Ramen

El Ken va sortir de l’edifici on la seva banda té el quarter general i va cap al cotxe. El veig esperar que el vigilant li doni l’ok, garantint que ningú ha tocat el seu Jaguar. L’explosió és increïblement sorollosa, però els auriculars que porto absorbeixen el pitjor. Poso el dit al gallet i vigilo les finestres de l’edifici del davant, serà cosa de segons. Efectivament, veig una cortina del segon pis, gairebé a la cantonada, obrir-se lleugerament. Desplaço l’arma lleugerament i quan les línies del punt de mira creuen el centre de la finestra, llenço el primer dels coets. Sense esperar que la fumera s’esvaeixi i em deixi apuntar millor, deixo anar els tres restants allà on crec que estan les finestres superior, inferior i a la dreta de la primera. Deixo caure el llença-coets a terra i em trec els auriculars, llençant-los al costat de l’arma. Surto caminant sense pressa, però sense aturar-me i baixo les escales fins al carrer. En pocs minuts tot serà un pandemònium de carrers tallats, policia i gent curiosa, ara mateix encara circularan un parell de trens en cada direcció abans no aturin la circulació del metro per precaució.

Em sorprèn molt gratament que només hagin passat deu minuts abans no ens facin baixar del vagó. Només hem passat dues estacions. Sembla que les forces de seguretat van aprenent a mantenir segura a la població. Surto al carrer i començo a caminar. Tinc tot el temps del món per arribar a la base. A més, sé que el cap estarà provant d’entendre les notícies i vull deixar-li temps perquè s’adoni que ha passat exactament, allò que ell volia que passés, però sense tanta cerimònia, ni tanta burocràcia. M’aturo a una paradeta de cafè, la que regenta en Jarbig. Em veu apropar-me i amb un somriure, treu un pot de sota dels fogons.

—Watanabe —em diu mentre l’esbandeix amb una mica d’aigua—, un minut i tens el soorj a punt.

El meu telèfon sona mentre en Jarbig posa a bullir l’aigua i el polsim de cafè. És un número desconegut i llisco el dit per desconnectar la trucada. Estic convençut que el boss em trucarà tan bon punt s’adoni que he fet i no vull la línia ocupada. Li demano a en Jarbig que em posi el cafè en un got per endur-me’l i aguanto l’esbroncada sobre com el cafè s’ha de gaudir amb calma, mentre espero que acabi.

El telèfon torna a sonar; el mateix número. Despenjo.

—Watanabe Akira?

—Qui ets? I com tens aquest número?

—Tenim una amiga en comú que treballa de nits.

Penso uns instants i només se m’acut la Daisy, però ella no li donaria el meu telèfon a ningú.

—Encara no m’has dit qui ets —dic amb to seriós— i em penso que penjaré.

—Soc en Yashimoto Ichiro del clan Shibata.

Gairebé deixo caure el telèfon de la sorpresa. Pensava que havia acabat amb tota la plana major dels Shibata, però, d’alguna manera, l’Ichiro se n’ha pogut escapar.

—I que vols Yashimoto Ichiro del clan Shibata?

—Voldria que em diguessis un lloc on poguéssim discutir un problema que ens ha sorgit.

—Quin problema? I quan pluralitzes de qui parles? Dels Shibata?

Sento un sospir a l’altra banda del telèfon.

—M’estimo més no parlar-ne en una línia no segura.

—No tinc la més mínima intenció de citar-me amb algú d’un clan rival.

—Ja no hi ha clan rival, Watanabe. Precisament d’això hem de parlar.

—I com sé que no és una trampa?

—Et dono la meva paraula que només aniré jo i que les meves intencions són completament pacífiques.

Conec la reputació d’en Yashimoto i sé que la seva paraula és de fiar.

—Molt bé —li dic passats uns instants—. Ens veiem on la nostra amiga noctàmbula. Dues hores.

—No. Vaig cap allà. T’espero —Penja.

Deixo un bitllet al taulell d’en Jarbig i prenc el got que m’ofereix. M’acomiado amb un gest i aprofito el mateix moviment per aturar un taxi que s’apropa. Pujo i li dono l’adreça al taxista mentre marco el número del meu cap. La veu del contestador m’avisa que el telèfon està apagat o sense cobertura i que deixi un missatge. El taxista està parlant sense posar el cotxe en marxa mentre truco al Keisuke, el bodyguard del meu boss quan no hi soc. Em surt el mateix missatge; penjo. Li dic al taxista que arrenqui d’una puta vegada i em diu que no hi podrà arribar.

—Ha esclatat una bomba —diu mentre assenyala la seva ràdio—. Diuen de la central que no ens hi acostem que la policia està tallant els accessos.

—Però la bomba ha esclatat a cap al sud.

—Ja, aquesta és una altra.

Me’l quedo mirant completament fora de lloc. Començo a pensar que no és pas mala idea reunir-me amb l’Ichiro. Li dono la nova adreça al taxista i, ara sí, ens posem en marxa. Vaig trucant a tots els números que tinc de gent del clan fins que algú em contesta i m’explica què ha passat.

La Daisy té el restaurant de Ramen al final de l’avinguda que dona al port més carregat de turistes de la ciutat. Però per culpa de la seva ceguesa, la mestressa té els ritmes circadiaris canviats de fa una pila d’anys i acostuma a obrir quan ja no en queda cap de turista, només mala gent com jo i, pel que sembla, també agents de la competència. El taxi s’atura davant del restaurant. L’Ichiro està amb l’esquena repenjada a la reixa tancada de l’establiment, fumant i amb el mòbil a la mà. Em mira als ulls i entenc que això de tenir les mans ocupades és la seva manera de garantir-me que no dispararà immediatament. Trec la mà de l’interior de l’americana i, deixant anar la pistola baixo del cotxe.

—Que has fet, Ichiro?

—Jo et podria preguntar el mateix, no creus?

Amb compte, obrint la jaqueta perquè vegi que no vaig per l’arma, trec el paquet de tabac i em poso una cigarreta als llavis. Repetint els meus gestos de pau, treu de la butxaca un encenedor i em dona foc.
—En Shibata no ens havia declarat pas la guerra, oi?

L’Ichiro fa que no amb el cap.

—Així doncs perquè has fet volar la nostra base?

—Et torno a dir que jo et podria preguntar el mateix. O és que en Hasegawa ens l’havia declarat a nosaltres.

Fumem en silenci. Quan l’Ichiro s’acaba la cigarreta, en treu una altra i l’encén amb la burilla de l’anterior.

—Era qüestió de dies —Em diu—. La situació estava a punt de petar.

—I tu has decidit avançar-te als esdeveniments.

—Exactament igual que tu. Només volia evitar una pila de morts inútils.

—Començant per la teva, oi?

Em mira i deixa anar una rialleta sorneguera.

—No sé, tu diràs. Tant tu com jo som —S’atura i deixa anar un sospir—… Érem la mà dreta del nostre cap i ambdós hem escapat de les nostres respectives morts.

—Sí. Tens raó.

—Volíem evitar la guerra i ara sembla que no hi haurà més remei.

Ara soc jo que encenc una nova cigarreta amb la brasa de la vella. Llenço la burilla amb un cop de dits i observo les espurnes fer un arc fins a caure a l’asfalt.

—I si hem d’anar a la guerra, per què has volgut fer aquesta trobada?

—Per buscar alternatives.

Comença a fer-se fosc, miro el rellotge i m’acabo la cigarreta en silenci. L’Ichiro tampoc no diu res i, aquest cop, no encén més cigarros i es queda mirant la parada de souvenirs de la vorera del davant.

—Vols ramen? —li demano de sobte— Només falten un parell d’hores per què la Daisy obri. Podem discutir els nostres plans de futur mentre sopem.

—Plans de futur? Vols dir que tenim algun futur on no hi hagi guerra?

—La veritat és que la ciutat s’estava quedant petita per tenir dos clans. Potser és hora d’oblidar als Shibata i els Hasegawa i quedar-nos amb un de sol.

—M’agrada com penses —Torna a treure el paquet de tabac—. I clan Yashimoto sona molt bé, no creus?

—Que té de dolent clan Watanabe?

—Doncs que quedaria fatal que el cap del clan Watanabe fos un Yashimoto.

La Daisy ens troba seient a terra, envoltats de burilles i discutint encara quin serà el nom del nostre clan.