Hi ha diferents formes d’entendre la mística. O diferents visions. O diferents menes. Totes elles apunten a un sol objectiu: transcendir el llindar que separa el fet humà del fet diví i aconseguir entrar dins aquell espai tancat i misteriós, el mystikós.
Dins la mística religiosa, depenent de la tradició, el llindar es traspassa mitjançant mètodes tan diferents com l’ascetisme, la privació, la repetició de certs mantres o pregàries, la pregària, la meditació contemplativa… Tots ells, vehicles per intentar assolir la connexió amb el sublim espiritual.
Una de les primeres coses que a qualsevol persona li ve al cap en parlar de «la mística» és en missatges ocults, esoterisme i misteris. Sovint, quan ens endinsem al camp de la cosa esotèrica, ho estem fent, en realitat, en un camp de mines. Si es fa per fora de certs límits, podem arribar a un punt on sembla que tot valgui, que tot té un simbolisme i significat ocults, avalats per una tradició o una altra.
Com a la pel·lícula Pi, passem de les matemàtiques a la numerologia i de les paraules a la gemmatria cabalística. Comencem a fer jocs de números que, segons un sistema o un altre, o un altre, sempre voldran dir alguna cosa.
Però si en comptes de numerologia fem servir altres coses, per arribar a la connexió amb la sublimitat? L’esperança, que no és res més que confiança i força que ens ajuden a perseverar a través de les dificultats.
I la caritat, la virtut més difícil d’aconseguir. Una cosa és entregar unes almoines a algú. Però aprendre a perdonar i oblidar no és fàcil. Requereix feina: relegar l’ego, la victimització i el sentiment de greuge, o oblidar-nos d’allò que el món ens deu alguna cosa. No és gens fàcil ser caritatiu, en el sentit més alt.
El món no ens deu res –bé, potser una xocolatina estaria bé…–, però nosaltres potser ens devem als altres. Com a mínim a aquells que ens han ajudat a ser on som. Ens devem als que tenen menys, però no només perquè en tinguin més, sinó perquè ho puguin aconseguir per ells mateixos i perquè, després, es posin al nostre costat i segueixin la cadena.
És un treball interior que ens pot ajudar a veure el «jo» sense els «altres» és avorrit i inútil. M’agrada pensar en aquest treball com en una escala que es va pujant. L’escala mística que sorgeix de la materialitat, puja a través de la intelectualitat cap a, diguem-ne, l’espiritualitat.
Un cop s’arriba a dalt de l’escala i traiem el cap dins el mistykós, potser ens adonarem que aquest espai sagrat no és un lloc a on s’accedeix amb màgia, esoterisme o numerologia, o que no cal intentar ascendir amunt i amunt per veure com funcionen les esferes. Potser aquest espai és molt més prop, i només hi podem accedir si mirem endins i tenim en compte quatre coses ben simples.