El guarda va veure acostar-se el cotxe i va aixecar-se de la cadira on es pensava quedar clapat tan bon punt els llums s’apaguessin. Va reconèixer l’Steyr 220 propietat del SS-Hauptsturmführer Paul Kreuzmann. Sabia que en Kreuzmann no hi era al camp i va repassar ansiós les novetats que li havien passat al canvi de torn: no s’esperava cap sortida tan tard a la nit i, sobretot, no s’esperava la sortida del vehicle d’un alt comandament quan aquest no havia autoritzat ni la mateixa, ni l’ús del cotxe. Amb un cop d’espatlla, va fer caure el fusell per adoptar una posició més amenaçadora. El cotxe es va aturar a uns metres de la tanca amb el motor en marxa; ningú no en va sortir. El guarda va provar de discernir qui hi havia dins, a través del parabrisa, però en va ser incapaç. S’hauria d’haver acostat a la finestra del vehicle a exigir identificacions, tanmateix, no volia allunyar-se del polsador que activava les sirenes. Van passar uns segons sense que res passés fins que la porta del conductor es va obrir. El primer que el guarda va veure, va ser la calavera. Una esgarrifança li va esgarrapar la columna en reconèixer la gorra d’un oficial de les SS. I, encara pitjor, era el conductor, així que possiblement, els passatgers serien gent encara de més graduació i perillositat. L’oficial no va arribar a sortir del cotxe, només en va treure mig cos per poder alçar el braç i assenyalar la barrera, indicant amb l’alçament del dit índex que la volia aixecada. El guarda va saltar sobre el contrapès que mantenia la barrera abaixada i la va alçar. Amb el braç ben estirat i la mà perfectament rígida va saludar mentre el vehicle passava pel portal sota l’Arbeit Macht Frei. Efectivament, va veure que el cotxe duia més oficials de les SS, armats i seriosos. Quan va deixar anar el contrapès, la barrera va caure de cop i gairebé va deixar anar el fusell de l’ensurt. L’Steyr del SS-Hauptsturmführer Kreuzmann s’allunyava del camp. Li hauria agradat saber qui eren, però tothom sabia que no era massa assenyat fer-se veure o sentir per un SS.

No podia fer més d’un parell d’hores que dormia quan el guarda es va despertar de cop. Va apartar el braç que el remenava i abans que l’insult sortís d’entre els seus llavis, va saltar del llit, mig despullat i va saludar a l’oficial que l’havia despertat.

—Et vull vestit i davant meu en menys de tres minuts —digué l’oficial mentre marxava.

El despatx estava il·luminat únicament pel llum de la taula. El Oberleutnant seia amb una cigarreta a la mà. No entrava gens de llum del sol.

—Falten quatre presoners.

—Oberleut…

—Tanca el bec, tros de merda! —cridà l’oficial— Parla quan jo et demani que parlis i prou. Falten quatre presoners i tu els has deixat sortir.

El soldat va quedar-se en silenci, dubtós si havia de contestar o no.

—I bé, malparit? Els has deixat sortir o no?

—Només ha sortit un cotxe aquesta nit, Oberleutnant, conduït per un oficial de les SS, Oberleutnant.

—I com ho saps qui eren? Els vas demanar alguna identificació? Vas inspeccionar el vehicle?

—Oberleutnant?

—Com saps que eren SS?

—Anaven d’uniforme, només vaig poder veure el conductor, era un oficial.

—I ja està? No vas ni acostar-te a veure qui més hi anava dins.

—Oberleutnant?

L’oficial va donar dos cops de puny a la taula i la porta del despatx va obrir-se. L’oficial va fer un gest amb la mà i els dos soldats que van entrar, van endur-se el guarda. L’Oberleutnant tenia els noms dels fugats escrits a l’informe: Presoner 8502, Eugeniusz Bendera; presoner 918, Kazimierz Piechowski; presoner 6438, Stanisław Gustaw Jaster i en Józef Lempart, un predicador del qual encara no en sabia el número. Quatre polaks de merda. A més, en Bendera que estava a la llista dels següents a ser executats, era mecànic i tenia accés a tots els cotxes dels oficials. Així que no li podia haver estat més fàcil robar el Steyr del puto Kreuzmann que havien fet servir per escapar. Els altres treballaven o havien treballat als magatzems on els refotuts SS guardaven els uniformes, l’armament i qualsevol merda que estiguessin revenent a preu d’or aquells dies, així que d’alguna manera podien haver aconseguit la roba i els fusells. Havien sortit per la porta principal, la requeteputíssima porta principal, amb l’enorme cartell de ferro forjat amb el text Arbeit Match Frei (el treball us farà lliures) i, definitivament, els seus treballs els havien fet lliures. Ara hauria de redactar un informe on no s’hi digués una sola paraula dolenta sobre les SS, tot i que els quatre presoners s’havien escapat gràcies a les SS.

El guarda havia aconseguit deixar de plorar. L’havien deixat en roba interior a un calabós que feia pudor de gos mullat. Encara no entenia per què havia de pagar ell per tot plegat. Què volien que hagués fet? Interrogar un oficial de les SS? Hauria d’haver interrogat el Führer si s’atrevia a passar per la porta d’Auschwitz? Tan sols esperava que no el tractessin com un jueu. Ell era un soldat alemany i si havia de morir, esperava que l’afusellessin i que l’enterressin amb dignitat. Sabia que tenia tots els números per acabar sortint en forma de núvol per les xemeneies del crematori, però esperava que no fos el cas. Només havia fet allò que li havien ensenyat: respectar l’uniforme. Sobretot si hi tenia calaveres guarnint-lo.