Naixem de la foscor. Emergim –millor dit ens emergeixen– a la llum cecs, despullats i sense res. Fins passats uns bons mesos no aprenem a caminar. I quan ho fem, donem voltes i més voltes.

A mesura que ens fem grans, seguim fent voltes. Passem pels mateixos llocs, i parem en determinades posicions, per fer coses semblants a les que ja hem fet abans, però un xic diferent.

De vegades ens perdem. Seguim donant voltes innecessàries, perquè no coneixem el camí. Però quan acumulem experiència i recorrem el mateix trajecte, descobrim noves formes que ens escurcen el camí. Com més experiència, viatgem més recte i de forma més directa. Busquem la línia més recta possible.

A força de passar pels mateixos llocs busquem dreceres. I a vegades les trobem. Però malgrat que passem un cop i un altre pels mateixos llocs, no hi fem –o no hi hauríem de fer– sempre el mateix.

Es complica de veritat? O és que aprenem que els viatges i les voltes no són, en realitat, lineals sinó una mena d’espiral, en què, de forma aparent, passem pels mateixos llocs, però en plans diferents, pel que de fet no passem pel mateix lloc exacte?

De la mateixa forma que la terra i la Lluna es mouen de forma circular o el·líptica en relació al Sol, aquest no està en una posició fixa. També viatja al voltant del centre de la galàxia en la qual ens trobem. I també de la mateixa forma, la galàxia gira sobre el seu centre, i també es desplaça per l’univers.

Per tant, tot i que la posició relativa entre Sol-Terra-Lluna ens indica de forma efectiva el pas del temps –del dia a la nit, de l’hivern a l’estiu–, els seus moviments a través de l’espai, si modifiquem el punt de vista en comptes de mirar-ho en un sol pla, generen tota una sèrie d’espirals. Ni el Sol, ni la Terra, ni la Lluna, ni la galàxia on ens trobem tornarà a passar per un mateix punt. Es mouen i viatgen de la mateixa forma, però mai tornaran al mateix lloc.

A vegades l’experiència ens permet caminar en línia recta. I a vegades ens ensenya que potser aquella línia recta no és l’única forma d’arribar a destí. O que anar directes al destí no és el més adient. O que cal gaudir de les voltes que dóna la vida, perquè aporten coses noves.