El 31 de març de 1492, per ordre de Ferràn d’Aragó i Isabel de Castella, es proclamava l’Edicte de Granada, pel qual es decretava l’expulsió de tots els Jueus de totes les corones i dominis d’ambdós monarques. Va ser el darrer pas de la reconquesta cristiana de la península Ibèrica. La data màxima per marxar va ser el 31 de juliol. Aquest edicte va estar oficialment en vigor a Espanya fins al 1969.

El 1945 es va acabar la guerra contra l’eix capitanejat per l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler i la seva colla d’assassins i psicòpates. Aquests havien decidit, uns anys abans, que «la solució final» [a tots els problemes d’Europa, i del món], passaven per l’extermini sistemàtic i industrial de tota la població jueva d’Europa.

Amb el final de la guerra, Europa i el món van iniciar un procés d’introspecció. Què havia passat? Per què no s’havia fet res per ni tan sols denunciar les lleis racials de Nuremberg? Per què els països aliats, tenint coneixement dels camps d’extermini i del que s’hi esdevenia, van decidir no actuar? Per què es van fer els ulls grossos davant una de les decisions més aberrants de la història humana? Per què ningú va moure un dit per aturar l’assenyalament, segregació, degradació, persecució, acorralament i finalment l’extermini de ciutadans europeus? Per què es va apartar la vista?

Aquestes i altres preguntes s’han anat repetint, de forma cíclica, per tota Europa i per tot el món, durant els darrers setanta-set anys. Una de les respostes possibles la vam descobrir el 16 de juny de 2022. Una data que té números d’entrar al calendari de la infàmia. Per primer cop després de setanta-set anys un parlament d’Europa va aprovar una resolució obertament antisemita.

El 16 de juny de 2022, el Parlament de Catalunya va declarar a tot el món que «el sistema que aplica Israel als Territoris Ocupats és contrari al dret internacional i equival, d’acord amb la definició continguda a l’article 7.2, lletra (h) de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, a la consideració de ‘crim d’apartheid’.»

Per què aquesta resolució és antisemita? Perquè entra en conflicte directe amb la definició d’antisemitisme de l’Aliança Internacional pel Record de la Xoà , globalment reconeguda i acceptada a tot el món: «Negar el dret a l’autodeterminació al poble Jueu, per exemple reclamant que l’existència de l’Estat d’Israel és una acció racista».

Quan s’equipara «el sistema que aplica Israel als Territoris Ocupats equival […] a la consideració de ‘crim d’apartheid’» —des del 1948 com es diu a l’exposició de motius per a la resolució s’està dient que l’existència de l’Estat d’Israel és un acte racista.

Aquests mesos Europa està immersa en un procés de reformulació de la seva identitat . Ja en vam parlar en ocasió de l’inici de la guerra total a Ucraïna. El Parlament de Catalunya ha sigut el primer Parlament Europeu en emetre una resolució antisemita des del final de la Segona Guerra Mundial, i aquest pas —ens agradi o no, ho veieu clar avui o no— forma part d’aquest procés de reformulació.

Amb els anys es va demostrar que l’expulsió dels Jueus de la nova Espanya cristiana va ser un error gravíssim. Segles després, amb el pas del temps el món va veure que s’havia equivocat a l’època del 1930-40. Ara que a Catalunya ha obert una porta que hauria d’estar tapiada, segellada i vigilada 24 hores al dia durant tot l’any; ara que l’antisemitisme ha tornat oficialment als parlaments europeus, de la mà de polítics catalans; caldrà veure’n les repercussions, perquè n’hi haurà. Potser no en un any, o dos, o potser cinc. Potser tot s’acaba reconduint i no va a més. O potser d’aquí uns quants anys comencin a sortir noves iniciatives parlamentàries per assenyalar als Jueus —o als homosexuals, o a les dones, o als taxistes, o als que pensin diferent del partit del Govern—. Iniciatives i resolucions per començar a segregar-los, i a acorralar-los, i a empresonar-los.

En un dels volums del Criptonomicon, un dels protagonistes, Avi —un dels protagonistes, descendent de Jueus expulsats d’Espanya—, diu el següent: «”La naturalesa humana no canvia. L’educació és inútil. La gent amb més educació del món es poden convertir en Asteques o en Nazis així de ràpid.” Fa petar els dits. “Llavors, quina esperança hi ha?” “En comptes d’intentar educar als potencials perpetradors d’holocausts, hem d’intentar educar a les potencials víctimes. Com a mínim pararan una mica de puta atenció”.»

La història potser no es repeteix, però sí que rima. I a vegades cal estar amatents a aquestes rimes. A descobrir-les i desembolicar-les, per intentar esbrinar cap a on pot tirar la cançó i, amb una mica de sort, encertar l’estrofa. La rima anterior no va ser gaire agradable. La següent depèn en part de nosaltres. I no tenim cap Jabotinsky. Si no parem atenció, si no confrontem als hereus moderns de l’antisemitisme etern, el futur potser no pinta gaire bé.

Nota al peu:

Consulteu les esmenes per veure qui ha modificat i sublimat el text original: https://www.parlament.cat/document/bopc/270510538.pdf#page=19