La temporada radiofònica 2015-2016 ha estat magnífica. No en general, però he sentit quatre entrevistes interessantíssimes. Cesc Gay li explicà a Toni Clapés el seu procés creatiu amb motiu de l’estrena de Truman. Gay imagina la pel·lícula, la fragmenta en escenes que es converteixen en post-it que va enganxant a una paret de casa seva. Reordena, modifica i pensa aïllat de tot. Busca el seu to. “Què distingeix una pel·lícula de Woody Allen d’una d’Ingar Bergman? El to. Jo vaig transformant la pel·lícula fins que trobo el meu”. Llavors escriu el guió en una setmana.
Lita Cabellut explicà a Kilian Cebrià què és per a ella la pintura, què li passa pel cap quan va pel carrer, com començà a pintar, com d’agraïda estava del fet que li fessin aquella entrevista. Lita Cabellut és una pintora espanyola que adoptaren d’una madamme del Raval una família benestant quan ja tenia 12 anys. Va aprendre a pintar abans que a escriure i llegir. “Em volia expressar”. Marxà a aprendre més a Holanda i s’hi quedà. A cada frase de l’entrevista transmetia la seva recerca del color.
Òscar Fernández ha entrevistat a Martirio, que ha comentat quines eren les seves intencions respecte del que canta. Fernández li ha preguntat si no la preocupava el que diria la crítica quan va començar. “Nunca he pensado lo que va pasar si canto una cosa u otra, canto lo que el corazón me pide. Soy muy perfeccionista y casi nunca estoy satisfecha”. Llavors li ha preguntat sobre l’actual reconeixement del qual gaudeix. “Al final me han entendido. No me gusta echarme medallas pero me alegro”.
A Radio 3 van entrevistar Ben Bridwell amb motiu d’un disc que ha gravat no fa gaire amb la seva banda. La primera cançó es diu Dull Times/The Moon. El disc està essent un èxit. “Un dia em vaig trobar pensant sobre què passaria quan hagués enregistrat el disc, on faria la gira, els concerts, etcètera. El disc no existia i no tenia idees per fer cap cançó. Em vaig adonar que estava patint una crisi de creativitat i vaig decidir escriure una cançó que en parlés i d’aquí en va sortir Dull Times. Llavors vaig continuar component la resta del disc sense pensar en què passaria després”.
Fa cosa de 3 anys vaig conèixer un estudiant de doctorat holandès que treballava en el mateix que jo. Em va explicar com havia abordat el mateix problema al qual jo havia dedicat anys. La seva solució era un canvi total del plantejament del problema, de les variables i de l’enfocament. Això li permetia demostrar tot el que calia d’una manera elegantíssima. On hi havia incertesa ara hi havia una punyent veritat establerta que pocs hem escoltat amb prou atenció.
Feia poc que havia tornat d’explicar la seva feina al millor centre de recerca del món de la nostra ciència i li vaig preguntar què li havia semblat. “Es prenen a si mateixos massa seriosament”. Recentment un company meu ha tornat d’una estada semblant al mateix lloc:
-Treballen 10-12 hores al dia, no accepten la crítica. Un dia algú va dir que els resultats d’una recerca eren preliminars i el cap del centre va anar al seu despatx a dir-li que a aquell centre no hi havia resultats preliminars. Competeixen els uns contra els altres, no s’ajuden, sempre estan nerviosos.
Vaig preguntar sobre uns resultats que havien publicat i em van dir que l’estudiant que els havia obtingut havia canviat els mètodes utilitzats a cada zona del problema fins que va tenir una solució que quadrés amb l’experiment.
-Això és totalment contrari al que hauríem de fer.
-Llavors, creus que estan en disposició d’avançar en la ciència?
-Em sembla que s’han passat de rosca.
La ciència és una feina que, per fer-se bé, necessita assumir molts riscos, ser molt crític amb un mateix i acceptar que 5 anys de recerca poden no tenir un retorn evident. Però el món necessita rànquings i els científics necessiten publicar per estar-hi ben situats.
Així que tenen un incentiu per emprendre recerques poc arriscades sobre temes de moda amb citacions assegurades a curt termini. I els centres de recerca tenen l’incentiu de disposar de científics que facin això. I els científics corren i competeixen. De fet, a les conferències, la pregunta i la discussió no hi són habituals: tothom ataca i defensa en lloc de preguntar i escoltar.
No sé en quines activitats l’obsessió per complir objectius marcats per agents externs, amb la subseqüent ansietat i estrès, afavoreixen el progrés. Estic segur que en les de la ciència no, i diria que en les arts tampoc. Potser en activitats econòmiques o d’administració.
Els economistes i administradors estressats que no paren de parlar a tot arreu i a qui tothom escolta però que no expliquen res –absolutament res– digne de passar a la posteritat o de fer créixer el coneixement o la creació en cap sentit.
Però els catalans ens hem deixat endur per aquest estat d’esperit equivocat: escriptors que posen paraules més complicades del compte perquè necessiten demostrar que en saben més que l’escriptor del costat, periodistes que parlen tan de pressa que no saben el que diuen, projectes de polític que han de dir alguna cosa cada dia per mantenir una certa visibilitat, investigadors que menteixen i s’aprofiten de la feina d’altres…
Aspirants que es barallen. Aspirants eterns preocupats per les conseqüències sobre el públic de tot allò que fan. I ja no es discuteix, ara tot és competència. Gent sense un terra on posar els peus, gent insegura, gent que es ven, gent que pateix.
Res a veure amb Cabellut, que necessitava comunicar-se i pintà. O Gay, que busca el seu to. O Martirio, cantant el que li plau. Res a veure amb Ben Bridwell que va dir que prou. Ens anem allunyant d’aquell doctorand genial que vaig conèixer i que quan va veure el pa que s’hi donava, va deixar la recerca fent botifarra a tothom.
L’aplom i l’honestedat són virtuts sense les quals no es pot crear res prou digne per a dir-se creació. L’ansietat social catalana ens encadena. Que tingueu una bona tardor. Visca Catalunya!