Van anar fins al sofà ensopegant-se un amb l’altre, subjectant-se, mig caient pels tres graons de marbre ben llustrat per la tata que separaven el menjador de la sala d’estar. Van seure un a cada costat seu, gairebé aixafant-la, i els malucs de tots tres van repicar. La calor de sobte, la suor. La Laura va seure una mica endavant. Li agradava tenir-los tan a prop? No ho sabia, hauria d’agradar-li no? Mentrestant, el presentador anava afusellant l’anglès davant les cares d’astorament i incomprensió dels cantants, fins que finalment es van aconseguir desempallegar de l’home i van començar a tocar els primers acords de la cançó. A ella li agradava molt, aquella cançó. Era molt guapo, també, el presentador; potser més que en Pedro. Ara mateix, però, en Pedro li feia una mica de por. Por i angúnia.
—Puta! —va cridar-li ell a la televisió—. Canta, puta! Aquesta tia ésss una catxxxonda, que no ho veusss? S’està refregannnt amb el presentador! —En Pedro mirava el televisor amb els ulls mig aclucats i parlava amb la llengua enganxada al paladar—. Qui sssón aquests paios amb el micròfon? Que canti la puta! Hahaha.
—Ja ha cantat l’Alaska. Ara l’estan acomiadant. Els que estan cantant son els Pet Shop Boys —va gosar dir ella.
En Pedro va deixar de mirar el televisor i es va girar lentament cap a ella, com si no l’hagués vist fins aquell moment. La Laura va notar com el cos li engegava el sistema d’alerta: se li van enrojolar les galtes fins a cremar-li els ulls, li van suar les mans, les dents li van començar a espetegar i el cor li bategava com si volgués explotar-li dins el pit. Ell s’hi va apropar lentament fins que la punta del nas li va tocar l’orella. La pudor d’alcohol va fer que la Laura es mogués cap a l’esquerra, però de seguida es va redreçar per no topar més amb en Miguel que se la ve treure de sobre amb una empenta. Tornava a ser al mateix lloc, amb la seva boca a tocar. Ara sentia el seu esbufec en respirar; una alenada calenta i humida. Ell no s’havia mogut ni un mil·límetre. Ella va fixar la mirada en la televisió, immòbil, simulant que tot allò no anava amb ella, que tot el que estava passant era normal. Era el que feia quan la perseguien al pati de l’escola, quan l’empenyien per les escales, quan li llançaven els llibres de la taula. Invisible. Inexistent. Es va esforçar per reprimir els tremolors que li sacsejaven tot el cos. Va pensar en la fotografia de la platja. Tan feliços. Bons nois. Simpàtics. Bronzejats. No passaria res. Tot era una broma.
Aleshores ell va treure la llengua i li va llepar amb la punta el lòbul de l’orella. La Laura va notar un frec ressec i rugós, encarcarat, amb les papil·les gruixudes i ensotades amb un tel pastós. Es va estremir de fàstic. Hauria d’estar dormint a l’habitació. No eren hores. Els pares li havien prohibit veure aquell programa musical: «Només hi surt gent rara i drogats i el fan molt tard», havia sentenciat la mare. Era hora de marxar. Vol dir-los que ha d’anar a dormir. Vol cridar a la Tata. Va voler aixecar-se fent el cos endavant, però ell la va fer seure violentament amb el braç esquerre, agafant-la grollerament per la pitrera.
Els pits li havien sortit quatre anys abans. A causa del sobrepès, les hormones havien treballat abans d’hora i havien madurat en el caos d’una nena encara per fer. La regla l’havia sorprès a l’escola, entre classe i classe: una nova oportunitat per ser la riota de tothom mentre ella es pensava que s’havia tallat amb el compàs.
En Pedro, amb la mateixa mà que l’havia obligat a seure, engrapava els seus pits i els tocava maldestrament per damunt del pijama. La respiració de la Laura es va accelerar i es va fer curta, insuficient. Va començar a somicar.
—Tens gana, porqueta? Anem a la cuina. Encara queda alguna cosa d’aquell fuet, Miguel?
—Estàs fatal, t’has fotut massa whisky, cabró. Hahaha. Estàs fotent-li mà a l’amorfa?
Ells reien amb fortes batzegades que la feien trontollar pel sofà. De sobte, en Pedro la va tibar pel canell i la va arrossegar cap a la cuina. La Laura volia cridar però no li sortia la veu, clavava els talons i mirava de desempallegar-se’n, esgarrapant parets i marcs de portes, però la força d’ell la feia anar com una titella. Van arribar a la cuina, ell es va aturar al marbre de sota la finestra de làmines taronjades, tot just al costat de la pica, i la va deixar anar. La Laura va quedar mig ajupida a terra. En Pedro va agafar la fusta humida i el ganivet de la fulla més ampla. En Miguel li va portar el fuet emblanquinat.
—Essstà de puta mare, aquesst fuet.
Durant uns moments semblava que ja no la veiessin, que s’haguessin desentès d’ella. En Pedro tenia el ganivet a la mà i anava tallant el fuet a rodanxes, que es menjava mentre reia estúpidament per alguna gràcia inconnexa que compartia amb en Miguel. Era com si de sobte recordessin un acudit que els fes molta gràcia però en un idioma extrany: el riure s’ofegava i s’enfilava cíclicament. El fuet anava minvant. La Laura es preguntava si n’hi havia més. Si podia escapolir-se si seguien menjant. Recordava que la minyona comprava l’embotit en una cansaladeria de Palafrugell tots els divendres: catalana, pernil del país, botifarra d’ou, llonganissa, pernil dolç tallat molt fi i dos fuets. Feia cua prop de tres quarts d’hora, saludava tota la parròquia i tornava amb el bus de línia cap a l’apartament de Tamariu.
Dos fuets. Què farien quan s’acabés aquell? Buscava desesperadament l’altre per la cuina. Es va incorporar una mica.
Potser podia marxar si seguien entretinguts amb el fuet.
En Pedro, però, de sobte, va deixar de parlar amb en Miguel, va agafar un dels talls amb dos dits i es va acostar a ella. La va aixecar tibant-la amb la mà. L’hi va posar dolçament damunt els llavis perquè els entreobrís i, amb l’altra mà, li va acaronar el clatell. Ella va prémer fort els llavis somicant. Tot seguit li va enfonsar bruscament el dit índex fins al fons de la boca. La carícia es va convertir en una cadena que la subjectava a ell. La Laura va reprimir un parell d’arcades davant el delit d’en Pedro fins que ell va retirar la mà i li va tornar a amanyagar els cabells. La Laura va estossegar i va escopir el fuet. Respirava encara més de pressa que abans, tenia vertigen, la suor li amarava la cara i tot li donava voltes. Semblava un animal desesperat.
En Miguel va sortir del racó on feia d’espectador i va treure una bosseta transparent de la butxaca dels texans. Va netejar la fusta amb el dors de la mà i hi va arrenglerar el contingut en dues fileres paral·leles amb una targeta del Banco Santander a nom del senyor Miguel Vila i Rius. En Pedro va somriure, li va prendre la targeta i va desbaratar les dues fileres per convertir-les en tres. Amb un bitllet cargolat van esnifar tots dos, per torns i amb força, la pols que s’enfilava eufòrica cap al cervell. El ganivet de fulla ampla va quedar lleument empolsat de neu.
—Ensssuma, vaaa. —En Pedro va agafar violentament el cap de la Laura i li va entaforar el bitllet, en forma de tub, al nas—. Vaaaa, no tenim tot el dia. Ressspira fonsss, trugeta, i apareixeràsss en un món nou. Farem festa grossa tots tresss, ensumaaa collons!
En Pedro li va enfonsar massa el cilindre al nas. La Laura, arribats a aquest punt només volia complaure, obedient, va inspirar tan ostensiblement que semblava que ronqués, però la pols no pujava i això el va exasperar. Va tibar-li els cabells, la va insultar i, quan se’n va adonar, la va ajupir de nou i li va pessigar l’altre nariu. Per fi la droga va pujar. La Laura va sentir una punxada que li travessava el cap, com si la sang se li accelerés de cop i el cor hagués perdut el ritme, tan que li feia mal el pit. Va tenir por de caure a terra de cop. El cap se li va separar del cos i va començar a surar, lentament, cap al sostre.
Tot va començar a ser confús, ràpid i lent a la vegada. El Pedro la va agafar i la va tombar contra el taulell de la cuina de cara a ell i li tornava a magrejar els pits entre esbufecs ara per sota la samarreta. La mà dreta va baixar després per les cames fins a pressionar-li el sexe amb els dits, enfonsant els pantalons del pijama contra la clivella.
—T’agrada el fuet, oi, trugeta? Ara en tassstaràs un de bo.
La por i la cocaïna la van fer reaccionar de cop. Com si fos un animal malferit. Se’n va escapolir girant el cos cap al costat dret amb una forta embranzida, agafant en Pedro de sorpresa, però un cop feta l’escàpula no va saber cap on tirar. Malgrat que el cap li anava a tota velocitat, no hi veia cap escapatòria. Tenia en Pedro a l’esquerra i, a tres passes, en Miguel, que la mirava somrient de manera burleta mentre bloquejava la sortida de la cuina. La porta del safareig era massa lluny i tampoc no portava enlloc. La respiració se li va accelerar encara més i el cap se li movia en petites sacsejades. Per fi li va sortir un xiscle, i un altre i va veure la por a seves cares. En va fer una altre de més agut. En Pedro es va tocar la punta del nas, encara emblanquinada, i va fer un pas al costat. Ella va esprintar cap a la porta, però, a l’últim moment, ell es va abraonar damunt seu.
—Miguel, agafa-la, joder! Miguel et juro que si s’escapa no tornaràsss a tastar mésss coca en tot l’essstiu.
En Miguel va avançar afanyós i va agafar pel mànec el ganivet amb què tallaven el fuet, encara brillant i oliós pel greix de l’embotit i blanquinós per la cocaïna.
—Torna a xisclar si tens collons.
La Laura va mirar l’objecte fixament, va emmudir i va recular fins a tocar el marbre amb l’esquena. En Pedro se li va acostar de nou. Aquest cop se sentia més segur, amb el seu escuder vetllant a la rereguarda. Excitat, es va afanyar per no perdre una altra vegada la presa. Es va posar un dit als llavis i li va ordenar silenci. La Laura va notar com el cos se li entumia, els ulls se li clavaven en els llums del sostre, la llengua li queia pesada entre les dents seques.
Li va abaixar amb totes dues mans els pantalons del pijama fins als turmells i la Laura va veure com es treia el penis dels pantalons. No n’havia vist mai cap, no ho volia veure, va tornar a mirar els llums. Entre tant el Miguel feia reposar el tall del ganivet sobre el braç dret de la Laura, per damunt del colze, i el bressolava lentament, pendolant-lo, simulant que tallava fuet mentre contemplava l’escena com si en fos completament aliè.
L’alcohol i els nervis van fer que en Pedro necessités diverses empentes per penetrar-la. Quan finalment ho va aconseguir, un dolor sec va travessar la Laura. Els llums van parpellejar en el sostre. Al mateix temps, el ganivet es va enfonsar en la pell del braç i hi va obrir un tall perpendicular. En Miguel va fer un pas enrere i va observar com un fil de sang fosc s’escampava damunt el marbre mentre una altra sangada li baixava a la Laura cames avall. Les llums seguien enceses.
La Laura va parar l’orella, estava segura de sentir, molt lluny, la sirena tediosa d’una ambulància i va saber que venien a socórrer-la. També va escoltar més enllà les onades de la cala que es capficaven a repicar una vegada i una altra contra la sorra. Les llums seguien enceses. La remor tossuda li omplia les orelles, com si estigués atrapada dins una cargola. Li va semblar que s’escoltaven bombes i explosions, segurament de la televisió. Els roncs de la tata. El motor del cotxe del pare. Els tacons de la mare. A la vegada una olor estranya de coure embrutava l’aire. Les llums seguien enceses. En Pedro continuava movent-se contra ella, però cada empenta arribava de més lluny. La violació va durar a penes un minut. O una tarda sencera. O tot l’estiu. El soroll de la cargola s’anava fent més greu. Ara s’imaginava la sorra de la platja on onades negres arrossegaven formigues mortes damunt la platja fins que ja no s’hi veia la sorra. Les llums seguien enceses. El Pedro es va apartar d’ella.
La Laura comptava quantes passes havien de fer els de l’ambulància per arribar fins a ella. Trigaven massa. Potser no havia sentit cap sirena. Potser sí. Ara havia vist un flaix blanc: la Polaroid. Una fotografia. En Pedro a la platja, els cabells molls, el somriure sorneguer. En Miguel una mica més enrere. Ella adormida sota el para-sol grogós. Aquell era en Pedro. Aquell. El de la fotografia que és a punt de revelar-se, a punt de que surtin tots els colors. Bufa que s’asseca abans. La cuina oscil·lava vertiginosament. En Pedro ja s’havia apujat els pantalons i donava empentes a en Miguel perquè marxessin d’allà. Ella es va escórrer esquena avall pel moble de la cuina fins a tocar amb el cul a terra. Van marxar, es va quedar sola. A terra, immòbil.
No va entrar ningú. No hi havia lliteres, ni aparells de pressió, ni equips d’emergència, ni xeringues, ni bates blanques. Ningú. Silenci. La Laura va quedar tota encongida. La suor s’havia tornat freda i sentia l’esgarrifança de les rajoles. La respiració se li va anar alentint. Abans de tancar els ulls encara va veure en Pedro dins el marc blanc de la fotografia, somrient a la platja. Semblava que els llums s’anessin apagant. Es va adormir.