Setembre de 1987. És pecat

When I look back upon my life
It’s always with a sense of shame
I’ve always been the one to blame
For everything I long to do
No matter when or where or who
Has one thing in common, too

Fa catorze dies seguits que dina macarrons. Sempre macarrons. Amb carn picada, meitat vedella meitat porc, i tomàquet, coberts amb una capa gruixuda de beixamel sense grumolls i formatge filat, que s’hauran gratinat cinc minuts al forn. La crosta queda resseca, més torrada al centre i més blanca i lletosa a les vores. Sempre igual. I li agrada així.

Es lleva tard i va cap a la cuina amb el pijama posat, sense rentar-se la cara. Es frega els ulls, encara enganxosos, traient-se les lleganyes que cada matí es deleixen per encarcarar-li els ulls.

Seu sola a esmorzar. Alguns encara dormen capbussats dins una son profunda prèvia a la ressaca; els altres ja són a la platja, estirats al sol, brillants d’oli, afamats de bronzejat. És el seu moment. Sense crits, sense retrets. Tot més lent, més tou. Només ella i la Tata. Sense pressa, amb la parsimònia estiuenca que flota a l’ambient humit i agradable.

La Tata li aboca la llet amb cacau dins la tassa. Massa calenta. Sempre massa calenta. Fumeja. A sobre hi sura aquella pell fastigosa de nata que es cargola i que es trenca quan la toca. Ella la pesca de seguida amb la cullera i la deixa apartada, arraconada al plat.

Li agraden els esmorzars de les vacances d’estiu; A la taula hi ha les torrades, encara tèbies però empedreïdes, i un tros de mantega que ja no és ben bé mantega, més aviat una cosa tova i lluent. Les melmelades de préssec i de maduixa i també la de pruna, que ningú mai tasta i passa d’estiu a estiu dins la despensa de la cuina de l’apartament. També hi ha magdalenes i galetes maria, una mica remollides per la xafogor.  I una safata platejada amb pernil i formatge. I els rodals dels cafès amb llet damunt la tovalla dels que ja han esmorzat i el pòsit vermell de te a la tassa especial de la mare que ningú ha desparat de la taula.

I les engrunes que un moment o altre abans de dinar voleiaran pel balcó cap al pati del pis de sota, sacsejades amb eficiència per la Tata, que amb el sofregit en marxa, el marbre fregat, els coberts endreçats i el davantal humit farà un bram per dir que va a fer els vàters i que nena menja-t’ho tot i amb aquella energia inesgotable de malucs marcant el ritme i els pits molsuts i suats desapareixerà pel passadís. I tornarà farà dues voltes de cullera a la cassola amb ceba, all i tomàquet i li parla fluixet a la Laura, a l’orella, mentre li pessiga les galtes:

—Què vols dinar avui Laureta?

I ella aixeca el cap de Torres de Malory. No s’ho pensa.

—Macarrons.

I dina macarrons de crosta resseca. I la Tata, mentre uns dies dinen caldereta o peix al forn o un pollastre de pagès o arròs del senyoret, li omple el plat a la Laura fins dalt de tot. Sempre massa. El cullerot entra fins al fons i en surt carregat, fent equilibris, i el plat queda ple fins a vessar una estona.

I així passen els dies. Els matins, els migdies, les tardes, les nits. Tots una mica iguals. Costa saber quan és dilluns o dijous. Quasi és bucòlic si ho mires des de fora.

Tot és l’apartament de la platja. Com si la resta no existís. La vida s’atura i hi ha sorra per tot arreu en comptes de sabates enllustrades, motxilles amb llibres i soroll sord de ciutat i les tardes tenen gust d’orxata freda i gelat.

L’apartament és dalt del turó d’una urbanització de Tamariu des d’on es veu —o s’imagina— la cala. Aquí volen fer veure que la calor és millor que a Barcelona però la Laura odia quan s’aixeca la marinada i les gavines xerriquen d’hora i trenquen el silenci de les set del matí i troba a faltar les seves coses de Barcelona. A l’apartament hi van a parar les tovalles velles, els llençols aspres, les vaixelles incompletes, les ampolles a mig acabar. Tot el que ja no serveix del tot.

Però és segur. És lluny. Aquest any hi ha anat més aviat encara no havien acabat les escoles.

La mare va dir que s’havia de marxar de la ciutat. Que era perillós. Que podien haver-hi més atemptats. Que podien ser per tot arreu. Homes normals. Amb cares normals. Als cotxes, als bars, pels carrers.

I tothom va fer cas. Per que és tan fàcil tenir por.

La mare truca al seu germà de Londres perque l’Oriol —el bessó inquiet— que ha anat a passar uns dies amb els tiets anglesos es quedi allà. Que no torni encara. Que aprofiti. Que vagi al teatre, al cinema. Que mengi millor. Que no visqui només de fish and chips i xocolata. Que s’hi posi. Que petons. I que bye i adéu. Que ja es veuran al setembre.

L’informe diu que, abans que explotés el cotxe aparcat al soterrani del supermercat, es van fer tres trucades: una a la guàrdia urbana, una altra al mateix supermercat i l’última al diari.

Els dos primers avisos es van creuar entre si i, a la vegada, van alertar els grisos, que van activar els protocols. Era l’onzena trucada del dia advertint d’un artefacte explosiu.

Els agents passejaven arrossegant els peus mentre mal fumaven una cigarreta entre els cotxes de l’aparcament. Van trobar el mateix que en els deu avisos anteriors: res. Cotxes i més cotxes en un garatge d’un supermercat un divendres a la tarda, a punt d’omplir-se de bosses amb llaunes, aigües, llets, galetes i pasta de dents. Amb gent que s’oblidaria de l’oli, la farina, la sal o el sabó de rentar els plats.

I un d’aquells cotxes, aparcat més o menys dins les línies, però sense llaunes, llets, galetes ni pasta de dents va esclatar.