Està envoltat de cadàvers. Dels seus companys i dels seus adversaris. La fortor a sang, vísceres i merda li omple els narius. És una aroma que no li provoca cap emoció; l’ha experimentat prou cops per a no atorgar-li cap significat especial. Potser el primer cop, però fa tant de temps i han estat tantes vegades que ja li sembla l’olor normal d’un dia de feina. Seu sobre un casc. La pedra deixa anar espurnes quan ensopega amb una estella a la fulla, però no sap quan tindrà temps de dur l’espasa a cal ferrer. Així que esmola l’arma mentre seu sobre el casc d’un soldat mort esperant que arribin els reforços, tant d’un exèrcit com de l’altre. La batalla ha estat un desastre, com de costum. Totes les batalles són un desastre, però aquesta ho ha estat especialment. Els dos destacaments s’han trobat en mig d’una clariana mentre provaven d’emboscar-se els uns als altres. Els generals en la seva infinita saviesa i actuant exactament com s’espera d’ells, havien decidit atacar el flanc de l’enemic amb un grup petit per desviar l’atenció de l’atac principal. El problema havia sobrevingut del fet que els generals, ara enemics, havien estudiat a la mateixa acadèmia, sota els mateixos professors, amb els mateixos manuals. Un bon general ha de tenir claredat de pensament, bona memòria i capacitat de poder enviar milers d’homes a morir sense perdre ni una estoneta de son. La imaginació i disponibilitat per improvisar són coses que els passen als altres.
Un cop ha deixat l’espasa el més ben preparada que pot donades les circumstàncies, passa a ocupar-se de les seves ferides. No té res que un bany i unes hores dormint no pugui arreglar. Excepte el dit petit de la mà esquerra. Li falta la primera falange i ni tan sols és conscient de quan l’ha perduda. No hi tenia sensibilitat des que li havien arrencat l’ungla i bona part del múscul i quasi no havia ni sagnat. Era conscient que podria haver-se-la tallat ell mateix apartant algun atac enemic. És molt curiós que una de les millors disposicions per ser un bon soldat és ser conscient que rebràs ferides, que et faràs mal. I ho és, perquè una altra disposició és precisament, ser capaç de fer qualsevol cosa per evitar ser ferit. N’està fins al capdamunt de filòsofs de fireta que defensen virtuts com la gallardia, el valor i l’absència de por a morir com a característiques necessàries per fer un bon soldat. La por a morir. Sense aquesta por, cap soldat sobreviuria la seva primera batalla. Cal estar en un constant estat d’emergència per sobreviure, cal aferrar-se a la vida com si fos l’única branca de camí al fons de l’abisme. Perquè ho és.
En les poques estones de pau que coneix, li agrada molt anar a escoltar els poetes i els actors explicant històries, sobretot comèdia o sàtira. Com més ridícules millor. Tot i que les més ridícules acostumen a ser les que detallen amb «molt de rigor» les gestes bèl·liques… la glòria, l’honor, la lleialtat. Ho troba de mal gust. No hi ha honor, ni glòria a les batalles. Això són coses que els poetes afegeixen per donar color i brillantor a una cosa que put a sang, vísceres i merda. Es nota que molts només han vist els camps de morts d’una guerra a través de la mirada distant dels nobles; aquells qui assenyalen on volen que vagin a morir els seus soldats mentre reben elogis de part dels seus consellers. Per ells, que tenen un servent que els va sucant mocadors en fines essències per emmascarar la pudor, el camp és una orgia d’accions valeroses que ells mateixos prenen com seves. I no pot parlar de la lleialtat sense fer una ganyota. Els soldats venen en dos tipus ben diferenciats: els que no tenen on anar i els que ho fan per la paga. I els generals, els comandants i fins i tot els nobles, de vegades lluiten a un bàndol, a voltes a l’altre, depenen dels diners, dels matrimonis de conveniència i, més sovint del que semblaria, per alguna aposta perduda. Els rapsodes que més li agraden són aquells que aconsegueixen cantar les lloes del senyor de torn, explicant les seves gestes, sense amagar del tot la sorneguera flaire de tot plegat.
Ja sent el tràfec dels peus trepitjant amb compte de no fer soroll els branquillons del bosc. D’aquí poc, la clariana tornarà a ser plena de gent provant de sobreviure. Ben segur, els capitosts hauran estat de conferència amb els seus consellers. Cap la possibilitat que fins i tot hagin anat a petar la xerrada amb el seu homòleg a l’altre exèrcit, rient de la confusió que ha provocat la seva idèntica forma de pensar. Hauran decidit que cal evitar els subterfugis i començar la gran batalla allà on tenien previst al principi, sense trampes, ni atacs pel flanc. S’hauran tustat les espatlles i tan bon punt hagin tornat a les files del darrere, protegits per milers d’homes entre ells, hauran ordenat tornar a repetir l’atac a la clariana, tot orgullosos, pensant que el seu adversari no creurà possible que l’altre s’atreveixi a repetir la maniobra. És massa absurd, però la vida en general és absurda. Ell ha viscut tota la vida amb una espasa a la mà i ja no sap relacionar-se amb la gent si no és mantenint la distància amb aquesta. En èpoques de pau només beu i carda i es gasta el sou en sentir explicades les seves aventures sobre pintades amb pigments daurats i argentats. Així i tot, la fortor a sang, vísceres i merda l’acompanya sempre. S’aixeca i pren el casc on seia. Veu que no és el que li pertoca dur en aquest conflicte i el deixa caure. Busca entre els morts i els moribunds un dels del seu bàndol. El troba encara al cap d’un soldat que obre els ulls quan li pren. Li mira el ventre completament obert, amb les tripes caigudes al voltant de la ferida i, misericordiosament, li clava l’espasa al coll, aturant el seu patiment.