En el plató les maquilladores acaben de passar els pinzells per damunt de les cares del presentador i de la primera fornada de convidats, porten la tasca de forma diligent; amaguen porus, plecs i excessos, tot ha d’aparentar ser fresc i joiós. El realitzador, en Carles, ultima les últimes comprovacions de micròfons i càmeres i s’adreça per l’orellera al presentador.

-Comencem en cinc minuts, preparat Antoni?

-Com mai. Recorda – Fa estirant el coll i recolzant el dit índex al front- Un periodista es un contador de historias. Las hay que pueden ser más solemnes, más importantes, más escuetas, más ridículas, más malas… – fa una pausa per posar més èmfasi- Pero todas son historias. -En Antoni es deixa anar tot desmanegat a la cadira i fa escarafalls amb les mans. – Oi que fa gràcia?  

-Molta Antoni fa molta gràcia, l’imites perfecte! -El realitzador prem el micròfon intern amb el puny i mormola a l’ajudant – Un cop més, imita l’Hermida un cop més i plego, t’ho juro, ho aguanto per la hipoteca dels collons, però això és molt gros.

És un vell costum de l’Antoni les imitacions que fa de l’Hermida, ho fa abans dels programes, quan surten amb tot l’equip a prendre una copa o quan fan la reunió per preparar l’escaleta amb l’equip de redacció, tothom es trenca la caixa al seu davant quan en realitat en tenen un tip. Quan era petit la seva mare li preparava tota l’escenografia adient, ell s’asseia davant de la taula del menjador amb el cabell clenxinat a la dreta, una corbata vella del pare i amb una carxofa seca i peluda al davant, que feia el fet de micròfon, i el començava a imitar. I l’Antoni parlava de forma repetitiva, lenta, amb les mateixes cadències que el famós locutor.

-Oi que fa gràcia? – preguntava la mare a les amigues quan venien de visita i el treia com una patum.

-Oi que fa gràcia? – preguntava la mare als pares i consogres per Nadal.

-Oi que fa gràcia? – preguntava la mare amb l’amant en calçotets esperant que el nen sortís de l’habitació.

L’Antoni ara ja és tot un home, és el periodista estrella de la cadena, de la televisió, del país, és el confident dels polítics, de les vedets, dels toreros, dels futbolistes… és la imatge del quart poder. Avui és apunt de presentar un especial informatiu que durarà més de dotze hores sobre les eleccions dels Estats Units.

L’inici del programa ara depèn exclusivament d’en Carles, que espera pacientment la fi de la tonada d’un anunci de rentavaixelles, aleshores aixeca parsimoniosament el braç i en aixecar l’índex tot es posa en funcionament; un dron fa un pla detall del quadre de George Washington del despatx oval que han preparat amb el croma al costat del plató principal, poc a poc el pla s’allunya i mostra l’Antoni i tots els contertulians que l’acompanyaran duran la primera hora. Darrera tots ells s’erigeix la imatge de l’estàtua de la llibertat i damunt la taula flameja la bandera americana. Sona una música èpica que deixa en Carles garratibat i sona el nom del l’Antoni amb accent americà i tot seguit entra el primer bloc de publicitat.

– Què collons? Quí ha triat aquesta música dels Avengers per la intro? I això de dir el seu nom en un anglès macarrònic? Que ens estem tornant bojos?

-Tot és cosa del Antoni. Va dir que no t’ho diguéssim que potser no hi estaries d’acord.

-Antoni – fa el realitzador per via interna al presentador – Què és això?

-Oi que fa gràcia? Carles estic enxufadíssim, això serà èpic -i dirigint-se a la resta de companys de taula – Anem tots amb el Biden oi?

-Tornem a ser a dins! Antoni contenció que això va per llarg! – fa en Carles angoixat.

-Estimats televidents, aquesta nit no dormirem, avui la nostra cadena és més a prop que mai de la Casa Blanca, perque els Estats Units trien aquesta nit al seu president. Tot el món estarà pendent perque ara ja se sap amb tota certesa que volen dir quatre anys de Donal Tron al cap davant d’aquell gran país… Comencem! Tothom coincideix amb mi que aquest mandat ha estat horrorós oi?

Han començat el programa tot just quan faltaven cinc minuts pel tancament oficial dels col·legis en alguna banda dels Estats Units. Els tècnics van penjant i despenjant les petaques dels micròfons dels convidats mentre l’Antoni va donant-los pas.

-Connectem amb Guasintan amb el nostre corresponsal especial. Bon dia Ricard, estan votant bé els americans?

-Entra en el plató l’experta en comunicació no verbal na Alícia, que ens pots dir sobre l’elegància de Biden i el glamour de Kamala?

-Parlem amb el representant de joves llatins per Tron, en Norberto. Ens podeu explicar com és que voteu aquest personatge?

-Demanem l’opinió al professor de sociologia i psicologia per la Universitat Complutense don Víctor Hernando, estem davant un president psicòpata?

-Ens acompanya el pitoniso Hugo que ens parlarà dels diferents ascendents dels candidats i com afecta això en les seva política exterior.

-És cert Tomàs, analista d’internet, que aquesta vegada les fake news del partit republicà no han tingut tant ressó?

-Ara revelarem un dels secrets més ben guardats del cabell de Donal Tron, Lluís, com s’aguanta aquella tofa?

-Les borses internacionals segueixen a l’expectativa, ens ho explicarà el nostre professor d’Economia, bona nit Xavier.

-Tenim una exclusiva pels nostres televidents, hem trobat l’àvia catalana del Joé Biden, senyora Montserrat bona nit!

-Seguim! Seguim! Estem desperts per que volem estar al seu costat per que som el periodisme autèntic som els que expliquem històries… Els he dit mai que és un periodista? Un periodista es un contador de historias… – Fa l’Antoni mentre es balanceja cap a un costat i aixeca els braços.

-La mare que em va parir ara es fot a imitar l’Hermida.  – En Carles llença els papers del guió pels aires. – Que entrin els anuncis de nou va…i les maquilladores que això comença a semblar una cort de zombis.

Aprofitant la pausa i seguint les indicacions del presentador, entra a plató la becària amb una safata de gots de l’Starbucks que comença a repartir per la taula.

-I ara què? També idea de l’Antoni? Fa americà això oi? – es lamenta el realitzador picant amb el front el taulell de só.

-Descafeïnat amb llet de soja? Un machiatto, per vostè? Un frappuccino de vainilla i un altre de cafè? I un chai tea? – la becària acaba de repartir i surt a corre-cuita de tots els angles possibles de les càmeres.

-Aixequem els gots! Ja som de nou en antena – Fa l’Antoni – God Bless America!

Però malgrat el brindis el presentador sap que tots els recursos s’estan esgotant; ja han fet totes les entrevistes i connexions possibles i han fet servir les pantalles tàctils, gràfics i mapes. El programa ja porta més de quinze hores de directe però el recompte s’està allargant més del previst, els tertulians que porten més de sis hores palplantats a la taula van marxant dissimuladament. Els d’il·luminació van enfosquin les zones de la taula on no hi ha ningú. L’Antoni es comença a fer la idea que no podrà donar el resultat en rigorós directe.

-Carles! Tenim el vigilant a l’aguait a la porta principal però ja se’n han escapat dos politòlegs per les finestres del bany i la d’imatge s’ha escapolit per la porta d’emergència.- diu l’auxiliar-  Hem mirat si podia seure la Conxita, la senyora de fer feines però s’hi ha negat en rodó, diu que el conveni no la cobreix, i mira que parla un anglès molt fluid… Ara mateix només queda ell…Què fem? Enllestim el programa? L’Antoni ja m’ha dit que es comença a acomiadar, que engega l’epíleg.

-No. No deixeu que marxi. – diu el realitzador llençant un bolígraf damunt la taula de control.

-Diu que ha d’anar al bany.

-I una merda! Crida a infermeria, sondeu-lo. Aquí no se’n va fins que no es proclami el president. No volia donar els resultats en directe?

L’Antoni pren la paraula, el decorat és tot negror i l’únic focus que queda, el zenital, crea una ombra sinistre al seu voltant.

-Ho deixem tot aquí sense un recompte clar amb estats per decidir… els propers dies seran emocionants, apassionants, vertiginosos, esperem que no siguin terribles, gràcies per haver estat al nostre costat, en el nostre canal…- l’Antoni escolta el Carles des de control.

-Antoni -fa la veu del realitzador des de dins l’orellera- seguim… queden pocs estats, només Indiana, Iowa i Pensilvania crec, vinga ets l’estrella de la televisió. Estàs fent història, encara tenim algun recurs, i traurem més tertulians d’on sigui, ara pleguen els de la ràdio que han parlat de l’epidèmia i ja venen cap aquí. A més de tant en tant podries anar fent imitacions de l’Hermida, que fan tanta gràcia, això no s’ha fet mai a la tele.

-…perdonin un moment -fa el presentador dirigint-se a l’audiència- aquesta cadena i jo mateix no els deixarem pas a l’estacada -l’Antoni arrepenja la mà dreta al cantell de la taula, i aixeca el palmell de l’esquerra- aguantarem fins que surti un candidat vencedor, per que això és periodisme, periodisme de veritat, del viu! I aquí vetllarem fins on calgui per la informació, som el rigor, la sensatesa… i ara per tots vostès que entrin les cheerleaders!