El versicle de la bíblia començava amb els peus o les mans, no ho recordava, però sí que sabia que els ulls eren el següent que calia amputar si li provocaven l’ocasió de pecar. Ensopegar deia la cita original, igual que l’acudit del capellà i les veïnes de la parròquia que no deixaven d’ensopegar a titoles alienes. La cita parlava d’arrencar-se un ull perquè era millor entrar a la vida eterna amb un ull només que cremar-se a l’infern amb tots dos. Tanmateix, va pensar mentre la cullera acabava de fer saltar l’ull esquerre de la seva òrbita, que quan veia coses que el volien fer pecar ho feia amb ambdós ulls oberts, així que amb la sang brollant a doll per la galta esquerra, va començar a treballar amb l’ull dret.
No ho havia pensat bé. Començar amb els ulls li havia complicat molt, però molt, continuar amb la resta d’instruccions bíbliques. Però ara ja tenia la serra radial a l’abast i no pensava tallar-se les mans fins que no hagués acabat la resta de tasques. Els peus van costar-li una mica, perquè sospitava que el disc que havia posat era per fusta i els ossos són més durs que la mateixa. Igualment, va aconseguir desfer-se d’aquelles parts del cos amb més tendència a ensopegar.
Tot i ser una part molt més tova que les extremitats, fins i tot quan es posava dura, li va costar castrar-se. Els homes tenen gravada a foc la por quan es tracta dels seus genitals i encara que ja no tenia ulls, la imatge que tenia dels mateixos al cervell li feia tremolar la serra. Amb un crit i sense pensar-hi gaire, va enfonsar-se la radial entre les cames, segant penis i testicles alhora. Poques coses a la vida l’havien fet ensopegar més sovint que els genitals.
Se sentia molt cansat; la pèrdua de sang i els nervis n’eren la causa, ben segur. Però encara no havia acabat de fer fora les parts del seu cos que l’induïen a pecar. Una de les pitjors parts de si mateix era la boca. Els insults, les opinions, els petons, les llepades i el plaer que el menjar li proporcionava, pesaven a la seva ànima i necessitava desfer-se’n si volia netejar-se de pecat. Tombant la serra, la va anar aproximant al seu maxil·lar, amb compte de no tallar-se les artèries i venes del coll. L’os feia un soroll estrident i dolorós mentre la serra semblava quedar-se encallada. Va haver de treure i tornar a apujar la radial diversos cops per poder fer caure tota la part inferior de la seva cara. Va extreure una dent que havia sortit disparada fina a clavar-se-li al paladar, pessigant amb dos dits. No sabia com havia aconseguit salvar la llengua.
Trobà curiós com les imatges que el seu cervell anava fent passar, li feien creure que encara s’hi veia. Era com si els seus ulls mutilats haguessin desenvolupat una nova manera de fer la seva feina. Devia ser cosa de la seva imaginació. Va estar pensant com podia fer per amputar-se-la i només se li va acudir que s’hauria d’extirpar el cervell o, com a mínim, la part del mateix que imaginava. A palpentes, va trobar la caixa d’eines, va apartar-ne el peu que hi va trobar i va bescanviar la serra per la màquina de fer forats. Trobar la clau per canviar la broca va ser tota una aventura. Quan la va tenir a la mà, va treure la broca amb la qual havia estat foradant unes fustes feia uns dies i va posar una de formigó. Es va recolzar el trepant al front cap a una banda, tan a la vora de la templa com del centre i després d’un sospir que li va deixar els pulmons lliures d’aire, va començar la feina. Mentre el soroll es menjava qualsevol altra sensació, les vibracions li van fer saltar algunes de les dents i queixals que havien quedat penjant per un fil de geniva després d’amputar-se la boca. A poc a poc, el crani va anar cedint i va poder accedir al cervell. El pensament que l’encèfal no tenia nervis, i per això no podia sentir dolor mentre el trepanava se li va tallar a mitges i quan la broca va ser completament enterrada entre les seves memòries i funcions cerebrals, simplement va deixar anar el botó que mantenia encesa la màquina. La va treure amb un petit soroll de succió i va deixar-la caure a la caixa.
Era incapaç de mesurar el pas del temps. No sabia si feia minuts, hores o dies que estava fent neteja. Era conscient que havia perdut part de si mateix, però esperava que fos la part de si mateix amb tendència a ensopegar, la que el feia pecar. Una emoció el va fer provar de plorar. Sense ulls i llagrimalls no podia fer-ho. Això el va fer enfadar. Li va costar aconseguir-ho perquè la part de si mateix amb capacitat de sentir ira semblava haver perdut força en foradar-se el cervell. Però el va molestar sentir aquestes emocions. Potser el cervell no era on vivien les emocions. La idea romàntica que les idees eren domini del cap i les emocions del cor el va fer buscar la serra radial allà on l’havia deixat caure. Va tallar roba, pell i músculs fins a deixar el costellam a l’aire. Serrà el punt on les costelles s’unien a l’estèrnum fins que l’aparell va mig esclatar, mig calar-se foc a la seva mà. El va llençar i fent força amb les mans, es va arrencar les costelles, una a una fins a deixar prou espai per introduir la mà dins la seva caixa toràcica. Va prendre el cor i va estirar, però l’òrgan estava fortament adherit. Va prendre un cúter i va segar les artèries i venes que el connectaven al seu cos i el va extreure. Li vingué al cap que era una llàstima haver-se arrencat els ulls perquè ara era incapaç de fer-se càrrec de com era tenir el propi cor a la mà, bategant.