La Sam s’ha quedat al seu despatx després de parlar amb el David donant voltes com un peix en un aquari i buscant excuses per no haver de fer la trucada que esta fent al Michael Andrews. En Michael és un periodista de tornada de tot, una institució pels lectors del New York Times que el veneren amb devoció; fa més de vint anys que publica cada dia de dilluns a divendres, columna d’opinió en el diari, d’aquelles escrits que els lectors retallen i guarden en carpetes transparents o que tard o d’hora acaben recopilades per una editorial. El camí cap a aquest reconeixement en el tabloide més important del món no va ser fàcil, però s’ho va guanyar a pols, destapant amb articles impactants a principis de la dècada dels vuitanta, diferents casos de corrupció i suborns en diferents estaments de la policia local. Des d’aleshores en Michael havia estat considerat com una llegenda, la seva paraula i articles, punyents, no havien deixat indiferent a ningú i provocaven més d’una corredissa a primera hora del matí per algun departament governamental o seu de partit polític. A dia d’avui, malgrat la columna hi seguia apareixent puntualment, havia deixat de ser un punt de referència i una lectura obligada i inquietant. Pel New York Times en Michael era una ploma de referència però rovellada, amb la tinta del sarcasme i la valentia esgotades.
En els vint minuts que porta al telèfon la Sam li ha transmès pas a pas el pla que innocentment en David li havia insinuat; que sigui un periodista amb reconeixement qui signi l’article, al menys així la cosa semblarà seriosa. Aquests vint minuts però no han estat fàcils; en Michael és en una festa i les frases son constantment entretallades per sota de la música, pel tentineig de copes, pels xiscles i riures sobretot de noies.
– M’has sentit Michael? Has escoltat el què t’he dit? Què en penses? –Diu la Sam perdent la paciència.
– Em sembla una bona sortida. Un cop molt brut, però una bona sortida. –fa en Michael.- Pobre nano li fots l’article que s’ha estat treballant, ets realment una harpia sempre tens un as a la màniga.
– Au vinga Michael, no et posis tou. Què vols que fem a aquestes alçades? Amb aquesta publicació ja quedaran prou febles els ciments de la honestedat per part dels supervivents del onze de setembre. –La Sam fa una pausa de nou, a l’altra banda del fil un grup s’ha posat a cantar i ella espera pacientment que el xivarri s’allunyi- Cal que creem una imatge de solvència pel diari, no pot ara sortir aquest vailet i que sembli que els bons redactors esteu a la figuera, i saps que al Consell li encantarà aquest cop al Murdoch.
– És que ho estem a dalt la figuera. –respon amb to cínic en Michael i allunyant-se de l’auricular respon al grup – Sí, sí ja vinc només és un moment…
Es podria dir que en Michael Andrews era el típic cas del síndrome de Peter Pan; idealització de la joventut, marcada por a la soledat i la vellesa, perfil de persones molt egocèntriques, irresponsables… En complir el mig segle de vida va apuntar-se a un gimnàs, va començar a fer running, a deixar-se uns inquietants cabells llargs per darrera les orelles i a no parar de freqüentar festes glamuroses i passades de to. El diari feina tenia en aconseguir la seva columna i poder-la publicar, però en Michael era en Michael i encara feia posar nerviós a més d’un polític si apareixia a cobrir alguna notícia en nom del diari.
– Sam perdona, escolta has pensat en els “danys col·laterals”, què hi diran els polítics? M’has dit que es van empassar la història, que van estar reunits amb ella.
– Amb l’alcalde Bloomberg? Els republicans tenen l’enemic a casa, no creus? Ja els anirà bé que nosaltres el marquem una mica, i per contra els demòcrates estaran encantats! Pensa-ho bé Michael, és la sortida més digne per a tots. A tu segur que algun cabronàs també te’n va fer alguna de bona als teus inicis de periodista.
– No que jo recordi preciosa, la bandarra més grossa que conec en aquesta feina ets tu, i ho saps. Em dol que m’hi vulguis involucrar perquè en surtis tu airosa. Engegar el ventilador no sempre és bona idea, i a aquest noi n’hi fots una de grossa…
– Tot i que no t’hi negues. – l’interromp la Sam- Fa massa temps que no escrius res decent Michael, has perdut el punch, ho saps. Ja no fas mal, ningú es sent incòmode amb les teves paraules, ningú té por del teu proper article, i ara la Sam et redimirà. – mentre parla torça el coll per aguantar-se el mòbil amb l’espatlla, mentre amb les mans es calça les altíssimes sabates de taló. – Demà passa pel despatx i et passo una còpia, t’agradarà, només em cal ampliar el tema de l’article del Post i quedarà perfecte, et deixo a tu aquesta part, va, sabràs donar-li el toc cínic que li manca. A en David, no sé, està esperant el posem en nòmina, li oferiré un lloc a redacció i tothom content.
Al cap de mig minut d’escoltar la trompada contra la porta el cancell s’obre i apareix davant d’ell amb un ampli somriure als llavis la Laura. És una dona rabassuda i grassa d’ulls menuts i pell pigada, amb cabells rossos tallats curts, la persona que ha estat perseguint i investigant els darrers vuit mesos. Se sent nerviós i emocionat. En David li allarga la mà mentre fa una decidida passa endavant per entrar dins l’apartament, es fan una encaixada sota el marc de la porta.
– Passi si us plau, em sap greu haver-lo fet esperar, ja anava a dormir i he tingut un dia molt intens. -fa la Laura mentre s’arregla els cabells darrera les orelles- Vol prendre alguna cosa? Coke zero o Acuarius? Em sap greu però no tinc alcohol aquí a casa.
– No gràcies, no pateixi, gràcies senyora Williams. Em sap greu molestar-la, sé que és tard –En David s’imposa simular un fingit cordial i cortès amb tocs de timidesa. – Miri li he de dir que estic un xic nerviós potser emocionat, fa tant temps que vull parlar amb la persona més important de l’Associació! –això no era cap mentida.
– Haha! Va que em farà posar vermella…Tots som importants, jo tan sols soc un granet de sorra, una peça de l’engranatge… Paul m’ha dit que es deia? Et puc tutejar? –La Laura comença a fer mans i mànigues per fer sentir còmode aquell xicot tan atractiu.- Si us plau segui aquí.
– No Daniel. Em dic Daniel. – en David pensa que tot plegat sembla una competició de falsedats- és clar que sí. Miri senyora Williams; vull dir Laura, disculpa, li agraeixo tant -acota el cap per rectificar de nou- t’agraeixo tant que em donis l’oportunitat de poder estar amb gent que va passar per aquella experiència i que en vulgui parlar, crec que el que més valora la gent de tu, el que expliquen de tu és que la gent en pot parlar, en vol parlar. És per això que m’agradaria m’expliquessis la teva vivència, escoltar-ho de primera mà. Poca gent va patir-ho tan intensament, viure tot el malson com tu, potser així podré entendre el que va sentir la meva noia aquell dia. Ella no va tornar, no la vaig tornar a veure més saps? Va desaparèixer i …Perdona Laura, m’agradaria preguntar-te, què vas viure aquell dia?
Click. Furtivament, amb el dit gros de la mà dreta, en David acciona el botó REC de la gravadora que fins ara dormia a la butxaca de la jaqueta. De forma clandestina en David s’endinsa en el “tot s’hi val”, no ha de pensar en principis ara, no pot. Es tem que d’esquitllada la Marion se’l fiti des d’algun lloc, mita’l el senyor de les altures, potser ara n’estàs fent una de l’alçada d’un campanar no?
Quan la Sam ja ha tancat el portàtil, deixant-lo en una dotzena d’actualitzacions i va cap a apagar el llum del despatx s’atura en sec i es gira d’esquena a la porta amb l’espinada glaçada per contestar en Michael.
– Ets un porc covard, per què dimonis no vols signar l’article tot sol? Ara què, t’has convertit en un bon samarità carregat de principis?
– Mira bonica, si vols que t’acompanyi en aquesta cacicada tan pròpia teva, has d’accedir al que t’he dit. És tard Sam, i aquí hi ha gent que em demana. Decideix-te.
– Oh! Qui et crida? Un grupet de noietes adolescents i anorèxiques? T’estan pesant els anys ja Michael, ja t’ho he dit, estàs fent el ridícul. – La Sam s’ha descalçat de nou les sabates i dona voltes nerviosa pel despatx, està que treu foc pels queixals- N’estàs segur que ja tenen divuit anys? Ves que no facis un Polanski!
– La que té un problema ets tu, i dels grossos. Si publiques aquest article, amb la sola signatura d’aquest noi, els del Consell et sotmetran al tercer grau, arrufaran el nas i et parlaran del Blair, i no entendran per què han de confiar amb en David, ell s’ha d’enfrontar tot sol al Goliard/Murdoch? -En Michael no altera gens la seva veu en tot el seu discurs- Et retrauran tota la pila de reporters tan ben pagats que tens en nòmina i que no han mogut ni un dit, perdó no hem mogut ni un dit, que tu ens deixes campar lliurement; el Consell porta segles demanant una bomba i ara et presenta la primícia un pobre becari sense nòmina. I si no publiques l’article, aquest noi té tot el dret d’anar a la competència perquè hi intervinguin abans. O pitjor; pot anar a parlar directament al propi Consell, i aquest veurà que li has amagat coses. Mmm, d’això se’n diu tenir un problema, sí.
Es fa el silenci, la Sam respira fondament empassant-se la còlera, de fons en la trucada es segueix escoltant una música monòtona i simple i de tant en tant un crit i soroll d’aigua de quan algú es llença a la piscina. En Michael reprèn la conversa.
– Ja t’ho he dit oi, que ets preciosa? La tia més preciosa i amb més collons que he conegut mai, però has de saber jugar les cartes, escolta- Continua en Michael- Escolta’m Sam l’única sortida és que signem tots tres l’article. Tu, jo i aquest noi. La responsable, el veterà i el novell. Ei, sona bé i tot, oi? Com aquelles pel·lícules de les que feia l’Eastwood abans de fer aquella poca-soltada dels Ponts de Madison…
– Porc de merda. – diu la Sam amb un to inesperadament baix i confessadament vençut.
– Ho dius per la pel·lícula o per l’article? No sabia que n’eres tant del Eastwood…Va dona! Mira, tu surts airosa i amb el tema resolt, jo agafo una certa embranzida i aquest noiet retallarà l’article, se l’emmarcarà i l’ensenyarà als nets, final feliç. I tot el Consell felicitant-te; Oh gràcies Sam ens has redimit! -fa en Michael amb una veu aguda i ridícula- Ara es veu clar que el sistema Murdoch és un nyap! El Post és una estafa! Comprem tots el New York Times, si! Porta’m un altre, sí, com aquest sense glaçons…No això no anava per tu Sam. Superwoman, va a veure quan em truques, que no sigui tan tard i anem a sopar i a prendre una copeta en aquell local cool del Soho. Bona nit. Clic.
La Sam llença furiosa el telèfon damunt la taula, havia volgut encolomar l’article a algú per que es publiqués amb solvència, però ara ella hauria de sortir com a consignant, i aquell rampoines també.
– Esperem que tot surti doncs segons el previst, i en David no vagi a plorar a la mama. –Diu en veu alta abans de sortir del despatx- i sobre tot que la mama no ens tibi les orelles a tots –murmureja en veu baixa.