És una preciosa tarda de divendres de finals d’estiu. No fa massa calor; els núvols passen oportunament esglaonats i no cal fer salts per buscar ombres i alhora esquivar bosses i ulleres de sol d’imitació per les voreres.
El Marc s’ha quedat tranquil·lament a casa, atropellant persones i robant vehicles amb la Play; i amb la Júlia hem decidit passar una «tarda de noies», que bàsicament es tracta que ella vol comprar tot el que veu a les tendes i jo li compro una orxata.
Però quan passem per davant d’aquella placeta interior em tiba el braç i posa aquella cara de «va, mare» i assenyala amb la barbeta la caseta que ha plantificat de forma precària un titellaire. Uf.
Titellaire – plastilina – sorral – cel·lulitis – safata d’entrada – Directiva de la UE; Llista del mal. ETA.
Però em relaxo i penso, «va que aquesta cultura d’esbart dansaire tampoc és tan dolenta i si ho és (que ho és) que ho sàpiga i ho matem», així que em deixo tibar pel seu bracet i anem a seure darrere de dues files de nens que, burxant-se el nas, ja esperen l’espectacle. Plantem els culs a terra i faig veure que no m’importa que se’ns embrutin de sorra els pantalons. Sóc guai.
El titellaire treu el nas entre les cortines, engega la música en un radiocasset de cinta i fa una exultant presentació dirigint-se al públic:
–Nenes i nens, mares i pares, àvies i avis… L’espectacle està a punt de començar.
Un nen li torna el mòbil a la mare. Sembla que funciona.
L’obra és de tall clàssic; Pastor-valent enamorat de Pastoreta-bleda que es volen enrotllar i que, a la vegada, han de sortejar un Rei-enemic que vol segrestar la noia (l’obra no entra en més detalls sadomasoquistes) i atonyinar el pastor.
El primer acte és interactiu. Gràcies als esgarips dels nens —DARRERE! DARRERE! NOOOOO! A LA DRETA! A L’ESQUERRA!–, en Pastoret se salva de les contínues emboscades i pot anar cap al mas de na Pastoreta. Les cortines s’acluquen i els nens aplaudeixen entregats.
La mitja part dura poc. El titellaire canvia bruscament la dinàmica melodia i enceta el nou acte amb una cançó del Kenny G, que no presagia res de bo. S’obre el teló i l’escenari que apareix és rosa amb rengleres de papallones i flors.
—Ecs – diu el nen del mòbil.
El sol comença a picar i tinc por que un colom se’ns cagui al cap.
Titellaire – plastilina – sorral – cel·lulitis – safata d’entrada – Directiva de la UE – Kenny G.
En Pastoret és davant na Pastoreta, embadalit, mirant-la, i així que es refà, li deixa anar els seus millors versos. Llença el bastó cap a una banda i, desarmat, li buida tot l’amor que sent per ella; com n’és de vulnerable i poca cosa. S’hi esbudella. Ella, entendrida, deixa rodolar dues llàgrimes i li prem les mans. Ambdós tenen el cor desbocat.
Els nens no saben captar el moment màgic i comencen a xiular. Això destrossa el titellaire, que ha fet mans i mànigues per traspassar el romanticisme al seu jove públic. Els nens reclamen el Rei per tal que torni l’acció a l’escenari.
—Shhht! Shhht! Calleu! – Fa el titellaire traient el nas per damunt l’escenari.
Els nens tornen a reclamar el Rei, cada cop més enfervorits i impacients. Finalment el titellaire cedeix, deixant-lo al marge esquerre, confiat que podrà seguir l’obra.
Però la claca està embogida. — PEGA-LI! PEGA-LI! ATACA! ATACA!
El soroll és eixordador, no se senten els poemes del Pastor. El sol rebla inclement damunt dels caps. La mare del mòbil repta fins al seu fill i li escampa crema bronzejadora per cara i braços, sembla un floquet de neu hooligan.
De sobte, enmig de la cridòria, surt davant de l’escenari el titellaire amb els ninots entaforats a les mans. Tothom emmudeix.
—Voleu fer el favor de deixar seguir l’espectacle? No en teniu ni punyetera idea del que és l’amor. Aquell que animeu és un mal parit que la vol raptar per quedar-se la pastora, per tocar-li les peres! És una metàfora! El mal contra el bé! El poble contra el poder! No podeu anar a favor del Rei! És el capitalisme! És el patriarcat! Els enamorats són l’amor lliure!
—I ara! – s’exclama la mare-de-la-Nivea mentre emboteix els seus dits greixosos a les orelles del seu fill. – No trenqui la innocència dels nens! Els nens no volen els teus poemets de jocs florals!
—Què passa malfollada? Si al nen no li agrada, ja ho saps! Es reserva el dret d’admissió! Bye, bye, arrivederci, agur!
—Mai li perdonaré això. Mai. Això és enaltiment del terrorisme, violència domèstica! Ara et dono el mòbil rei, espera que la mare truca a la policia.
La resta de mares que s’havien arraulit a l’altra banda de la plaça en una terrassa acudeixen com rapinyaires a rescatar els seus fills mentre el titellaire arreplega d’una revolada el radiocasset i el Rei, i engega a córrer deixant l’escenografia enrere.
La policia no triga a arribar, en dos cotxes amb les sirenes estrepitoses donant voltes, i precinta i recull la paradeta del titellaire, prenent les dades i descripció de la situació amb un boli Bic en una llibreta d’espiral de la mare-Nivea, mentre el seu fill fa voltes per la placeta, caçant Pokémons amb el mòbil.
La Júlia s’aixeca de terra, s’espolsa el shorts i espera pacientment que jo em llevi sense que em cruixin les cames, que tinc adormides molt abans de l’apocalipsi final.
—No ha estat malament mare, sobretot el tros del final, amb la poli i les corredisses, pensava que seria més rollo. Hi podrem tornar un altre dia?