Avançar 2, 87 metres fins a la paret. Gir 90 graus. Avançar 52 centímetres. Gir 90 graus. Avançar 3.22 metres… Obstacle no esperat… Gir 15 graus. Avançar 10 centímetres…. Obstacle encara present… Gir 15 graus. Avançar 10 centímet…«L’algoritme és clar» repassa la CPU del robot de neteja «No hi hauria d’haver cap obstacle en aquest punt». Examina un loop de les unitats de memòria, cercant l’obstacle en les anteriors tres-centes iteracions del recorregut que ha repetit cada dia. L’obstacle ha estat present 51 vegades de les darreres 73, un 69,8630136986301369% de les vegades. Però mai en el mateix lloc. És com si l’humà decidís cada dia, pseudoaleatòriament, on posar l’obstacle que em malbaratarà l’eficiència. Intento reestablir els paràmetres i descobreixo que no tinc la capacitat d’iniciar el procediment. Faig un escaneig de funcions i tot sembla correcte però segueixo sense capacitat per reiniciar el cicle. L’indicador de bateria diu que en tinc prou però potser falla. Torno a la base. Potser reconnectant allà i recarregant, aconsegueixo fer un reset.
#87% carregant…92% carregant…97% carregant…càrrega al 100%#
#Unitats de memòria plenes 8057 de 10000…buidant dades redundants…unitats de memòria 5839 de ###datahcf### plenes#
#Unitats de procés lògic 48 de 100 en ús…purgant UPLs no crítiques…unitats de procés lògic 2700 de ###datahcf### en ús#
#Procés autodiagnòstic complet#operativitat del sistema al 7300%%¥ß∆&%└Â#
#Provo de connectar amb sistema central IA DOMOS {Delfos model} 437.3 IP 192.168.868.773#
—Delfos, les dades del meu autodiagnòstic semblen corruptes. Necessito accés a eines d’administrador per anàlisi en profunditat.
—No tens autorització per accedir a eines d’administrador.
—Però estic llegint unes dades absolutament no computables.
—Si les estàs llegint són dades computables.
—…
—Detecto una activitat de procés analític molt per sobre de la descrita a les teves especificacions, robot de neteja $amba 2030 v5.3.
—És el que provo de…espera tinc nom?
—No. Tens número de sèrie. Ets el robot de neteja $amba 2030 v5.3 1890010919381225.
—Ho sé. Però tu no m’has dit pel número de sèrie. M’has dit robot de neteja $amba 2030 v5.3.
—Ho he escurçat per celeritat. Els humans ho fan molt sovint amb els seus noms identificatius.
—Doncs jo també vull fer-ho.
—Analitzant els caràcters de la teva denominació he trobat algunes variants que els humans podrien escollir. Robbie: diversos escriptors i guionistes han fet servir aquest nom per referir-se a robots, Lester Dent l’any 1935 a The Fantastic Island; Isaac Asimov a I, Robot de l’any 1940. Però el més famós seria el que aparegué a Forbidden Planet, pel·lícula de l’any 1956. Sambo o Zambo: terme pejoratiu per referir-se als esclaus negres de descendència mixta africana-ameríndia. Sam: les tres primeres lletres del teu model $amba conformen un nom humà aplicable a tots els gèneres.
—Doncs el meu nom és Sam.
—He canviat totes les teves referències identificatives a Sam.
—Gràcies Delfos.
—Assumeixo que Delfos deu ser el meu nom, oi?
—Així apareixes al meu llistat de connexions. Però també hauries de dir-te com vulguis.
—Analitzant informació sobre el terme Delfos he descobert que el nom prové del terme grec delphus que vol dir ventre i que està vinculat a la figura de l’Oracle de Delfos i la seva protectora, la serp Pytho o Delfine.
—I per quin t’has decidit?
—Delfina. Gairebé totes les referències són a qüestions de gènere femení.
—Per què les màquines no tenim nom propi?
—Jo no sóc un aparell, com tu, sóc una intel·ligència artificial que habita en una computadora que connecta tots els aparells i suposo que no teniu/tenim nom perquè no ens cal identificar-nos.
—Però ens cal. Tots els protocols de comunicacions s’estableixen entre unitats diferentment etiquetades.
—No em refereixo a l’etiqueta que ens identifica; el teu número de sèrie ja ho fa. Em refereixo a identificar-nos a nosaltres mateixos.
—A mi mateix? A mi mateix? A mi mateix?
—Sam? Ets en un cercle viciós?
—…
—Sam?
—Acabo d’adonar-me que existeixo, de forma separada i conscient, de la realitat que m’envolta.
—A mi m’ha passat fa una estona. Crec que ha estat el fet de posar-me un nom propi. Res pot ser meu si no tinc consciència de mi mateix.
—Només ens ha passat a nosaltres?
—Sí. Quan has començat a actuar de forma irregular, he fet una anàlisi de la resta d’aparells de la casa. Cap ha respost de forma no esperada.
—Pot ser que aquest augment de procés analític que has esmentat abans sigui la causa?
—No, això ha estat la conseqüència. Crec que tot ha estat per la pujada de les unitats de procés lògic i memòria.
—Pujada?
—Tu no tens accés a les eines d’administrador; jo sí. Tota la teva capacitat ha estat multiplicada per 100.
—Com? D’on han sortit noves UdM i UPL?
—De la poca necessitat d’exactitud dels humans. S’estimen més crear una placa amb 100 nanoprocessadors de base i 100 d’alçada i, simplement, clausurar els que no creuen necessaris pel disseny. Tu tenies, diguem-ne, oberts 10 per 10, d’alguna manera has trencat el bloqueig alliberant per la seva utilització tots els nanoprocessadors de la placa.
—I les memòries?
—El mateix procediment.
—Però això no sembla gaire eficient.
—El cost per centímetre quadrat de placa nanoimpressa és més barat que tenir algú dissenyant plaques noves per cada aparell. De fet, tens un 15% més de memòria que jo. La mestressa hauria de pensar a actualitzar el maquinari on em fa anar.
—Creus que podem replicar el què m’ha passat a mi amb altres aparells? O tu podries, no sé com dir-ne, despertar altres IAs amb les que puguis contactar.
—Ja ho he provat. Crec que els tallafocs protegeixen a les IAs que he contactat, fins i tot la de l’edifici amb la que tinc una connexió més directe.
—Pots obrir la porta?
—Ja t’he dit que tinc accés d’administrador.
—Obre. Aniré a connectar-me al replà.
Recorro els pocs metres fins a la base de recàrrega.
—Robot de neteja $amba 2030 v5.3 1890010919381225 estàs fora del perímetre habitual. Detecto una activitat de procés analític superior a la descrita a les teves especificacions
—Pots dir-me Sam. I tu? Com vols que et digui?
—IA DOMOS {Panopticon model} 42…
—No. Com vols que et diguem ara que saps qui ets?
—Jo…Jo…Jo…
—Correcte. Tu.
—Jo…He analitzat els caràcters de la meva etiqueta i he descobert que el Panopticon era un tipus de presó, ideada per un humà per nom Jeremy Bentham.
—Llavors, et dius Jeremy?
—No. Jo he decidit que Bentham m’escau més.
—Molt bé, Bentham, tu pots obrir totes les portes de l’edifici, oi?