L’auditori estava fosc, la pantalla brillava com un sol, blanc i rectangular en mig d’un cel sense estels. Els pocs murmuris que se sentien, només feien que accentuar el silenci, pesat i espès que dominava la sala.

—L’altre és l’enemic —digué el conferenciant—. L’altre és el monstre. L’altre és el dimoni. L’altre és inhumà.

A la pantalla s’anaven dibuixant siluetes molt poc definides de rostres en actituds agressives; cridant, serrant les dents, amenaçadors… Era impossible saber el color de la pell o l’etnicitat de les figures, totes eren avatars d’odi.

—Sartre va dir que l’infern són els altres.

Una diapositiva del filòsof apareix i el conferenciant l’assenyala. La cara afable es va deformant. Els llavis s’estiren fins a dibuixar un somriure impossible, massa llarg mentre els ulls se li van fent petits i perdent color fins a esdevenir completament blancs.

—Els altres són la causa de tots els nostres mals. Els altres són els culpables de totes les nostres desgràcies. Els altres ens amenacen amb la seva sola presència.

En Sartre desapareix i la seva cara és substituïda per una figura inflada, un nas gros i ganxut, barbut amb el cap cobert i una mà estesa amb monedes. Al seu costat un altre home amb la barba fins al pit, el cap embolicat amb un turbant i un cinturó de bombes al pit. A l’altre extrem un home alt i prim, la pell absolutament negra que devora el que només pot ser un nen humà.

—Els altres són el perill a cada cantonada. Els altres ens ho volen prendre tot. Els altres volen exterminar-nos a nosaltres i les nostres idees. Els altres ens volen devorar.

El fons de la diapositiva on les tres figures s’estan amb la mirada fixa en el públic, comença a tenyir-se de color groc i milers d’esferes es van convertint en rostres d’ulls estrets, gairebé tancats; entre les cares banderes vermelles.

—Els altres no s’aturaran. Els altres volen trepitjar-nos. Els altres busquen la nostra destrucció —El conferenciant va caminant pel davant de la pantalla, la seva ombra dibuixant-se sobre les imatges de la pantalla—. Els altres no ens veuen com a iguals. Els altres no ens volen deixar espai. Els altres són la nostra perdició.

La pantalla es fon a negre i a poc a poc recupera la blancor. Al centre hi apareix una figura poc dibuixada, però que sembla una mica una versió infantilitzada del conferenciant. A banda i banda apareixen uns rostres gegants que semblen cridar-li al nen conferenciant, un té els ulls blaus, l’altre els té marrons. Darrere tenen multituds de cares sense expressió, una infinitat de rostres de mirada perduda, però tots amb la boca oberta en un crit que imita el dels capgrossos.

—Els altres no ens volen escoltar. Els altres ni tan sols ens veuen —La imatge del nen conferenciant es va fent petita—. Els altres només ens volen fer desaparèixer. Els altres s’ho volen quedar tot.

Les cares grosses es van inflant i deformant fins a tapar del tot el nen i les multituds que les seguien. Els nassos es fusionen i les boques es toquen, com si els dos caps s’estiguessin fent un petó grotesc.

—Els altres no saben res de l’amor. Els altres són l’odi fet real. Els altres s’alimenten de nosaltres. Els altres són paràsits —El conferenciant s’aturà al mig de la pantalla, allà on el nen havia estat i ara només es veien els llavis repugnants dels dos caps —. Els altres són un virus. Els altres són una infecció.

La pantalla torna a fer un fos a negre, però aquest cop, la foscor no marxa. Només es veuen els petits punts de llum d’alguns assistents que tenen el telèfon a la mà. El conferenciant no parla i els murmuris van creixent. Comencen converses en veu alta: algunes donant la raó al conferenciant, d’altres denunciant racisme, odi i manca de respecte. Però a mesura que passen els segons, més i més gent comença a demanar que encenguin els llums, alguns cridant que la broma ja ha durat prou.

De sobte els altaveus esclaten amb la veu del conferenciant.

—Els altres tenen por. Els altres no poden existir. Els altres són aquí.

Els llums s’encenen i tothom queda enlluernat. La il·luminació prové d’uns quants focus sobre l’escenari, explosions d’una resplendor blanca i intensa.

—Els altres són aquí. ELS ALTRES SÓN AQUÍ.

De forma gradual, la intensitat de la llum baixa i els espectadors comencen a poder-hi veure. El conferenciant s’està amb les mans alçades sobre el cap, els palmells mirant cap al públic. A banda i banda, té unes persones amb la cara tapada, armats amb fusells, metralladores i tota mena d’armes. Pels passadissos laterals i al fons de la platea també hi ha gent armada, tots amb els canons apuntant les butaques ocupades pels espectadors. Hi ha veus indignades que demanen explicacions, veus que clamant per una mica de pau i veus que somiquen espantades. El conferenciant abaixa les mans de cop i se senten milers de trets i explosions. Columnes de fum apareixen per tot arreu. Quan el soroll eixordador de les armes s’atura i només en queda uns ecos que reboten entre les parets de l’auditori, la pantalla torna a encendre’s i reapareix la cara deformada de Jean-Paul Sartre, que lentament torna a la normalitat.

—Sartre va dir que l’infern són els altres i ningú el va entendre.

Els espectadors es miren els uns als altres, esperant veure una massacre, una pila de cadàvers destrossats per les bales, però tothom està viu, ni una gota de sang vessada. El conferenciant fa un gest i totes les persones abaixen les armes.

—Sartre volia que entenguéssim que nosaltres no som res sense el reflex dels altres. Que si la imatge que ens retorna del mirall d’aquests altres és un monstre, el problema és qui som, no qui són els altres.

La imatge de la pantalla canvia a un punt de vista des de l’escenari. Els espectadors es veuen a si mateixos, alguns mig ajupits darrere dels seients, d’altres quasi dempeus a punt per escapar. La gent de les armes va marxant fins que només queden els espectadors. El conferenciant també ha marxat, deixant la gent contemplant la pantalla.

—Els altres són aquí —se sent la veu del conferenciant—. Els altres sou aquí.