El músic tocava una versió d’un tema de Nirvana a la manera d’un blues. El va reconèixer immediatament. Sota l’aparença d’un home de pell negre i mans plenes de durícies als dits que s’anomenava a ell mateix Apollo Caliopi, s’amagava el déu de la música dels antics grecs: Apol·lo.
Sota la cadira on seia el bluesman s’amagava el tresor que molt músics havien cercat de feia segles; la lira que atorgava al seu posseïdor la capacitat de crear obres que perduraven per segles. L’èxit tenia un preu, però. Tots els qui la feien servir, acabaven morint d’una manera o altra en fer vint-i-set anys.
Va veure una mà que el saludava des de l’altra banda del bar i va anar esquivant gent fins a arribar-hi. En Llucifer vestia una samarreta gastada amb el logo d’un grup de música que li desagradava especialment, els Judas Priest, i uns texans tan estripats que tenien més forats que tela.
—Hey Jude —va dir el rei dels dimonis amb un somriure.
—Fa segles que no responc a aquest nom —Va assenyalar la cadira lliure que quedava a la taula i quan en Llucifer va fer que sí amb el cap, va seure—. Darrerament em faig dir Ezra.
—Però encara ets jueu, no?
—Actualment no sóc membre de cap religió. Podríem dir que sóc agnòstic.
En Llucifer va esclafir a riure i va aixecar el braç. Immediatament va aparèixer un cambrer.
—Necessiten res?
—Sí. Teniu cervesa… vaja, no recordo el nom —va dir amb un somriure sorneguer—. És una cervesa belga, de tast fort, amb nom de personatge bíblic… collons com era?
—Judas? —va dir el cambrer.
—Exacte. Judas.
El cambrer va tombar-se cap a en Judes però en Llucifer el va prendre de la màniga i el va fer tornar a mirar-lo.
—La Judas és per a ell. A mi porta’m un altre appletini.
—De seguida.
A l’escenari, l’Apol·lo va acabar amb Nirvana i va començar una versió lenta i convoluta de People are Strange de The Doors. En Llucifer repicava els dits seguint el ritme de la música amb la mirada fixada en una parella que seia a la taula del davant. En Judes va esperar amb paciència. El dimoni menor que li havia aconseguit l’audiència amb ell, li havia explicat amb vehemència que no era bona idea interrompre al Senyor de l’Avern quan sonava una cançó que li agradés.
El cambrer va arribar amb les begudes i les va deixar sense dir res. «Deu ser coneixedor de protocol d’actuació quan en Llucifer està en escolta activa», va pensar en Judes. Va quedar-se pensant en el primer cop que va veure el Diable.
Abans de trair al Mestre, besant-lo perquè els soldats el poguessin identificar, se li havia aparegut mentre meditava una serp que parlava la llengua dels homes. En Llucifer li havia demanat ajut per trobar Jesús. Va espantar-se molt però d’altra banda, li va servir per desfer-se de la qualsevol resta de dubtes sobre la divinitat del seu amic.
Déu havia deixat a Jesús fer la seva sense intervenir-hi gaire, només quan el Mestre necessitava fer algun miracle, però semblaria que l’havia mantingut ocult de la mirada de l’Adversari. Potser hauria fet millor fent-lo invisible als ulls de la Maria de Magdala, la bagassa que l’havia fet desviar més que no pas ningú altre. Al final l’havia ajudat, sense acceptar cap de les promeses que li feia. En Judes només volia que en Jesucrist no sacrifiqués la seva vida per un «regne que no és d’aquest món» i es quedés amb ells, amb ell, per seguir lluitant per l’alliberació del seu poble.
Però en veure tornar en Jesús de pregar en solitud, va adonar-se que Llucifer havia fallat en el seu intent de corrompre la voluntat del Mestre. Va ser llavors que va anar a oferir el seu honor i dignitat com a penyores davant d’en Caifàs.
—Molt bé, doncs —va exclamar en Llucifer prenent el seu còctel—. Perquè has demanat que ens veiéssim?
—Un cop necessitaves ajut i jo te’l vaig aportar sense demanar res a canvi.
—I dos mil i escaig anys després vens a reclamar que t’atorgui algun favor?
—No! —va dir en Judes apropant el cap al del Diable— Vull que m’ajudis a rebre el pagament pel favor que vaig fer a altres i que aquests mai van veure necessari recompensar.
—Els sacerdots no et van pagar? I d’on surt tota aquesta faramalla de les trenta monedes de plata?
—En Caifàs era un home ambiciós ja abans d’aparèixer Jesús pel temple. Va aprofitar-se de mi en un moment que no estava en condicions de negar-me a res. En Jesús volia que jo el traís per aconseguir que el crucifiquessin, tu vas veure que ferma era la seva voluntat quan vas provar d’evitar que ho fes.
—Jo no estaria tan convençut de la fermesa de la seva voluntat —va dir després de deixar anar una riallada—. Però diguem que sí. Perquè no et van pagar?
—Per avarícia. Vaig anar a suplicar Caifàs que perdonés Jesús. El mal ja estava fet, el poble ja s’havia oblidat de tota la bondat i amor que el Mestre els havia regalat. Jo volia endur-me’l i començar la nostra missió en un altre lloc, potser anar a Galilea. Però en Caifàs no va voler. Vaig suplicar i somicar. Finalment van dir-me que marxés. Que ja que no volia acceptar les conseqüències dels meus actes tampoc en mereixia el pagament. Una ràbia enorme es va apoderar de mi i vaig provar d’atacar Caifàs però els seus guàrdies ho van impedir. Em van apallissar entre tots fins que el sacerdot va ordenar que em matessin. En aquell moment no vaig saber perquè però van dur-me a una zona prop de la Vall d’Hinnon i van clavar-me l’espasa al ventre. Vaig caure en un bassal de la meva pròpia sang mentre els budells se’m sortien del cos i vaig morir. Amb les trenta monedes, en Caifàs va comprar el camp on va fer-me assassinar i va fer-lo servir com a cementiri per estrangers.
—Et veig molt net per ser un zombi de fa dos mil·lennis.
En Judes va ignorar l’acudit.
—Mentre la meva consciència s’esvaïa, vaig veure Jesús davant meu. Va oferir-me una mà i va ajudar-me a posar-me dempeus. Va recollir els meus budells del terra i els va anar introduir, pam a pam, dins del meu ventre. Va acabar de curar-me imposant les seves mans a la ferida que va desaparèixer com si mai m’haguessin apunyalat. Va dir-me que havia vingut a buscar-me per ser el primer dels nouvinguts al regne del seu Pare.
En Llucifer va deixar anar un gruny i la copa va esclatar-li quan va tancar la mà de cop.
—Però m’hi vaig negar. Vaig dir-li que la meva mort no havia estat justa. Que els darrers mesos de la meva vida no havien estat justos. Jo no el volia trair, no volia estar mort. Només havia desitjat seure sota els arbres a aprendre amb les seves paraules de Pau i Amor —En Judes va escurar el darrer glop de cervesa i va deixar l’ampolla a la taula—. Va dir-me que si pensava així, era perquè no havia entès res. Va dir-me que potser necessitava més temps. Vaig despertar al Camp del Terrissaire i vaig començar a caminar, allunyant-me del lloc de la meva mort, del lloc de la meva vergonya.
—I ara vols que et paguin per la feina que et va aportar una vergonya i una mort que no vols?
—No, vull que les mentides de Caifàs tinguin un cost. Vull que el meu pagament siguin la vergonya i el patiment que jo he viscut patits pel seu darrer descendent.
—Vols provocar dolor i misèria i el teu motiu és la venjança? Realment no vas entendre res del que el teu mestre —En Llucifer va fer el gest de dibuixar cometes amb els dits— va provar d’ensenyar-te, oi? Ell et va oferir el cel i després de dos mil anys de pensar-t’ho, acabes demanant-me d’ingressar al meu regne. Noi, tu sí que ets un mestre prenent decisions.
—Decisions? Quina decisió he pres jo? Jo no volia fer res d’allò que el fill de Déu em demanava, però ho vaig fer perquè era allò que Déu volia. En quin moment res del que m’ha passat és per decisió meva?
En Judes gairebé cau de la cadira en veure els ulls d’en Llucifer esclatar en flames. L’aire al seu voltant va començar a tremolar com si fos un estiu especialment calorós o un migdia al desert.
—Proves de donar-me lliçons sobre el lliure albir dels homes a mi? A MI?
La veu d’en Llucifer va anar creixent i creixent. En Judes va veure que ja no estaven al pub i que tothom excepte ell i el Diable estaven presents.
—És clar que podies decidir no escoltar la veu del Pare —va cridar mentre dos dolls de sang començaven a rajar-li del front en sortir-li dues banyes que s’anaven caragolant cap amunt—. Ets un mico de fang. El meu Pare et va crear amb el do del Lliure Albir perquè poguessis dir sí o no quan algú et demanés de fer res que anés contra les teves creences.
En Judes va començar a recular mentre el Diable creixia fins a mesurar tres cops l’alçada d’un home. Unes ales blanques però tacades de sutge van aparèixer a l’esquena d’en Llucifer.
—Creus que a mi se’m va concedir aquest privilegi? A mi? El primer dels seus fills, el més fort i estimat de tots? Jo vaig néixer per servir-vos? Jo, que he estat el general de les forces del Cel, com vaig poder-me rebel·lar contra el meu fat si no tinc el poder del qual tu gaudeixes per la Bondat del meu Pare.
Les seves ungles van anar creixent i retorçant-se fins a esdevenir urpes, deformades però mortals.
—I tu parles de les mentides que la gent creu sobre tu? Tu podies haver escollit anar al Cel i vas decidir quedar-te en aquesta bola de pixats i fang i merda mentre a mi se’m té pel senyor de tot el que és lleig i brut i dolent i se’m nega l’entrada a la Casa del Meu Pare?
Tal com havien aparegut en aquell indret fosc on Llucifer havia recuperat l’aspecte de Rei dels Dimonis, van tornar a aparèixer al pub londinenc on havia començat la conversa. L’Apol·lo estava en mig d’un d’aquells solos impossibles d’en Jimi Hendrix. En Judes estava assegut a la taula com si res no hagués passat i, fins i tot, Llucifer lluïa net i tranquil. El va veure aixecar el braç fent un gest amb el dit i, immediatament, va reaparèixer el cambrer amb una nova Judas i un nou appletini.
—Molt bé. Deixant a banda el teu agnosticisme, espero que encara confiïs prou en el teu seny per adonar-te que jo ja vindria preparat —Va assenyalar cap a la taula del davant, a la noia de la parella que abans havia estat observant—. Coneixes aquella noia? És relativament famosa.
—No —va contestar en Judes amb un fil de veu.
—El seu nom és Amy Winehouse. Una cantant especialment bona que s’està recuperant dels seus problemes amb les drogues i l’alcohol. Avui és el dia que l’Apol·lo li oferirà la seva lira encantada, gràcies a la qual farà un dels millors discos de la història, de ben segur que sí. Però la seva àvia està morint-se mentre parlem i la pobra noia està a punt de quedar-se sense la iaia, la darrera de les persones que aconsegueixen mantenir-la apartada del camí d’autodestrucció que semblava inevitable fa uns mesos.
—Però no pot ser que a més sigui descend…
—Després de dos mil anys viu, de tot el que has vist i del meu espectacle d’abans encara dubtes? Molt bé —Va prendre una flor de les que hi havia en mig de la taula i se la va llençar a la noia—. Amy, aquí Amy.
La noia va tombar el cap i en Llucifer va clavar les ungles al canell d’en Judes. La cara de la cantant va començar a tornar-se borrosa i transformar en una de nova i després en una altra i una altra. Desenes de cares van anar apareixent i desapareixent fins que la darrera va quedar-se-li clavada al davant. En Caifàs somrient mentre els guardes apallissaven.
—Fuck off, wanker —va dir la noia tombant-se i fent desaparèixer la cara del sacerdot.
—Ja tens el que volies, no? Segueix la carrera d’aquesta noia, només seran cinc anys, tranquil. I amb la teva missió a la vida acomplerta, ja res et lligarà al món dels vius. Ens veurem llavors. Repassarem això dels teus budells que m’has explicat alguns cops.
En Llucifer va prendre’s l’appletini d’un glop.
—Ja has sentit a la senyoreta. Fot el camp!
A l’escenari l’Apol·lo va començar a tocar els acords d’una cançó dels Beatles i mentre en Judes passava entre la gent, va escoltar a gairebé tothom cantar els versos.
«Hey Jude, don’t make it bad
Hey Jude, 1:1-4
Take a sad song and make it better
Remember to let her into your heart
Then you can start to make it better»