Feia dies que no cagava i ell era de cagada diària. Però que no estigués fent-ho, no significava que no en tingués ganes. Notava una pressió constant al baix ventre quan s’asseia al tron, però no aconseguia treure res per molta força que fes. Començava a pensar que estava malalt. El seu marit li preparava camamilles i infusions vàries, amb efectes nuls més enllà d’un regust constant a herba i certa sequedat de genives. En el seu intent número mil i escaig alguna cosa va ser diferent. Va notar el seu esfínter patir sota l’atac d’una cosa massa aparatosa per a sortir per ell. Definitivament, alguna cosa intentava escapar per un forat molt menys ampli que el volum sortint. Va empènyer i va fer pressió amb els abdominals. Es notava completament obert, l’anus estès més enllà del que mai havia estat i, així i tot, el que fos que volia sortir no podia obrir-se camí. Va ficar la mà entre les cames i va palpar, buscant descobrir si hi havia algun problema: va descobrir que una cosa completament sòlida, de tacte calcari, tapava el forat. La por d’estripar-se va estar a punt de fer-li afluixar la pressió, però va resistir l’impuls i va empènyer amb més força encara. Amb un udol esfereïdor, va donar una darrera empenta i, fos el que fos allò, notà quelcom que sortia de dins seu amb un so com d’ampolla de cava en obrir-se.
Les cames li feien figa. Va aconseguir aixecar-se agafat al tovalloler. Notava líquids baixar-li per les cuixes i temia que no fos sang. Amb molta dificultat, va agafar paper i es va netejar. El líquid era una espècie de bava i, encara que s’apreciaven filets de sang, no era res de l’altre món. A la fi, fent un esforç conscient, va mirar el que havia tret. A la tassa del vàter, tapant el desguàs, hi havia un ou. Amb molta cura, el va recollir per a estudiar-lo. La closca era entre verda i marró, amb un relleu escatat. Ho va posar sota l’aixeta del rentamans i el va esbandir fins a deixar-lo sense rastre de baves ni femta. Definitivament, era un ou; un ou escatat i de color verd terrós. Quan va notar el moviment dins d’aquest, gairebé el va deixar anar de l’esglai. S’ho va acostar a l’orella, escoltant, i li va semblar distingir el batec d’un cor. L’instint li va fer adonar que l’ou s’estava refredant; dins seu havia estat a una temperatura constant de trenta-sis, trenta-set graus i ara l’ambient no superava els vint-i-dos. Se’l va posar sota la samarreta i, amb una mà i molta feina, es va netejar i s’apujà els pantalons.
El seu marit el va trobar amb les cames plegades estil budista, tapat amb una manta, assegut davant l’ordinador. Tenia el front cobert de suor i taques a l’esquena i les axil·les. Quan li va preguntar si tot anava bé, el va veure destapar-se les cames mostrant l’ou que tenia al buit entre les cuixes. Li va explicar que estava incubant, que havia estat mirant tutorials a internet i que creia que podia fer néixer el que fos que hi havia a l’interior. El marit va buscar una cadira per evitar caure; se sentia marejat mentre li explicaven d’on havia sortit l’ou i què es pretenia fer amb ell. Després de preguntar com era possible que allò passés, va considerar que, potser, hauria estat millor seguir vivint a la ignorància. El seu home li va explicar que, d’alguna manera, havia generat un ou dins seu per partenogènesi i que en una de les seves sessions de sexe, el seu semen l’havia fecundat i fet madurar; que era com els rèptils i els ocells ho feien. Sense ni parar compte que ho feia, va preguntar pels peixos i, aclaparat, va escoltar al seu marit explicar-li que llavors s’hauria d’haver escorregut sobre l’ou ja fora del seu ventre. Imaginar la situació en la qual ell s’acabava fotent una palla sobre un ou gairebé li va provocar un desmai, però va resistir i va preguntar si no haurien de consultar amb algun especialista. La proposta no va ser ben rebuda. El seu marit temia que el metge o veterinari al qual acudissin donaria part a les autoritats i els arrabassarien el fill. Saber-se pare va ser la gota que va fer vessar el vas i aquí ja sí que es va desmaiar.
Va despertar al llit, tapat i suant. El seu marit jeia oposat a ell i l’ou descansava entre tots dos. Alguna cosa al fons del seu crani remugava, provant de cridar la seva atenció. El marit li va preguntar si es trobava millor i va contestar afirmant amb un moviment de cap. Va posar la mà sobre la del seu espòs que descansava sobre l’ou i va notar el moviment dins d’aquest. Va ser llavors que allò que udolava dins la seva ment va aconseguir de fer-se entendre. Va apartar la mà d’una estrebada abans de parlar:
—Ei, ei, ei! De qui collons és l’ou? Abans has dit que has generat l’ou per partenogènesi i partenogènesi significa que tu mateix l’has fecundat —Es va aixecar d’un salt—. Així que jo no soc el pare, no fotem!
En aquell moment, amb un cruixit que va sonar com un tro, l’ou va decidir obrir-se.