La Marianne Cohn sabia que anava cap a la seva mort. No pensava plorar. No pensava demanar clemència. Coneixia els seus captors i els sabia completament buits de qualsevol engruna d’aquesta. No va plorar quan uns dies abans, havien decidit que s’avorrien i entre pallissa i pallissa, van prendre torns per violar-la. El batlle d’Annemasse la va veure arribar a la presó en què havien convertit l’Hotel du Pax amb la roba estripada i ell sí que va haver d’eixugar-se unes llàgrimes. Però ella no. El sexe forçat li havia causat menys dolor que les ungles arrencades, que els cops quan la feien banyar en aigua glaçada i tenia la pell i els llavis blaus, quan l’arrossegaven agafant-la pels cabells. No havia plorat en cap d’aquestes ocasions, no veia perquè hauria de plorar ara. L’únic cop que va plorar fou quan en Jean, el batlle, li va explicar que havia aconseguit negociar amb els seus captors i els nens serien alliberats. Tots vint-i-vuit anirien a viure lluny d’allà, però viurien.
Els nens eren tot el que la Marianne tenia al cap. Ella no era més que una nena quan van haver de marxar de casa; Alemanya ja no era la seva llar, els nazis els ho havien deixat prou clar. Havien empresonat el soci del seu pare i abans no li passés el mateix a ell, havien marxat. Però havia estat igual a Barcelona, on només va viure uns mesos abans no esclatés allà una guerra. Va pensar que a París sí que hi podria sentir-se acollida, però va durar poc. Van tancar els pares a un camp d’internament a l’espera de resoldre si podien quedar-se a París; ella i la seva germana van marxar cap a Suïssa, a Berna on es va estar amb uns familiars fins a fer els quinze anys. Quan no els van renovar el permís de residència, tornaren a París a viure amb els pares que ja eren lliures. Créixer sense arrels, sense una autèntica llar, va fer-la madurar de cop i amb aquesta maduresa va venir la necessitat de protegir els innocents.
En tornar a França va unir-se a un grup de joves escoltes jueus, La seva família no era gaire religiosa, però la comunitat era oberta i ella i sa germana necessitaven sentir-se dins d’una. Allà va conèixer els qui serien els seus companys a la lluita. Les seves estades a banda i banda de la frontera entre França i Suïssa li van ser molt útils per acompanyar grups de nens jueus cap a territori segur. Va fer algunes missions amb la Mila Racine, que només era un any més gran que ella, però en una ocasió que no anava amb ella, la Gestapo va capturar-la i la van enviar a ser torturada a l’Hotel du Pax. En Jean, fent servir els seus contactes com a batlle, va aconseguir per primer cop que els nens aconseguissin sortir-se’n. La Mila va desaparèixer. Hi havia indicis que potser era a Ravensbrück o Mauthausen. La Marianne creia que, simplement, l’haurien dut a un bosc com ara estaven fent amb ella i que segurament, ni haurien enterrat el seu cos.
Quan la van capturar va mantenir uns dies l’esperança que el seu empresonament seria com el que havia patit l’any abans a Niça, on l’havien amenaçat de deportar-la. Tres mesos va estar tancada, escrivint cartes i poemes, interrogada cada dia. Però ella no va parlar mai. «Trairé demà, no pas avui.» que deia en un poema que va enviar als pares, esperant que ells el farien arribar als seus companys. No li havien arrencat les ungles com explicava al poema, allò havia passat a l’Hotel du Pax. Però no havia delatat ningú, ni a Niça, ni a Annemasse. La noia que deixaven entrar algunes nits a netejar-los les ferides li havia preguntat com podia suportar el dolor. Li explicà que t’arrenquin les ungles fa molt de mal, molt, però després de les primeres, el dolor no és la part important. La part més terrorífica és saber que ho tornaran a fer. Que tenen vint ungles on triar i que no cal que te les arranquin totes d’una sola vegada.
Els seus companys havien dissenyat un pla per alliberar-la, però si tiraven endavant amb el mateix, els nazis ben segur que es revenjarien fent servir la canalla. En Jean li va suplicar nit rere nit. Però ella no pensava deixar els nens a la seva sort. No ho havia fet la Mila i ella no ho faria tampoc. Quin valor té la vida pròpia si ve amb el cost de la vida d’uns innocents. No va voler escapar, no va trair ningú i, finalment, els nens van ser alliberats. No li van deixar veure’ls, però va sentir el soroll i els crits dels soldats mentre els entregaven a les famílies del poble que se’n farien càrrec temporalment.
La Marianne no es va sorprendre quan l’endemà de l’alliberament dels infants, els seus captors van entrar a la seva cel·la i no li van fer cap pregunta, no li van etzibar cap cop. Simplement, la van treure d’allà, la van carregar a un furgó amb altres companys i, sense dir un sol mot, van conduir fora de la ciutat. Dos dels seus companys van començar a somicar. Però ella no. Quan els van fer baixar del vehicle i els van empènyer bosc endins, el seu destí semblava ben evident. Però no va vessar cap llàgrima. Va cridar pel dolor que els cops amb les culates dels fusells li provocaven, quan les barres metàl·liques li trencaven els ossos, però no va plorar. La pinassa se li ficava a la boca quan provava de respirar i tenia un gust de terra i fang clavat als narius. Tot li semblava vermell de la sang que li queia dins dels ulls pels traus al cap. El dolor ja no era tan fort. O sí que ho era, però el seu cervell s’havia començat a apagar, incapaç de continuar endavant. La Marianne Cohn sabia que havia arribat al final del camí. Però no pensava plorar, tenia el cor ple de joia pels vint-i-vuit infants que havien de sobreviure.