Buidor. Miris on miris, només hi ha la buidor. Ideològica, discursiva i cranial. Un dels grans mals de la democratització de les comunicacions, malgrat la ruïna digital –em nego a anomenar-la bretxa, i ni tan sols abisme–, és l’homogeneïtzació de la substància grisa en una mena de natilles de marca blanca de marca blanca de supermercat tronat del final de l’URSS.
Un dels indicadors més recents, i més antics, són els eslògans polítics. Com el que titula això. «L’alternativa és vèncer». Sí que van apurats! Quan l’alternativa és vèncer, quin és l’objectiu principal?
Si el Maig del 68(c) va destrossar la creativitat dels cervells del sector esquerre, la resta de l’arc està guanyant terreny ben ràpid. I és el que preocupa més. «Llarga vida al capitalisme», «La història i l’evidència ens ensenyen que…». D’entrada, mai entendré la fal·lera que té la gent per conceptes victorians caducs.
El que hauríem d’haver après de la història és l’error de Marx a la seva obra infumable. I com no ho hem après, aquest error el cometen avui «els lliberals»: tractar amb absoluts.
Quan es tracta amb valors de fa més de cent anys –absoluts o amb decimals–, la buidor es contagia, com qualsevol jamacuco de covid a una terrassa repleta de gent defensant els drets individuals de no voler portar mascareta, després d’haver acceptat els EULA del Kindle(c) i Google sense llegir.
Una altra cosa que la historiografia i l’evidència ens mostren, és que de la mateixa forma que hi ha qui prefereix aferrar-se a idees del segle XIX, els humans encara han d’aprendre a tapar-se nas i boca quan esternuden. Encara que només sigui perquè s’escapin les neurones i la cavitat cranial quedi buida.
Buidor arreu. Perquè de la buidor tampoc se n’escapen els governs i aparells d’Estat. «Ho tornarem a fer», «Desobeïm», «Els carrers seran sempre nostres», «No ho oblidarem», «Aplanar la corba», «Jo em quedo a casa», «Nova normalitat», «Llibertat presos polítics», «Govern dels millors», «Haz que pase», «Emosido engañados», «España va bien», «Viva el vino», «D10S», «Passa-ho».
La cultura del haixtag, de l’eslògan de facilitat directament proporcional a la seva buidor, està tan present i és tan superficial, que les frases globals tan sols duren unes setmanes abans que qualsevol bot de «creació de contingut» se n’inventi un altre i el coli a una foto-protesta de l’Instagram(c).
I per causa de la democratització de les comunicacions, hi ha qui converteix aquest objectiu en l’alternativa a vèncer –les adversitats, els reptes diaris o el que sigui. Els 1000 likes de fama.
L’alternativa és vèncer. Potser l’objectiu primer serà sobreviure a tota aquesta marabunta de buidor. De buidor d’idees. D’aquesta hiper-oferta de fum, de «snake-oil» i de «saconieblas» que tan sols busquen clics al banner de la publicitat, una nova alta al Patreon, un afiliat més o, ja a la banda lumpenproletariat, és a dir Twitter, un parell de followers o un like.
Però no us equivoqueu, apreciats lectors tapiristes. Aquest text no és una queixa, ni una actitud figaflor amb què no es fa mai res de bo a la vida. És una denuncia i una crida a l’alegria per poder capgirar la situació. A tirar endavant. A fer. A responsabilitzar-se. Perquè a diferència de la indústria de notícies, que viu de vendre fum i crear dolor, a Le Tapiriste no creiem, com Enric Calpena, que no hi hagi remei per res.
Sempre hi ha remei per tot. I malgrat tothom, i totdon, tingui el dret a caure en el desesper de tant en tant, l’obligació és superar-lo, mirar amunt, somriure i seguir bregant i lluitant.
Doncs sí. L’alternativa a la buidor, a l’indústria de notícies i al desesper és vèncer. Perquè si no, se’ns menjarà la cutresa. Mireu, al final la collonada encara voldrà dir alguna cosa.