Entraré abrigat i amb el cap ben cot, car els sostres són alts i la pedra és freda.
Visitaré tots els sants i màrtirs a les seves capelles engarjolades i els passaré l’entrepà amb la llima de la llibertat.
Explicaré als coneguts que amb la pèrdua m’ha trobat la llum entre la tenebra.
Seuré obedient i en silenci al banc impersonal, no estaré còmode.
Miraré endavant i cap endins mentre ell ens ho expliqui.
Escoltaré amb atenció i diré amén quan em sigui manat.
Fins que les àvies es penedeixin de faltes que no han comès i s’arrauleixin dins dels abrics de foscor,
llavors agrairem aquest càstig i es repartirà el pa insípid de la redempció.
La llum del dia s’asfixia en aquells vitralls i la veu del túnel de la consciència em genera nàusees.
Foc.
Foto: Jordi Hernández