Encara no havia sentit el crit que ja va notar l’esgarrifança començar a estrènyer-li la part baixa de l’esquena. No sabia que havia fet malament, però alguna cosa no havia anat com el director volia:—No, no, no, no —L’home anava fent que no també amb el cap mentre s’aixecava de la seva cadira—, no, no, no, cagumdeu, que no!La Nora va notar les llàgrimes brollar-li encara amb més força. Fos el que fos, ara vindria el dolor.—Ara, ara sí que em crec les teves llàgrimes. Hòstia, Nora, ets actriu només quan no actues?—No, Peter, però he plorat a l’escena.—El teu personatge acaba de descobrir que la seva mare estava viva sota la runa. Tres dies. Tres putos dies enterrada sota la runa, amb ossos trencats, perdent sang. Respirant pols de ciment i la fortor del seu propi pixum i merda —El director va abraonar-se sobre la noia per cridar-li directament a la cara—. No creus que si sabessis això, estaries plorant a tot drap.—Suposo que sí —Una idea li va travessar la ment—, però saber-la definitivament morta, després de tant de patiment, potser no ploraria tan desesperadament sentint una mica d’alleujament. Potser quan es trobés cara a cara amb el cadàver no podria controlar-se.En Peter va obrir la boca per escridassar-la una mica més. Tanmateix, va tancar la boca i va quedar-se-la mirant.
—Verge santa, Nora, m’acabaràs prenent la feina. Molt bona pensada. Les escenes amb el cadàver te l’hauràs de prendre amb tota la passió del món, eh?—Per descomptat, Peter.—Doncs em penso que donem l’escena per bona. Descanseu mentre refem els decorats per la següent escena.—Podem acostar-nos al tràiler dels familiars?Amb un sospir llarg i sorollós, el director fa que sí amb el cap.—Però espero tota la intensitat i una mica més a la pròxima actuació.
El vigilant els va veure acostar i va portar-se el comunicador a la boca. Parlà un instant abans d’abaixar la mà i treure la porra elèctrica del cinturó. Quan van ser prop, va prémer un botó i la cortina metàl·lica va deixar prou espai per entrar ajupits a la part del darrere de l’habitacle. La llum blanca, estèril i brillant en excés, il·luminava els cossos nus de set persones. Cada una, algú estimat per cada un dels actors principals de la pel·lícula. La Nora i l’Enrico, els protagonistes del film, eren els únics que no estaven emmanillats a la paret del tràiler. El vigilant va abaixar la persiana deixant-los sols en aquell infern blanc i brillant que pudia a suor, sang i a les immundícies que embrutaven els ventres i cames. La Nora va ajupir-se al costat de la seva mare i li va apartar els cabells de la cara. El somriure que va rebre era el de sempre, el que cada cop que la despertava al matí per anar a escola li feia sentir el cor saltar de joia. Però la cara al voltant era digna d’estar embolicada en una mortalla.—Ai, mare.—Nora —La dona prova de seguir parlant, però un estossec fort i greu la va interrompre—… Nora, estimada, com va el rodatge?L’actriu va empassar-se un sanglot i va retindre com va poder les llàgrimes; li’n farien falta en una estona.
—No en queda gaire. Quatre escenes amb l’Enrico i després la meva darrera escena sola.—Et pregunto que com va, no quan queda de rodatge.—No sé com pots estar tan calmada.—Perquè confio en el teu talent i sé que ho faràs tan bé com ho fas sempre.—Molt bé no ho estaré fent quan et tenen aquí lligada sense curar-te les ferides.La mare de la Nora tenia força cremades a la pell i una cicatriu que li baixava des de sota del pit esquerre fins al melic. De diversos punts de la crosta lliscaven panxa avall petits fils de pus i sang fosca i tèrbola. Tenia dos dits de la mà esquerra torçats en angles estranys i lleugerament ennegrits. I ella era de les persones amb millor aspecte de les empresonades allà. La dona de l’Enrico tenia els ulls inflats i negres i un braç li penjava, trencat i sense moviment.Es van sentir dos cops i la persiana va tornar a aixecar-se. La Nora no volia deixar la seva mare, però sabia que si no sortia de seguida, el guarda faria servir la porra; amb sort sobre ella, però per no deixar-li marques visibles que impedissin la seva feina, segurament acabarien sobre la seva mare. Els dos protagonistes van saltar del tràiler i van encaminar-se al plató.
El director va fer un gest amb la mà i tots van saber que l’escena no havia sortit digne del seu estàndard. No els va escridassar, només els va mirar mentre feia que no amb el cap. Es va apropar al seu ajudant i va parlar amb ell en veu prou fluixa perquè només el sentís ell. Però la Nora i l’Enrico sabien el que venia ara. El monitor des d’on en Peter repassava les gravacions era una peça no gaire gran i tapada, però al costat hi havia un aparell de televisió d’unes trenta polzades. Amb un gest els va fer apropar. De seguida es va encendre i va aparèixer la part de darrere del tràiler on tenien tancats als seus familiars. La imatge provenia d’una càmera muntada al pit del vigilant, d’aquelles que duen els policies. El guarda va mostrar la porra i van veure com la posava en marxa i un arc elèctric de color blau il·luminava la punta. La persiana va apujar-se, ara fins dalt de tot i van veure al vigilant pujar d’un salt. La mare de la Nora va seure amb l’esquena aplanada contra la paret metàl·lica amb els ulls oberts com taronges.—M’havíeu promès intensitat. M’havíeu promès passió. M’heu decebut i el que és pitjor, heu decebut als vostres éssers estimats.La Nora va quedar-se amb els ulls ben oberts mentre la porra s’anava clavant en el cos de la seva mare, fent-la convulsionar. Volia deixar de mirar, somicar i demanar clemència, tanmateix, sabia que era impossible commoure al director i que si la veia amb els ulls closos, el càstig aniria a més. Mentre veia la seva mare ser torturada, va repassar l’escena, provant de trobar on podia millorar; on podia donar aquell extra que el director buscava.