M’agrada córrer. Cada dia, plogui o faci sol, he de sortir a fer uns quants quilòmetres. He provat altres coses, com les bicis i l’esquí, però res supera anar posant un peu davant de l’altre mentre t’allunyes de tot plegat. És relaxant, absurdament relaxant. Fins i tot quant passen coses estranyes i perilloses en mig d’una carrera. El primer cop que vaig transcendir va ser tota una sorpresa. Corria, com tantes altres vegades, quan de cop i volta, allò que havia estat un carrer ample, amb cotxes circulant més enllà de la vorera va esdevenir un bosc. Vaig esquivar una branca baixa per pur instint i em vaig aturar. Tal com havia aparegut, el bosc va desaparèixer. Vaig restar quiet uns segons, dubtant entre si en moure’s tornaria a invocar el bosc, o el cervell se m’acabaria de liquar en una altra al·lucinació. La primera passa va ser la més difícil, però de seguida vaig accelerar en veure que res no passava. Vaig declarar-me a mi mateix un babau que havia imaginat quelcom enlluernat pel sol i vaig continuar corrent.
A casa guardo alguns records de les meves curses pels altres mons. Un dels que més gràcia em fan és el pinyol d’una fruita que estava boníssima. Era com un préssec, de color i tot, però absolutament esfèric. El pinyol també, gros com una pilota de golf i amb els mateixos foradets que el de la fruita del nostre món. El vaig bullir tan bon punt vaig arribar a casa, per si les mosques, i el vaig envernissar amb resina epoxi per conservar-lo. No és la cosa més estranya que he obtingut en les meves curses, però sí una de les més perfectes.
El segon cop que em vaig veure transcendit a un altre món van ser passats uns dies. Una resplendor va enlluernar-me i vaig abaixar els ulls per protegir-los. En aixecar la mirada, el cel s’havia transformat en un espectacle de llums i de colors, on centenars de naus es disparaven les unes a les altres. El terra per on corria era metàl·lic i ressonava amb cada passa. Vaig estar a punt d’aturar-me, però l’instint va deixar-me clar que el darrer cop havia sortit de la visió en fer-ho. Així que vaig seguir corrent mentre observava què hi havia al meu voltant. Estava en una mena de coberta, enorme, tant que no era capaç de calcular la distància fins al final d’aquesta. No hi havia obstacles amb els quals ensopegar, així que vaig tornar a alçar la mirada. La batalla era monumental, desenes de naus llençant rajos de tota mena i gruix entre elles. Algunes explotant en un silenci que només trencava amb les meves passes. Vaig córrer durant hores, l’espectacle impressionant de la batalla que en un principi m’havia semblat caòtic, ara començava a tenir un ritme. Havia aconseguit distingir una bona pila de naus, però li semblava evident que era una lluita a tres bandes. Un exèrcit gran, amb naus de molts tipus, però totes plenes d’angles i amb morros esmolats com una navalla s’enfrontava a dos grups d’adversaris molt diferents. Un, el més reduït, el formaven naus en forma d’oval, semblants a un disc deformat on la part davantera era més ample que la del darrere. L’altre era format gairebé exclusivament per naus petites i ràpides i alguns enormes cubs d’on anaven sortint i entrant les mateixes, com abelles d’un rusc. Quan vaig notar la punxada sota el pit, vaig adonar-me que estava forçant-me més enllà del que seria aconsellable i, amb un darrer cop d’ull, vaig aturar-me. El món en guerra amb el cel ple de naus va desaparèixer i jo em vaig deixar caure esgotat en mig del passeig per on corria.
No sempre aconsegueixo trofeus o records de les meves passejades. I de vegades aconsegueixo coses que no hauria volgut obtenir. Tinc una cicatriu al braç esquerre que va des del colze fins al canell. La ferida me la va fer una mena tigre descomunal que tenia una única urpa al final de cada pota, però que lligada a un mànec d’escombra, hagués funcionat com una dalla per segar camps. Vaig llençar-me de cap a terra, esquivant com vaig poder el següent atac. La sang brollava a doll de la ferida i vaig tenir sort que les meves passes m’havien dut fins prop d’una farmàcia, on van poder aturar l’hemorràgia prou per arribar a l’hospital.
Els cristalls eren més alts que jo mateix. Geodes on podia encabir-me completament i rocs de tones de pes translúcids que refractaven la llum creant il·lusions per tota la caverna. Era tanta la bellesa del lloc, que no vaig poder evitar deixar anar algun sanglot d’emoció. S’endevinaven éssers màgics amagant-se en les poques ombres que hi havia; criatures petites i amb ales de papallona que s’encongien mentre jo travessava la seva llar. M’hauria agradat poder-me aturar i contemplar les llums que feien ombres de colors a les parets, establir contacte amb les fades i follets, però no volia marxar encara d’aquell món així que vaig seguir corrent fins que no vaig poder més.
Un cop mentre corria entre les llibreries d’una biblioteca enorme, vaig prendre un llibre a l’atzar. El vaig obrir i fullejà sense aturar-me, però estava escrit en un llenguatge estrany. Cada lletra semblava un gargot, a mitges entre lletres asiàtiques i runes màgiques. L’anava a deixar anar a qualsevol balda quan vaig ensopegar i vaig caure de boca sobre una taula. El món va destranscendir i em vaig trobar en mig de l’avinguda, sobre el capó d’un cotxe amb un llibre que mai seria capaç de llegir. El guardo entre els meus, i quan el miro em fa sentir estrany.
Soc conscient que tinc un problema. No cada dia que surto a córrer transcendeixo, però cada dia surto a córrer esperant fer-ho. Sé que potser algun dia trobaré quelcom que m’atraparà i tot s’haurà acabat, però mentre aquest dia arriba, seguiré corrent, saltant universos i gaudint de la meva habilitat per transcendir aquest pou de llàgrimes que anomenem realitat. O potser la realitat m’atraparà abans.