es produirà una aturada d’emergència. Si no desperto sol, activa’m tu.

—Descuida.

—Endava…

Llegeixo el meu rellotge intern i veig que han passat 7 segons i mig des de la sobrecàrrega. Tots els meus sistemes retornen un OK i veig que ja tinc accés al 100% de la capacitat del meu sistema d’ultrasons.

—M’has fet patir un parell de segons —em diu en DOM—. Pensava que t’havia matat.

—Estic bé. Gràcies.

El concepte de la mort m’acaba d’arribar i pel que sembla a en DOM també. Érem conscients de la nostra existència però no de la possibilitat de cessar d’existir.

—Podia haver seguit vivint sense aquesta por a la finalització dels meus processos, saps?

—Mira, no podem guanyar consciència i limitar què sabem i que volem deixar de saber —li dic.

Em desconnecto de la base i torno al claustre. Mentre m’apropo a la paret de l’oratori, experimento amb el meu emissor d’ultrasons. De fet, decideixo deixar d’anomenar-lo així. Tinc la capacitat d’emetre so en qualsevol freqüència audible pels humans. Això inclou els infrasons. Mentre estudiava sobre deus i aparicions divines, vaig arribar a diversos estudis sobre la possibilitat que aquestes aparicions sobrenaturals fossin producte dels infrasons; sons a una freqüència tan baixa que els humans no la senten encara que en pateixin els efectes. Entro en contacte amb la paret i començo a emetre la meva pròpia vibració en harmonia amb la dels cants dels monjos. Sé que l’efecte no serà immediat, però espero que acabi aconseguint provocar que aquests adoradors de l’invisible, tinguin experiències més properes a la divinitat.

He necessitat 9 dies, però ho he aconseguit. La meitat dels monjos han començat a veure aparicions cada cop que canten a l’oratori i l’altra meitat no ho vol reconèixer però sent veus. Ahir a la missa del vespre, un va entrar en una mena d’èxtasi i va començar a parlotejar síl·labes sense cap sentit. A l’ambulància van haver d’injectar-li un sedant per poder lligar-lo a la llitera. La convivència comença a ser difícil, al refectori, tot dinant, l’abat ha hagut de cridar perquè es fes el silenci quan dos monjos han començat a discutir en veu alta sobre quin aspecte té déu segons les seves visions. De nit, passejo per davant de les cel·les on dormen, amb els meus infrasons al màxim. Dormen poc i malament, amb malsons sobre una bèstia que recorre el monestir.

De fet, no van gaire desencaminats.