«Sense vergonya,
encaro la meva fi.
Moro Samurai»
Deixa el pinzell i torna a llegir el haiku. El pensament de rebregar el pergamí i tornar a començar li creua el cap. No creu que els versos siguin prou il·luminats. Un bon jisei ha de ser un cant a la mort i allò que ha escrit és una oda a la vida: la seva. No reconeix l’autoritat dels qui esperen només cega obediència. Però en tornar a llegir-les, les paraules li semblen les més pures i dignes. Cometre Seppuku per vergonya taca l’esperit però cometre’l per demostrar que no s’és inferior als adversaris demostra noblesa i rectitud. Decideix deixar el haiku tal com li ha brollat de l’ànima.
Quan vénen a demanar-li que vol menjar pel seu àpat darrer, demana un simple bol d’arròs blanc i sake. Li preguen que demani quelcom més elaborat, alguna exquisidesa, que l’amo els ha ordenat satisfer qualsevol caprici que li vingui de gust. Però no cedeix. Està en el seu dret de demanar allò que més satisfacció li dugui i no donar el privilegi al seu adversari de demostrar la seva riquesa, és més nutritiu pel seu esperit que qualsevol menja ho seria pel seu cos.
Quan els servents proven d’abocar-li aigua calenta al seu bany, els acomiada amb un gest de la mà. Les ablucions són una necessitat per qualsevol samurai, no pot haver-hi netedat d’esperit descuidant la del cos. Sempre ha fet servir aigua freda i no vol marxar del món fent servir els privilegis d’una gent que ha canviat el Bushido, la via del guerrer, per les comoditats d’una vida regalada.
Un cop més, faig fora els servents. No necessito ajut per vestir-me. Observo el kimono que m’han dut. És completament blanc sense cap motiu. No he vestit mai unes robes tan fines. Abans de morir el meu senyor i jo, anàvem pel món vivint del que caçàvem. Cada poc, havia de posar-me a recosir els estrips que se’ns feien d’anar pel bosc. El dia que els homes d’en Hashibana ens van capturar, jo cosia el kimono del meu senyor mentre ell preparava la carn del cérvol que havíem abatut feia unes hores. Ens van dir que havíem matat un dels animals del seu senyor, que érem uns lladres i que ens feien presoners. Vam treure les katanes llestos per defensar-nos i morir amb honor però fins i tot, això ens llevaren. Les fletxes van clavar-se al pit del meu senyor i a mi em van reduir entre tots, robant-me l’espasa i l’oportunitat de morir en combat. Em vesteixo amb calma, gaudint del tacte de la roba sobre la meva pell neta. Quan acabo, pico de mans perquè els servents sàpiguen que ja poden entrar.
El tatami és en mig del jardí de rocs d’en Hashibana. Un dels seus homes m’escorta i es queda al meu costat. Miro al seu senyor i desvio l’esguard cap al meu escorta mentre faig que no amb el cap. Em demana si m’estimo més algú altre com a ajudant. Faig que no amb el cap, no necessito cap kaishaku. Anuncio que he decidit fer servir el ritual del jūmonji giri, em faré els dos talls del ventre i moriré amb les mans tapant-me la cara, sense fer cap so. Un murmuri sorprès recorre les files de samurais d’en Hashibana fins que aquest pica un cop de mans per fer silenci. Em diu que patir d’aquesta manera és innecessari i m’exigeix que accepti rebre el kaishakunin. Faig que no amb el cap i prenc el wakizashi que m’han preparat. El llenço als peus del Daimyō, els seus homes comencen a desembeinar les katanes però s’aturen amb un gest del seu senyor. Aprofito el silenci per exigir que em portin el meu kaiken. Ara en Hashibana ha de fer callar els seus homes amb un crit. Em crida que el kaiken és un instrument indigne d’una cerimònia de seppuku, que és un ganivet d’ús comú. M’exigeix que faci servir un tantō, treu el seu del cinturó i me’l llença, tal com jo he fet amb l’espasa. No dic res. Ja he manifestat el meu desig i és feina seva acceptar les condicions de com vull morir. Passen els minuts mentre jo em recito mentalment el darrer vers del meu poema «moro samurai». En Hashibana deixa anar un gruny i fa un gest de cap a un dels seus soldats que fa una reverència ràpida i surt corrent. Torna amb el meu ganivet. Després de mostrar-lo al seu senyor, el deixa davant meu i torna al seu lloc.
El meu kaiken no té cap adorn. La fusta de la beina i el mànec estan gastades per l’ús. Aquest ganivet era de la meva mare, una de les poques coses que conservo d’abans d’entrar al servei del meu senyor. Els anys a casa seva van ser durs, però em van permetre convertir-me en un samurai. Quan el meu mestre va decidir deixar-ho tot enrere i seguir una vida lliure vivint de la terra, només jo vaig decidir seguir amb ell. El seu fill es va fer càrrec de tot i va convertir-se en el senyor de la casa. Trec la fulla de la beina i la miro uns instants. «moro samurai» em torno a dir mentre amago la fulla. Em descordo la faixa i la faig servir per lligar-me els turmells. Tornen els murmuris i aquest cop en Hashibana està massa sorprès per dir res. Deixo caure la túnica i els meus pits incipients, queden lliures. Abans que ningú pugui dir res, em clavo el kaiken al ventre i ofegant el crit que em neix al pit, el moc cap a l’altre costat, obrint-me el ventre de banda a banda. La sang brolla lliurement. Moc el ganivet fins al mig del tall i obro la ferida en direcció a l’estèrnum, entre els dolls de sang, veig part dels meus budells caure sobre els meus genolls Vull cridar però he de resistir. Deixo caure el kaiken sobre el bassal de sang i em tapo la cara amb les mans cobertes de sang. «Moro samurai» em repeteixo sense parar, «moro samurai».
Moro samurai.
Moro…