Fantasmes

Feia setmanes que ningú entrava a l’habitació que havia acabat sent la seva cel·la. L’única referència del pas del temps era l’escletxa de llum i foscor que s’escolava per sota de la porta i, els dies que plovia i estava fosc, era incapaç d’esbrinar si era nit o dia. El dia que va morir a mans del malparit del Manel, plovia i estava fosc, però era de dia, n’estava completament segur. El cop al clatell l’havia estabornit prou perquè, tot i no perdre la consciència, li fos impossible defensar-se del que li havia de passar.

No tenia res més a fer que recordar les tortures i embogir. Les taques de sang s’havien anat enfosquint durant les setmanes posteriors al seu assassinat, però de tota manera, els fluids de les noves víctimes havien anat tapant-les. Recordava perfectament el soroll dels seus budells caient a terra, la fortor a merda, sang i pixats que li omplia el cervell a través dels narius. Abans de tot plegat, mai haguera cregut possible que es podia sobreviure tanta estona amb l’estómac exposat i els intestins embolicats als turmells. Ara en sabia més. Havia vist els cossos estripats i maltractats de vuit víctimes més, tres homes i cinc dones. Un dels homes havia mort asfixiat pel seu propi penis, que en Manel havia tallat i entaforat gola avall. Una de les noies havia mort cridant mentre el molt fill de puta li anava arrencant la vagina i els ovaris amb unes pinces de barbacoa. A les cantonades hi havia pots i bosses amb les restes que guardava de souvenir i que a ell li provocava una ira que era una tortura en si mateixa; no podia deixar de sentir-la i no podia fer res per relaxar-la. Un dels pots contenia un dels seus ulls, l’orella dreta i un bon tros de la seva llengua. Els primers dies no havia pogut separar-se del flascó, les mans traspassant contínuament les restes, en un pla d’existència tan allunyat del seu tacte com el sol o les estrelles.

Quan en Manel va destrossar la pobra noia que havia estat la següent víctima, no havia pogut fer res. Cridava, cridava i cridava, donant cops de puny i puntades que no feien mai contacte. En les hores que havia durat la sessió de tortures, havia pogut percebre com la vida s’anava escapant del cos de la noia. Tot havia acabat amb un darrer sospir i un tremolor de parpelles, tanmateix, en Manel encara va continuar masegant, amputant i martiritzant el cadàver una bona estona més. Una part del que quedava d’ell mateix va sentir-se alleujat quan va veure morir la noia. Una altra part, el forat espantat i fosc que ara li feia de cor, volia que la noia aparegués a l’habitació, convertida en el mateix que ell: un fantasma. El seu patiment era enorme, embogidor, però estava convençut que la solitud era part de la tortura. Amb companyia segur que tot seria més suportable. Cap de les morts següents va convertir ningú en allò que ell havia esdevingut. No havia vist cap llum cap a on els esperits de les altres víctimes escapessin, ni cap entitat còsmica va aparèixer a recollir-los. Només ell s’havia quedat atrapat en aquella maleïda habitació.

Quan la va veure, hauria volgut cridar-li a la noia que no entrés, que res del que trobaria a l’altra banda de la porta li donaria la més petita espurna de felicitat. Però era un fantasma i li estava vedat comunicar-se amb els vius. La noia va entrar i ell no va fer res per provar de cridar la seva atenció. Mai havia aconseguit interaccionar amb cap de les altres persones que havien passat per la porta. Si bé és cert que, excepte en Manel, la resta havia arribat en diferents estats d’incapacitació. No era el cas d’aquesta dona, que va entrar sola i ben desperta. Els seus ulls van anar a la cantonada on les restes corporals s’estaven, enfonsades en pots plens d’alcohol i va posar-se la mà a boca, provant de controlar les arcades. Però quan va tombar el cap en la seva direcció, els ulls se li van obrir i va fer una passa enrere.

—Víctor? —va dir la noia— Víctor, ets tu?

El fantasma va quedar-se callat. Víctor. La paraula li despertava memòries. Era ell en Víctor.

—Víctor! Sabia que et trobaria!

—Em pots veure?

—És clar! Fa setmanes que et busco.

—Com?

—Com? —La noia fa dues passes endavant— Portes des del dia que vas desaparèixer cridant en els meus malsons que et vingui a buscar. Què esperaves? Que no fes res i acabés boja?

—Però com m’has trobat?

—Els malsons tenien pistes: una carretera, un senyal de trànsit, una fita quilomètrica. He anat recopilant dades fins a trobar un possible lloc.

El fantasma mira les restes de la cantonada.

—Has de sortir d’aquí. Si en Manel et troba…

—En Manel? En Manel Vilanova?

—No ho sé! Només recordo el nom i ara que et veig, sé que tu el coneixes com el coneixia jo.

—És el meu ex.

El soroll d’unes rodes esgarrapant la grava de la carretera els espanta.

—Merda, he deixat el cotxe aparcat a la porta.

—Doncs en Manel sabrà que hi ha algú aquí.

—Sabrà que soc jo. Segur que recorda el meu cotxe.

—Fuig. Busca una finestra i marxa abans no et trobi.

Se senten passes fora l’habitació i la veu d’en Manel cridant el nom de la noia.

—Què faig?

—Tens res que puguis fer servir d’arma? Una navalla?

—Espera —La noia fica la mà a la bossa i en treu un paquet de tabac i un encenedor—… Sí. Això servirà.

La noia fa un bot fins als pots plens de restes humanes i agafa el primer que troba. El fantasma s’adona que és el que guarda el seu ull, la seva orella i la seva llengua i està a punt de dir-li que el deixi estar, però es queda callat i observa la noia destapar lleugerament el pot. S’arrenca una tira de roba de la samarreta i la xopa a l’alcohol.

—Marina? Sé que ets aquí? Surt, no et faré res?

—I una merda no em faràs res. Ja he vist el que hi guardes aquí —Amb compte, la noia encén la metxa improvisada—. Sabia que estaves grillat quan et vaig deixar, però no tant com per acabar així, malparit.

En Manel entra a l’habitació i el fantasma d’en Víctor veu les mans inflades i plenes de sang del seu assassí. Deu tenir una nova víctima a la qual ha reduït a cops de puny al maleter del cotxe, o al pis de dalt. Quan la Marina li llença el seu còctel Molotov carregat amb les seves restes corporals, en Manel fa un gest amb la mà per apartar el projectil, però només aconsegueix trencar el vidre del pot i que la flamarada posterior li emboliqui tot el tronc i el cap. Comença a cridar mentre els cabells i la roba comencen a cremar, més intensament que les flames de l’alcohol.

—Marxa Marina, corre. Ves a buscar ajut —crida en Víctor.

L’assassí es deixa caure a terra, entre crits de dolor, provant d’apagar les flames que l’embolcallen. En Víctor veu allò que tants cops ha vist, la vida escapar-se d’un cos en ple patiment i té una idea. S’apropa a l’incendi que envolta el cap d’en Manel i hi fica les mans. No s’espera el dolor que li assalta en tocar-lo, però enfonsa els dits en el crani i espera fins que veu que el mira. Fa una estrebada i extreu l’esperit d’en Manel. El cos queda inert, consumint-se a poc a poc, només una closca sense vida. En Víctor somriu primer i després comença a riure. El fantasma d’en Manel crida de dolor, el cap convertit en una flamarada que no s’apaga. Quan la Marina torna, acompanyada d’uns policies que no el poden veure, el troba rient encara, observant l’assassí convertit en torxa que corre de paret a paret de l’habitació, sense poder deixar de córrer, sense poder deixar de patir.

Ara per fi tindrà companyia.