El diumenge, prop de les dotze, la mare, el Miguel i ella esperen a la vorera on desemboca la porta del garatge comunitari. El Mercedes Benz 300, amb el senyor Miguel a dins, és a punt per anar fins a l’apartament de la platja.

El senyor Miguel posa els quatre intermitents, estaciona en doble fila i entren dins el cotxe. La mare baixa el mirallet del copilot i es pinta els llavis de coral; això és que está de bones, la Laura s’ha adonat que quan está de mal humor ho fa amb un color més grana i fosc. Els homes carreguen els embalums, tanquen la portella del maleter i tot el cotxe retrona. La Laura enganxa la galta dreta al vidre farà veure que dorm.

El cotxe fa aquella pudor d’ambientador de pi verd que se li enganxa dins el nas, el pare ha anat a portar a rentar el cotxe, malgrat que, d’ara fins al setembre, acumularà sorra i taques de bronzejador a parts iguals.

Quan ja ha posat la primera, el senyor Miguel veu una llòfia al vidre i fa anar els eixugaparabrises, que deixen anar una cortina d’aigua damunt el vidre i dibuixen dos arcs geomètrics de quaranta-cinc graus, però la màcula resta aliena a l’atac. Posa el punt mort, tiba el fre de mà i baixa del cotxe decidit a fer-la fora amb l’ajuda d’un mocador i l’ungla. Quan només en queda un esborrany, es dona per satisfet.

—Maleïda calor —fa mentre puja al cotxe, eixugant-se el front amb el mateix mocador. Prem l’embragatge, entra la primera marxa i enfilen cap a l’autopista direcció la Costa Brava.

Dos dies abans, com cada any quan es traslladaven cap a l’estiueig, el senyor Miguel pare acompanyava la Tata fins a la plaça del Duc de Medinaceli, li pagava les cent vuitanta pessetes del trajecte i feia pujar la dona a l’autobús de línia regular de la Sarfa, que sortia a les deu del matí, puntualíssim, en direcció a Palafrugell. La seva presència prèvia a l’apartament era del tot necessària per escombrar, fregar, espolsar, ventilar i remoure la pols que, durant més de nou mesos, havia reposat sense destorb. L’autocar amb la tata dins arrencava neguitós i sorollós, decidit despòticament a encapçalar el recorregut, malgrat els intents infructuosos d’alguns Supermirafiori o Seat Ronda per avançar-lo. En passar per la Meridiana, a l’alçada de l’hipermercat on hi havia hagut l’atemptat, tots els viatgers del costat esquerre es van aixecar i es van abraonar cap als seients de la dreta. La Tata, asseguda com era allà, va haver d’apartar el coll, quan intentava senyar-se per respecte als difunts, per no fregar el nas amb el cul del viatjant tafaner que havia anat a parar damunt d’ella.

La Tata, durant prop de dues hores i mitja de trajecte, seia i contemplava amb els ulls esventats i oberts, igual que feia els diumenges al cinema en la sessió doble, com el paisatge es mudava de la grisor de la Meridiana cap a verds intensos i fagedes regulars, a mesura que Girona se’ls anava engolint.

La parada no la deixava massa prop de l’apartament, havia de fer dues rampes importants i una esplanada acaronada d’herbes seques i grills insistents. Quan ja hi era arribada, esbufegant sota la xafogor de l’estiu, obria la porta que es queixava seca de tant hivern solitari, obria finestres i porticons i escombrava, fregava, Mery amunt, Mery avall, fregall pel marbre amb aquella taca que sempre hi era, lleixiu pels banys, Pronto a la taula de centre, desempolsava els cobrellits, amanyagava els coixins i, en acabar d’enllustrar la casa, anava cap a la cuina i es menjava l’entrepà de truita que s’havia preparat a Barcelona i es bevia dos didals d’anís de l’armari dels licors.

Quan ja era fosc, baixava a la platja solitària i, en la negra nit, es banyava com Nostre Senyor l’havia portat al món, deixant surar com un oli damunt les onades la pols, les teranyines, la suor i, durant una estona, l’amargor de la vida. Quan escoltava que el campanar de Sant Martí de Palafrugell tocava les dotze, tornava cap a casa i dormia per esperar, l’endemà, la família que descavalcaria del cotxe esperant que els endrecés cada dia l’estiu.

I arribaven i desembarcaven, com una colla de pirates sorollosos i barruers. Es queixaven de la calor, deixaven molla l’entrada amb les xancletes i portaven sorra de la platja per tots els racons. La Laura es quedava a l’apartament i es delia, des de la taula del menjador, pels sofregits de la tata. La gana se li cargolava entre quaderns i llibres Santillana, amb llapis i cargolins de goma escampats al voltant seu. Passava els matins entre les equacions i els temps verbals, fent temps fins a l’hora de dinar.

Mai no baixava a la cala de sota els apartaments, l’anomenada Aigua Xelida. Odiava com la miraven i murmuraven les altres persones. Tampoc li agradaven les dues-centes vint-i-quatre escales de baixada i de pujada fins a la petita cala de sota l’apartament. Tampoc li agradava la sorra colant-se entre els dits dels peus. No li agradava quan es girava vent i feia que el llibre quedés arrebossat. No li agradava com li quedava el banyador moll enganxat al cos ni com li venien esgarrifances de fred per la mullena malgrat estar sota la solana. Només li agradava la platja quan hi era el Pedro, el amic del seu germà Miguel. Només aleshores somreia amb les seves bromes de sexe, de les quals no entenia res, mirava de lluir les cames i intentava que la miressin. Només aleshores la platja estava bé. Aleshores li agradava. Però el Pedro i el Miguel encara eren a Barcelona. El Pedro era molt guapo.

Dinaven tard, sense pressa, amb xafarderies de divorcis i separacions escampades entre l’amanida i els renecs del pare per certs polítics i certes lleis. Abans això no passava, no, tant queixar-nos, tot era molt més segur, tanta llibertat per a tothom i mira, mira, tot s’hi val, no sé on anirem a parar, i la Tata recollia els primers plats bruts i buits. Ai, ai, on anirem a parar, i ja tenien el tall a punt. I per la nena, els macarrons. Com cada dia.

A la tarda, mentre tots feien la migdiada llefiscosa suant amb el televisor engegat de fons, ella acostumava a acostar-se a la piscina comunitària dels apartaments i aprofitava per banyar-se sola, capbussant-se amb els ulls tancats amunt i avall de la piscina. Després feia el mort i sentia espetegar sordament el moviment de l’aigua dins les orelles. Es sostenia així, immòbil, estirada i cara enlaire damunt l’aigua massa clorada.

“It’s a, it’s a, it’s a, it’s a sin
It’s a sin
Everything I’ve ever done
Everything I ever do
Every place I’ve ever been
Everywhere I’m going to
It’s a sin”

“És pecat, és pecat, és pecat
És pecat
Tot el que sempre he fet
Tot el que sempre faig
Arreu on he estat
A cada lloc on aniré
És pecat”