Quan en algun moment de la vida ens la juguen, en algun moment o altre del dol arribarà el punt en què voldrem restitució. Aquesta restitució es pot donar de dues maneres, crec. Venjança i justícia.
Veiem un petit resum d’ambdues mitjançant dues pel·lícules de Quentin Tarantino. La primera, Kill Bill, que explica la venjança de Beatrix. Embarassada, apallissada i a qui el tal Bill i el seu Esquadró Assassí Escurçó Letal donen per morta, desperta quatre anys després i inicia una venjança sanguinolenta.
No passen ni 15 minuts de metratge –primera integrant de l’Esquadró morta per error davant la seva filla–, i l’espectador ja es fa a la idea del festival que veurà. La sèrie Kill Bill narra el camí de la revenja –més llarg que el que mena a Ítaca– fins a arribar a Bill, l’antic amant i pare de la filla de Beatrix. Bill, com a bon fill de puta, acaba morint, després de centenars d’esbirros i la resta d’integrants de l’Esquadró Assassí Escurçó Letal.
D’altra banda Inglorious Bastards, estrenada sis anys després, ens mostra la visió de la justícia. Els Bastards són un petit escamot integrat de forma exclusiva per soldats jueus-americans, capitanejats pel Tinent Aldo l’Apatxe.
La seva feina, caçar nazis i tallar-los la cabellera, emprant els mitjans més brutals i salvatges possibles. Un cop acabada la caça, segueixen la tradició de deixar algú amb vida per tal que pugui explicar-ho. Però abans s’asseguren que aquests que queden lliures no puguin amagar-se mai més a la vida, i els graven una esvàstica ben visible al cap, amb un ganivet.
Els Bastards, a diferència de Beatrix, tracten amb una altra mena de fills de puta. Caçadors de jueus, manipuladors, llepes, paranoics i tota una rècua de psicòpates covards que s’aprofiten de la circumstància aliena per robar, parasitar i escorxar sense pietat quan els vingui de grat. I que tampoc dubtaran en matar o canviar de bàndol sense cap remordiment quan es vegin amenaçats, ja que els manca per complet l’empatia i els sentiments.
A aquests personatges, molt reals, se’ls ha de marcar la corresponent esvàstica al front, per tal que hom els reconegui allà on vagin. Per tal que tot el món que els vegi sàpiga a la perfecció què i qui és aquella persona.
Segur que algú no s’ho acaba de prendre massa bé i, com diu Aldo l’Apatxe abans de culminar la seva obra mestra, és possible que caigui algun calbot… per allò de «la veritat sempre supera la ficció». Perquè la realitat, a vegades, costa molt d’acceptar.
I com també diu el savi Hattori Hanzo, la revenja no és un camí recte, sinó una sèrie d’encreuaments. Escollir mal el camí pot menar a perdre temps i energia, a un frenesí que et deixa xopat de sang, mentre et preguntes si el teu detergent podrà amb aquestes taques tan difícils… o si no serà millor llençar-ho tot i comprar roba nova.
La justícia, per altra banda, també demana feina bruta, caça i marcatge –conceptual i literal. Però aconseguir que hom pugui veure i saber amb qui tracta quan es topa amb un manipulador pervers, proporciona una sensació com de tranquil·litat i assossec. I t’estalvies uns bons quartos en camises.
Foto: J. Killeya