En aquest punt la Sam s’estripa la cuirassa de ferro colat, i queda completament exposada.
– Veuràs, jo m’he vist forçada… no és fàcil la meva posició, no és per treure’t valor a la teva feina, he volgut incloure més autors en l’article per protegir-te, i sí per protegir-me…jo haig d’anar amb peus de plom saps, els patrocinadors, el consell, les firmes, els controls. I fa tant temps que em demanen, no, que m’exigeixen que hem d’anar a per ells a per el Murdoch, a pel Post, tota la competència… mira és una guerra, si ho has definit bé. Quan ells es troben en les festes, exposicions o sopars, es fan tots bona cara i s’abracen i es regalen havans, i jo en canvi he d’estar a les trinxeres i no deixar que ens passin la mà per la cara…
– Ara no te’m posis tràgica! Fot-li les tres firmes i publica-ho de pressa abans no m’ho repensi. Ja veig el pa que s’hi dona en aquest gremi, Sam, i a mi no m’agrada, no m’hi sento a gust. En aquesta bogeria per la cursa del diari més venut hi ha gent al darrera, periodistes. És al New York Times i a tot arreu, algú fa molt temps em va dir que m’equivocava volent ser periodista, que tot això estava amanit… Provaré alguna cosa, ara penso que fa temps que no agafo la guitarra, i he vist un racó pel metro aquest matí que té bona sonoritat…
– David, si us plau.- La Sam es posa la mà esquerra tràgicament davant la cara tocant-se amb la punta dels dits la confluència de les celles – M’estàs fent patir…
– És broma, Sam, has perdut el sentit de l’humor, fa segles que no et veig riure. –Ell li agafa les mans, s’ha acabat l’escomesa- Si et sembla m’agafaré unes setmanes per repensar-m’ho, potser treballaré de freelance i faré els meus reportatges. Potser viatjaré, no ho sé, ara per ara em fa molta mandra tornar a la feina, a la redacció, no m’agrada la perspectiva.
– Si us plau pensa’t-ho, podem parlar-ne, agafa’t un parell de dies, o una setmana, t’anirà de meravella, em vull esforçar en fer-te feliç.
En David fa una pausa i un somriure, corbant el seu cos enrere, de sobte tot sembla anar a càmera lenta, ja esta tot fet, tot dit, desencallat per fi. Les converses de cafè s’abraonen a les seves orelles i ressonen indesxifrables, les tasses de cafè de tota la sala colpegen amb els plats i repiquen amb les culleres, fins hi tot li sembla escoltar el tustar màgic d’una màquina d’escriure, la realitat torna a girar al seu voltant, és al dos mil set i sembla que està tancant algun capítol. Deixa anar suaument les mans de la Sam, les mira fixament esperant que quedin suspeses damunt el cafè.
– I la redacció què Sam, com va?
– Bfffff. Com sempre… –les seves mans deixen de flotar i cauen damunt la taula- bé no, com sempre no, ara a sobre tinc voltejant un paio del Turkistan que no parla ni un borrall d’anglès. Per no sé quin rotllo de beca de no sé qui ha d’estar durant un mes per aprendre el funcionament dels mitjans de comunicació i com es tracten les notícies en els països lliures i demòcrates. No entén res del que li diuen, no el puc fer ni arxivar! El tinc tot el dia a sobre seguint-me, callat i quiet com un estaquirot, em fa posar molt nerviosa.
– Doncs si ha d’aprendre el tractament de les notícies a la redacció com a exemple del món lliure anem apanyats. Millor que el facis anar a buscar entrepans, encara et demanes el de roastbeef?
– Ximple! Pensa bé el que faràs, eh! Te’n deuré una de grossa…
– Per cert, potser d’aquí uns dies rebràs el currículum d’un amic de part meva, ha treballat al Post, mira-te’l amb bons ulls, eh? Fes-ho per mi.
Després de tres cafès més, i unes quantes converses intranscendents, ell marxa no sense abans haver-se compromès a mantenir tots dos una reunió seriosa al despatx de la Sam al cap de pocs dies. Ens truquem. Sí, sí cuida’t. Després ella es queda una bona estona sola, burxant amb la cullera el fons de la tassa jugant amb el fil de sucre marronós.
El dissabte vint-i-nou de setembre surt publicat en portada sota la signatura de tres articulistes; en Michael Andrews, la Sam Barret i en David Simon, el reportatge que destapa la mentida més gran sobre les víctimes de l’11-S. L’article posa en entredit la versió que fins aleshores ha explicat de la seva experiència la Laura Williams, presidenta de l’Associació de Supervivents. Fins i tot es posa en dubte que ella hagués estat present a les Torres Bessones o a Nova York el dia dels atemptats. També deixa al descobert que no s’havia corroborat en cap moment per cap mitjà de comunicació o autoritat, la versió de la noia, un dels principis bàsics del periodisme; la contrastació de dades. Subtilment però de forma incisiva s’esmenten les entrevistes als mitjans que havia concedit, entre d’altres al New York Post. Al cap de dos dies, el diari barceloní La Vanguardia, confirma els fets, descobrint el nom autèntic de la impostora, Laura Vila Williams, assegurant que el dia 11 de setembre de l’any 2001 ella era a Barcelona, així com es desvela la seva procedència catalana i el seu passat, amb històries farcides de contradiccions i amb escàndols familiars ja que el seu pare i germà havien passat per la garjola per antics delictes d’estafa barrejats amb corrupció política.
Riiiiiiing, riiiiiiiiing, riiiiiiiing.
– Digui?
– Laura, soc l’Oriol, el teu germà. Per fi et localitzo. On ets?
– Hola Oriol, aquí a Nova York, jo…
– Laura què has fet?
– Jo, no, veuràs Oriol, jo…
– Estàs sortint a tots els canals de televisió i premsa de tot el país. I de Barcelona també! M’ha trucat el pare. –la veu de l’Oriol era aspre.
– Jo Oriol, veuràs no t’ho puc explicar, em vaig comprometre a no parlar de…
– Com t’has fotut en aquest merder? Ets la meva germana, t’estimo però, què és tota la història que expliques de l’atemptat? D’on ho has tret tot això? Laura em sents? Laura?
– Digues…
– Aquest cop Laura t’has passat. No se suposava que només hi anaves de voluntària tu per allà. I la feina que tenies de secretària de direcció? Ara resulta que t’ha estat passant pasta el pare? És gràcies a això que has viscut a Nova York?
– Ells em van demanar que no parlés Oriol. Ells havien de, Oriol, havien d’amagar-se.
– Què?
– És tot secret, no t’he pogut dir res.
– Laura.
– Tot està controlat el propi Govern…
– Laura.
– La CIA, el departament de justícia…
– Laura! Prou!
– La premsa s’ha empassat l’esquer fins ara, fins que, fins que aquell maleït periodista va obligar-me, sí va obligar-me a…
– Laura l’any dos mil u, eres a Barcelona, a casa amb la mare, no hi vivies a Nova York. Aquest cop t’has passat.
– No Oriol, jo en realitat…
– Laura! Prou. Agafa un avió i ves cap a casa.
– Ara compraré un bitllet, suposo que avui al vespre ja podré estar amb vosaltres, a Califòrnia. Deixaré les claus al Jack per que netegin l’apartament. Si el vols llogar i tal, només hi ha voltors al voltant de l’edifici, el millor és marxar de la ciutat…
– No Laura. Quan dic casa vull dir Barcelona. No vull que vinguis aquí. No vull que la Susan i les nenes passin per això. Premsa, televisió, tothom vindrà a aquí a perseguir-te i perseguir-nos. Què vols que li expliqui? Has de marxar del país.
– No ho entens, hi havia vides en perill…
– Prou Laura! Prou. No et vull seguir més la beta. Agafa el primer avió cap a Barcelona i fot el camp, desapareix.
– Oriol, no puc anar a Barcelona, només hi és ella, la mare, no sé on puc trobar ningú…
– Se’m en refot a on vagis, surt de l’apartament, surt de les faldilles de la família i busca’t la vida Laura. Tens trenta-tres anys i encara no has fet res. Només has faulat a la vida. Prou Laura. Jo ja no et puc creure més.
Riiiiiiing, riiiiiiiiing, riiiiiiiing.
– Digui?
– Hola pare.
– Hola fill.
– Hi ha la mare?
– No, ha sortit a comprar, no ho sé en una estona ja haurà tornat, si vols trucar més tard…
– Sí ja tornaré a trucar..
– David, espera no pengis, he llegit l’article, està bé –es fa un silenci que vol dir tenies raó fill, te’n has sortit, estic molt orgullós.
– Bé, ja ho veus el primer article –es fa un altre silenci que vol dir, tenies raó, tot està amanit, jo vaig fer tota la feina i ja ho veus soc la lletra petita.
– I ara què? –una pausa que vol dir, tan de bo et donin alguna secció t’ho mereixes, saps que he ensenyat l’article a tothom? Al bar, a la feina… l’he retallat i l’he guardat en una capsa, a dalt les golfes en un armari vell, al costat de les teves notes de la facultat de periodisme.
– No ho crec, està difícil, potser feines per encàrrec, qui sap…
– Està bé.
– Si.
– Ens veurem per acció de gràcies fill?
– Ja hi pots comptar.
– Buscaré els guants de porter, i no cal que portis la pilota en ronda alguna encara per aquí.
– Bé cuida’t pare, dona petons a la mare de part meva.
– Sí, adéu fill.
– Adéu.
Mentre mira com la seva maleta gira grotescament per la cinta de l’aeroport de Barcelona, es rosega les ungles darrera unes ulleres de sol. Està dreta i sola. Fa pocs segons que una senyora ha agafat una bossa per eliminació i ha marxat per una porta equivocada. Es mira el mòbil que va apagar a l’aeroport de Nova York, amb vint trucades perdudes de l’associació i tantes més de desconegudes, i el deixa damunt la cinta de recollida d’equipatges i espera que s’esvaeixi per la cortina negra de cautxú. Recull la seva maleta i s’encamina cap a la sortida.
Busca i fuig de les cares, de les mirades que no la miren, està segura que tothom fa veure que no la veu. Li sembla que una parella al fons xiuxiueja, l’assenyalen i riuen. Que dues àvies la jutgen amb la mirada i sospita que el passatger que hi havia quatre seients més enrere en l’avió, l’està seguint. Entra al bany de senyores i es canvia l’americana per una gavardina de color crema que treu de la maleta, es pentina maldestrament amb les puntes dels dits sense poder evitar una sensació de dejavú .
Entra en un taxi i li diu en anglès l’adreça del pis de la mare. El taxista, després de fer una gran marrada la deixa al portal, tornant-li cinc euros de menys.
En aquell moment desitja saber fumar per poder tenir alguna cosa a les seves mans, vol poder obrir la finestra i cridar a tota la colla de mentiders i manipuladors que presumeixen saber-ho tot i volen ignorar-la. Ells què punyetes en saben, què en saben de patir, de perdre-ho tot, de tenir la vida de pujada, mentre van per les autopistes amb els seus cotxes de color vermell. És una història de supervivència, no heu entès pas res.
Ara calia doncs ignorar el món, si ells volien que ella no comptes per res, doncs d’acord, si volien que l’Associació tornés a semblar un cau de rates perdudes, doncs endavant, si ningú volia creure que l’amor superava les pitjors proves de la vida i que ella sempre per sempre s’estimaria el Peter, doncs conforme. Ella desapareixeria de Nova York i de Barcelona i de tot el món.
Seria invisible per tothom.
– Què has fet Laura?
– Que m’hagin espiat des de lluny no vol dir que em coneguin. I ara el món seria un lloc millor?
Va trucar, van obrir, va entrar. Els cancells van reblar enravenats en tancar-se la porta.