El dimarts dotze de setembre el David deixa que soni tres cops el telèfon abans de despenjar a la Sam.

– Finalment David, per fi puc parlar amb tu. –diu alleugerida.

– Amb qui parlo? – diu sorrudament ell.

– Òndia, noi ja està bé, saps perfectament amb qui parles. Soc la Sam. David, hem de veure’ns i desencallar aquest assumpte.

La Sam sap que en David només té dos recursos; o burxar a través del Consell per tal de que es publiqui l’article sota la seva única signatura denunciant les pressions de la Sam, o bé anar a la competència filtrant la notícia per tal de que la signi un altre, deixant possiblement el New York Times com un drap brut, i per descomptat amagant les pífies comeses pel Post. En cap dels dos casos ella en surt afavorida, però tampoc en David; ambdues sortides suposen tancar-se les portes en qualsevol redacció mitjanament seriosa. Fa dies que va darrera d’ell per resoldre-ho però sobretot per controlar els seus passos, per evitar una decissió desesperada on ella s’hi vegi d’alguna forma arrossegada i malparada.

– David, si us plau, quedem per veure’ns. No m’agrada com està de penjat aquest tema. La feina que has fet no s’ho val.

– La feina que has fet no s’ho val… Ha!

– Va David et demano que quedem. Parlem-ne. Pots venir al meu despatx?

– A la redacció no, Sam. A la cafeteria del diari. D’aquí posem una hora?

– D’acord en una hora seré allà.

En David arriba deu minuts tard expressament; la Sam ja s’ha begut l’espresso que s’ha demanat i l’està esperant arraconada en l’única taula on hi toca el sol.

– Només et demano una cosa –diu en David en arribar- prou de comèdia. Les coses estan com estan i estàs fent un joc d’estratègia per no cremar-te. Jo no vull jugar, només vull que es publiqui l’article.

– Bon dia David. Seu, parlem amb calma. Vols prendre alguna cosa?

– Bon dia Sam, segueixes algun manual de negociació o alguna cosa per l’estil? Què hi posa en el punt primer? Saludar a l’adversari? I en el segon? Emmetzinar-lo? Noquejar-lo amb alguna clau?

La Sam se’l mira detingudament, en David ve cremat i impetuós, com sempre. Ella que tot és premeditació i planificació. En realitat li encanta aquella actitud immadura i accelerada, l’excita.

– Anem al gra doncs David –posició de mantis religiosa en acció- jo et brindo el mateix que et vaig exposar, la publicació de l’article amb les signatures dels tres… i degut a la bona feina que has fet he -es corregeix- hem cregut convenient, necessari -es torna a corregir- oferir-te una plaça per a tu per treballar a la secció local. –Deixa anar l’oferiment vinclant el cos enrere i brandant el cap amb superioritat, com una jugadora de póker que ha llençat els quatre asos damunt la taula.

– Un lloc a la redacció? No gràcies Sam. Vull la immediata publicació de l’article i prou. Ja en tinc prou d’aquest circ.

– Què, David? Tot aquest enrenou per espetegar al mateix lloc? No et sembla tot plegat una estupidesa el que has fet aquests dies? – Esta indignada, astorada, ferida. Com? Se’n va?

La Sam no sap quina cara posar. Ara esta confosa i desarmada, si en David refusa la feina, que més li pot oferir?

– No ho sé Sam. No en sé jo d’estratègies, no m’he plantejat una contraprestació. Em vas encomanar una tasca, una merda de reportatge i jo he estat brillant, resultat: em manipuleu l’article. Què vols que et digui, m’he replantejat força coses, potser m’he equivocat de feina, no sé ben bé què hi faig en aquest cau de serps. Ara he de treballar a la secció local? Amagant notícies i deixant-les sortir segons els interessos de qui? Meus, teus, del Consell?  De grups influents? Del partit polític més afí a qui remeni les cireres en el diari? Què més hauré de fer? Escriure articles per altres? Em deixaràs posar les inicials? Jo vaig estudiar periodisme per altres coses, Sam.

– David parla clar, què vols?– la Sam es mostra impacient i desconcertada, de tant en tant deixa anar una mirada general al local per si algú està a l’aguait.

– Més clar Sam? Ets tu la que jugues en aquest matx, ets la cap de cartell o la cap de turc? – ell s’ajup endavant per tal de tenir-la enfront com si estigués fent-li una confidència.- Ara tothom assenyalarà amb el dit aquesta noia; la Laura, ella té un problema; una fantasia malaltissa i egòlatra. Però en realitat, el mal som nosaltres Sam. Enfoquem o desenfoquem? Amaguem o publiquem? Estem en una cursa on només guanya el cavall vencedor; donem credibilitat al discurs que li és convenient al grup de pressió que tenim darrera, dirigim a plaer lectors, televidents, oients, no comprovem res, no hi ha contrastació de dades, hem d’omplir pàgines i pàgines de rotatiu o de la web. Hem de ser els primers, se’ns menja internet, i estem perden professionalitat.

– David…

– Sam, coneixes una noia que feia de periodista per la redacció? Parlava de publicar veritats políticament incorrectes, de ser incòmode, impertinent… et sona? Ara fa temps que no en sé res, la van ascendir, li van donar un càrrec, li van fer prometre fidelitat, rigor, disciplina…Que entonés la cançó que ells volien sense desafinar gens, es veu que s’hi juga molt, més de cent anys d’història té el rotatiu…

– Què collons vols fer David? –La Sam es desespera i s’adona que necessita un altre cafè de forma urgent.

– Vull que publiquis aquest maleït article, amb tres firmes o amb vint, se’m enfot… i vull plegar. –En David ha deixat anar amb la veu trencada.

– Plegar? David, ets molt jove, no paga la pena llençar tot el que has treballat i estudiat, ets al New York Times! Tot plegat per un fet que estem intentant solucionar. Posem-hi tots de la nostra part, jo ho provo, de debò. Vols dir que tu hi poses de la teva part? Això de dirigir el New York Times t’asseguro que no és gens fàcil. Ets un bon periodista m’agradaria que continuessis.

La Sam deixa de parlar; en David és un mur inexpugnable i tossut. Aquest noi no pensa mai deixar de sorprendre-la? Comença a ser una mica difícil seguir els seus criteris obstinats i poc pràctics, li costa entendre que algú pugui renunciar tant fàcilment a la seva vida per orgull. En David ressegueix amb la mirada els passos de la gent que camina pel carrer mentre pessiga amb les dents un repeló del dit gros.

– Quan sortirà publicat? –diu en David secament al cap d’una estona.

– No ho sé… ho hauré de consultar al consell. Aviat.- La Sam s’atansa cap a ell agafant aire- Has fet un bon article David, una bona feina.