El president va picar amb tanta força la maça contra la futa que el got d’aigua va caure sobre el teclat. Immediatament, va començar a sentir-se pudor de fum i l’uixer va córrer a endur-se’l. El conat d’incendi encara va agreujar els riures a la sala, cosa que el va fer enfurismar més. Picant, cada cop amb més força, va aconseguir trencar la maça. El mànec se li quedà a la mà mentre el cap sortia volant camí de l’uixer, que demostrant uns molt ben treballats reflexos, va esquivar-la. Allò que els cops no havien aconseguit, ho va fer el renec que va sonar de manera força estrident pels altaveus.
—ME CAGON LA PUTA D’OROS I TOTS ELS SANTS POSATS EN FILA UN RERE L’ALTRE A PEU COIX, ÒSTIA PUTA JA.
El silenci sonava encara més fort del que havien sonat els riures, fins que amb un parell de grunys mal silenciats, bona part de la sala va esclafir a riure. El ponent tenia cara de circumstàncies; a ningú agrada que el facin el cul de cap broma.
—PROU, ELS EXIGEIXO QUE DEIXIN AQUESTA ACTITUD INDIG…
El ponent enfonsar les espatlles i va quedar-se amb el cap cot metre el president provava de posar ordre.
—Això no és el pati d’una escola, senyors consellers, ni un partit de futbol —Tot i parlar amb un to moderat, es notava que havia apujat el volum del micròfon perquè se’l sentia més alt i clar que abans—. No sé quin ha estat el disparador d’aquesta vergonyosa situació, però embruta i deshonora aquesta sala, aquesta institució i la nostra tasca com a representants.
Els riures van anar desapareixent, mentre els consellers aconseguien calmar-se. Tot se’n va anar a parir panteres, el moment que el ponent va tornar a parlar de la tassa turística. El president li va tornar a treure l’ús de la paraula i el va fer apropar a l’estrada.
—Miquel, collons, es diu taxa, TAXA —va xiuxiuejar-li el president al seu company de partit—. Fes el favor de no tornar a esmentar la puta tassa o et trec la paraula i t’expulso de la sala.
—Ja te n’estaràs prou de fer res de tot això —El ponent va alçar un dit mentre aixecava les celles—. No veus que s’estan retratant ells solets? Riure d’algú, ridiculitzar-lo per una merdeta d’errada?
—M’estàs dient que aquesta estratègia l’ha aprovada el partit.
—T’estic dient que em tornis la paraula —El ponent va assenyalar a la sala amb el polze per sobre l’espatlla—. Ara quan els digui que se la fotin als collons la taxa, ja veurem si riuen tant.
El president va fer un gest amb la mà i el ponent va tornar al seu lloc.
—Estimats companys i companyes, consellers i conselleres, demano disculpes a qualsevol de vostès que s’hagi sentit ofès per la meva manca de cura parlant. És un fet fefaent que la meva parla no s’ajusta als nivells que cal exigir en una sala sublim i magnífica com aquesta que tenim el privilegi d’emprar per a les nostres mundanes i, tot sovint, infantils escaramusses —El ponent va deixar el posat humil i abatut que tenia mentre demanava disculpes i va alçar les espatlles, abans de seguir parlant en un to més enèrgic—. Però cal que tinguin clara una cosa. Aquesta taxa o tassa o com els faci més patxoca de dir, és un robatori. No només als autèntics motors econòmics que han aconseguit mantenir per sobre el nivell de l’aigua una nació mig arruïnada, els empresaris, sinó als milers de persones que no passen gana, ni fred a l’hivern mercès a les feines que el sector turístic proporciona als nostres representats. Aquest impost revolucionari que pretenen aprovar, tot i no tenir prou escons per fer-ho, esdevindrà el pal a la roda necessari per acabar de fer caure un país que no mereix tanta ràbia, tant d’odi cap a aquells qui proporcionen tantíssim per tantíssima gent. Poden riure de mi tant com vulguin, però no els permetré que riguin d’aquells que més fan per la nostra societat —va posar-se la mà al cor i abaixant els ulls va acabar la seva intervenció—. Moltes gràcies a tots.
La meitat de la cambra va picar de mans mentre els altres parlaven. El president va allargar la mà per prendre la maça i demanar ordre quan va recordar que se li havia trencat; va prendre la base de fusta on picava amb ella i va començar a donar cops, directament, sobre el pupitre.
—No hi tornem, senyories —digué mentre picava—. Silenci, facin el favor de calmar-se.
Es tombà cap a l’uixer que estava instal·lant el teclat nou i va dir «Collons, com estan avui els molt malparits, no?» sense recordar que no havia apagat el micròfon. Això va aconseguir unificar els ànims de tots els presents en un clam contra el president, que no havia fet distinció de quin dels tres bàndols: els uns, els altres o els del mig eren aquells qui el feien dubtar de la seva bona naixença.
—Prego que em disculpin l’exabrupte, però, la meva no és una tasca sempre senzilla.
Per al·lusions, tots els caps de grup parlamentari van demanar la paraula per demanar la seva dimissió, fins i tot un representant del seu partit va mostrar-se receptiu a una possible moció de censura. El president ja havia sobreviscut d’altres intents de desallotjar-lo de la seva poltrona, i no pensava que aquesta fos la darrera vegada que li toqués agafar-se de mans i peus a la cadira. Van fer falta un parell d’hores ben bones, per aconseguir tornar el debat a la taxa turística. El cap de l’oposició va prendre la paraula i després de repetir com seria de millor el món si el president de la cambra fos destituït, cobert de quitrà i emplomallat, va defensar la postura del seu partit.
—La «tassa» —va començar fent unes cometes volades mentre deia la paraula—, perdó, la taxa turística no és cap impost revolucionari, però si un impost que revolucionarà la manera com el nostre país aprofita els recursos propis. Aquests éssers de llum que donen menjar i escalfor gràcies als llocs de treball que creen han arribat a apropiar-se d’aquests recursos. És molt fàcil crear riquesa quan no cal inversió —Va fer gestos amb la mà per demanar silenci als seus crítics—. Ui sí, cal una infraestructura que paga el poble, calen unes condicions i ajuts per la creació de recursos laborals que paga el poble i, des que els morts es van aixecar de les runes d’Empúries i van convertir en zombis gairebé una quarta part de la població calen mesures de seguretat i control, que també paga el poble.
El president ja no va intentar controlar el xivarri. Sabia per experiència que tan bon punt es parlava dels parcs de caça de zombis que s’havien establert per tot el territori ja no hi havia manera de controlar el debat.
—El poble, que no ha rebut cap compensació per l’ús dels seus familiars difunts en aquests espais privats d’oci, amb uns preus desorbitats que només els turistes de països més rics que el nostre poden pagar, que gentrifiquen els barris històrics al voltant de qualsevol cementiri per la possibilitat d’un nou alçament dels morts, demana ara, que aquells qui s’han enriquit amb les vides… Amb les postvides dels seus éssers estimats, retornin una petita part a la comunitat. La taxa turística de parcs recreatius i vedats de caça de zombis, representarà aquest retorn i, la seguretat que el poble no decidirà, en massa, incinerar els seus morts i deixar desproveïda la indústria. Moltes gràcies.