El vagó del metro avança sota terra amb un trontollar sincopat, metàl·lic, però de tant lleuger gairebé hipnòtic. Una bola de paper rebregada colpeja rítmicament un racó brut del terra, com si acompanyés el batec del tren. El seu cos s’hi deixa portar sense resistència, com si aquell moviment marqués també un ritme intern. Sent una eufòria difícil d’explicar, una sensació estranya de necessitat i d’apreci alhora. Ajudar, sostenir, fer de peça clau dins un sistema, formar-ne part sense fer soroll sense que quasi siguis conscient de la pròpia existència.

Damunt dels caps dels passatgers, un anunci de vodka, lleugerament tort i inflat, promet una nit inabastable, inaccessible però a un preu irrisori si fas el dos per u. Al costat, un altre de telefonia, amb colors estridents i tipografia cridanera, assegura que mai sentiràs soledat.

Les parades fugen accelerant-se rere les finestres encerclades de grafitis. El metro és una atracció de fira i la ciutat es desplega com un decorat en moviment constant. Hi ha turistes cridaners i esverats amb motxilles enormes que hi van a fer-se fotografies expressament i que, sense saber-ho, ja formen part del paisatge i son immortalitzats per altres viatgers. Escales llarguíssimes, passadissos que ressonen, rajoles gastades de tant ser trepitjades. Criatures que ploren sense consol, xiulets, ferum de suor madura, olor a vell i abandó, crits en idiomes inconnexos i un soroll de fons persistent, com si sempre hi hagués obres per acabar a algun lloc.

Dins el vagó, unes dones parlen en un castellà carregat d’accent, clarament sud-americanitzat. Se sent espieta. Costa ubicar-lo: mexicà, argentí? Xarrotegen i riuen de coses que només elles entenen. Exageren xafarderies de cases alienes, d’amants, d’històries domèstiques que no els pertanyen del tot. Riuen sense contenció, amb una alegria expansiva, es tapen les boques amb les mans i sacsegen el cos. S’abriguen exageradament i baixen totes juntes a una parada elegant, d’edificis de pedra clara i carrers amples.

Allà es produeix un intercanvi gairebé ritual. Baixen cossos domesticats per servir i pugen estudiants de classe alta vestits com si fossin pidolaires. Porten dessuadores cares amb forats calculats, texans esfilagarsats, motxilles primes i bambes grosses i arrogants, duen auriculars enganxats fràgilment a l’orella a punt sempre de caure, amb el volum massa alt, The Reason a tota llet, la cara seriosa, concentrada, com si la cançó els expliqués alguna cosa essencial sobre ells mateixos que els fa diferents i a la vegada els adotzena.

Les converses pugen i baixen. Un home promet per telèfon que seria l’últim cop que ho feia, que mereix el perdó. Algú parla de malalties en una conversa que arriba a trossos: noms mèdics, diagnòstics, silencis sobtats quan sembla que el pronòstic es torna greu. Una dona es queixa a la seva amiga que el jovent està perdut, que normalment ningú li cedeix el seient; avui és l’excepció, explica mentre busca un mocador gastat asseguda al costat de la finestra. Una altra dona, que es resisteix a envellir per fora, es maquilla els ulls amb una precisió obsessiva, controlant quirúrgicament el balanceig constant del vagó.

Ara li cal encongir les cames perquè un home refusa tots els seients buits i decideix seure just al seu davant. Porta una colònia coneguda. Exactament la mateixa que feia servir el pare. El record és immediat, corporal. Un calfred li puja per l’esquena. No sap si és enyor o una altra cosa que li reviu remordiments.

Una noia seu sola. El seu cos és gran, ample, present. No és un cos discret: ocupa l’espai amb una naturalitat tranquil·la, com si no demanés permís per existir. Té una expressió oberta, gairebé radiant. Sembla feliç, o almenys esperançada. Forma part de un grup. Té l’oportunitat de ser important. Té els ulls vius, una alegria que li surt involuntàriament pels porus. Sembla feliç amb qui és.

També hi ha un noi. Té una manera particular de mirar, com si ho enregistrés tot. Observa la gent amb una atenció cansada, com si pensés en alguna cosa que no acaba de funcionar, la seva feina? la seva relació? en una història que encara no sap com explicar? Porta la solitud amb una certa dignitat, com una feina silenciosa. No mira ningú directament, però ho veu tot. No sembla feliç amb qui és.

El tren continua avançant.

Un senyal agut anuncia l’obertura de portes.

Please stand clear of the opening doors.

El tren esbufega i l’aire escandalosament embafat del túnel entra de cop. Gent que baixa, gent que puja, cossos que intenten no tocar-se i mirades que s’eviten expressament. El xiulet insistent precedeix el tancament de portes.

Stand clear of the closing doors, please.

De nou el món s’accelera. La veu neutra i impecable del metro anuncia la propera parada: This is Chambers Street. Transfer is available to the 1, 2, and 3 trains.

És l’estació de la zona zero. El nom de la parada pesa dins el vagó, instal·lat en algun racó —més o menys conscient— de cada cap. Dos passatgers s’esguarden un instant; ara, però, aquest gest és irrellevant.