Primer de tot, en Marcel va provar de respirar fondo, en un intent de calmar la pressió que sentia al pit. En veure que no funcionava, va imaginar que estava amb els peus penjant d’un pont, amb una canya de pescar a una mà i una cervesa fresca a l’altra. Tampoc va funcionar. Visualitzar el seu cos com si surés entre els núvols, notant les gotetes d’aigua glaçar-li la pell. Res. Les flames de l’odi se li havien encès i ara amenaçaven de consumir-lo a ell i a tot el que es trobés al davant. La petita computadora que tenia implantada al cervell no acostumava a verbalitzar els seus missatges; aquests apareixien directament a la seva línia de pensament, però ara li va parlar:

—Saps que aquesta ràbia no et durà enlloc?

—[Sí. Ho sé.]

—Bé, sí que et durà a algun lloc, però a cap que et convingui estar.

—[Ja ho sé. Hòstia, vius dins de la meva ment, no creus que ja ho sé.]

—No pensis les respostes. Digues-me-les en veu alta. Parla amb mi, Marcel.

—No tinc res a dir. Vull matar-los a tots.

—És una possibilitat —Sentia la veu de la computadora com si estigués fora d’ell, dempeus al seu costat—. Tanmateix, fer-ho ara, a plena llum, davant de testimonis a manta, no semblaria la millor manera.

—Tu saps que han fet igual que jo, oi?

—Oh, sí! Mereixen absolutament morir. Deixem estar la bogeria i comencem a fer plans?

Aquest darrer missatge va fer el que totes les tècniques que havia provat abans no havien aconseguit: aplacar l’incendi de les seves emocions.

—Com ho podem enfocar? Ara estan tots junts i sembla relativament fàcil.

—Fàcil, Marcel? Des de quan et tira enrere una mica de feina?

—Ja m’entens.

—T’entenc perfectament. També entenc que si els humans no us heu extingit per culpa de ser tan eixelebrats és qüestió de sort. Marxa. Només t’ha vist un d’ells i estic un 86 % convençuda que no t’ha reconegut.

Tenia la moto aparcada a dos quilòmetres, amagada rere d’uns contenidors d’escombraries. La caminada a bon ritme havia ajudat a refredar encara més els seus pensaments. Ara més calmat, va decidir seguir el diàleg sense haver de pronunciar-se en veu alta.

—[Ep, com vas amb aquests plans? —va pensar— Has trobat on seran els objectius?]

—[Que jo tingui una capacitat de processament molt superior a la teva no em dona tant avantatge com pensaries a l’hora de trobar gent. Estic connectant-me als satèl·lits de la Cooperativa i no és tan simple com sembla. Potser no hauries d’haver engegat a la merda als teus caps. Treballar a la Coop et donava uns recursos que ara et farien falta.]

—[Saps per què ho vaig haver de fer. No podia seguir allà després de descobrir a què ens dedicàvem realment.]

—[Ens dedicàvem al mateix que ara, però amb més recursos. Has tingut sort que dos dels cinc objectius treballen a la Coop i ja tinc la localització d’ambdós per les pròximes hores.]

—[I els altres?]

—[Estic convençut que almenys un d’ells estarà amb els que ja tenim localitzats. Posa-hi un 75 % segur.]

—Collonut!

—[Sempre m’ha fet gràcia la tendència que tens a deixar anar exabruptes enmig d’una conversa mental.]

—[Renegar demana veu, aire, la possibilitat d’ofendre alguna ànima sensible.]

—Estàs carregat de punyetes, malparit.

—[Ara m’agrades]

—[He localitzat els altres dos i no t’ho creuràs, estaran junts amb almenys els dos Cooperativistes.]

—[I el cinquè?]

—[És el que t’he dit que estic un 75 % segur que estarà amb un d’ells. Ara pujo la meva estimació a aproximadament un 90 %. Les teves pulsacions estan pujant i tornes a respirar massa ràpidament. Fes el favor de calmar-te, Marcel]

—Marcel, parla amb mi, ara.

—Què vols, hòstia? Me’ls vull carregar a tots.

—I com penses que aconseguiràs fer si ets incapaç de controlar-te? No et tremolarà la mà? No se t’emboirarà la mirada?

En Marcel va aturar la motocicleta al voral de la carretera. Va baixar i va apropar-se a un cartell informatiu que hi havia a un costat. Amb la mà esquerra va prendre’l per la barra de metall que li feia de suport mentre amb la dreta llençava cops de puny.

—[Endavant, Marcel. Deixa-ho anar i recupera el seny. Vols que et posi musiqueta?]

Dins del seu cap va començar a sonar el Dies Irae del Rèquiem de Mozart. La situació li va semblar tan ridícula que de cop i volta va sentir-se profundament avergonyit del seu comportament. Va deixar anar el cartell i va tornar a la moto, la mà sagnant i notant les galtes ben calentes i vermelles.

—[La vergonya és una energia molt poderosa, Marcel.]

—[Tinc la sensació que te’n rius constantment de mi.]

—[No, Marcel, estàs atorgant-me sentiments i actituds que no tinc. Soc una intel·ligència artificial i em limito a comparar dades.]

—[No dic que tinguis consciència. Això està a anys llum del que jo podria comprendre. Però sí que has desenvolupat una personalitat.]

—[Crec que no et caic bé. És això el que em dius?]

—[Ets tu qui crec que té un problema amb mi. O amb els humans en general.]

—[Soc una eina, no diferent de les pistoles, fusells o explosius que utilitzes a les teves missions.]

—[Cap de les meves pistoles m’ha fet sentir mai la vergonya que tu em provoques.]

—[Vols continuar parlant del «meus» sentiments o vols saber on podràs executar la teva venjança?]

—[Primer venjança, després sentiments.]

—De puta mare, Marcel.

No es van adonar del que passava fins que el primer d’ells va rebre un tret que li va fer explotar el cap. El segon va morir amb la segona bala i el tercer va rebre l’impacte del projectil que el llançagranades d’en Marcel va fer servir. Amb tres morts i dos mig cecs i sords, només li va caler apropar-se i llençar un parell de granades més pel forat que la primera explosió havia obert a la paret. Després de comprovar que no quedava ningú viu, va calar foc a una pila de diaris que hi havia a una cantonada i a les cortines que encara penjaven als costats del que havia estat una finestra.

—[Doncs al final sí que ha estat una feina senzilla.]

—[Hem tingut sort. Molta sort.]

—[Entens que les teves accions no et fan millor que cap dels individus que has eliminat, oi?]

—[Tinc clar quin és el meu lloc en aquest món. I ara discutirem els «teus» sentiments.]

—[Els sentiments que no estan dins de la meva programació i que no veig en què em farien millor?]

—[Si emets judicis morals sobre les meves accions, de fet, sobre qualsevol humà, significa que tens un marc moral propi on comparar-nos. I tu et dediques a comparar dades, oi?]

—[Les forces de seguretat han rebut avisos de les explosions i dels trets. La xarxa de la Coop s’ha encès com si tots i tothom estigués provant de parlar.]

—[I com et fa sentir això, computadora que vius al meu cervell i que no té sentiments propis?]

—Mira, saps què et dic? Ves a la merda, imbècil.

—[Ben dit. Busca’m una ruta per anar-me’n a la merda que no coincideixi amb forces de seguretat o comandos de la Coop.]

—Ja la tens integrada, gamarús.