9,02 am, l’avió xoca amb la Torre Sud.

L’ona expansiva em va empènyer fins al fons de l’oficina, des d’allà l’únic que podia veure era el fum que em rodejava i mirar d’anar esquivant els objectes que anaven caient per arreu. No entenia res, ens havia passat el mateix que l’altre torre? Era impossible. Em vaig aixecar, vaig cridar a la Rose, al comptable, vaig fer un parell de xiscles desesperats però tot ressonava al meu voltant, només un brunzit dins el meu cap. El meu cervell em va començar a donar ordres, camina cap a les escales, fuig, però on eren? Tot s’havia esvaït, les parets estaven grotescament contorsionades, vaig arrossegar una taula, entretant es va escoltar una explosió llunyana, havia de sortir d’allà, ombres, potser aquell soroll era un crit d’auxili? Hola? Finalment vaig arribar a les escales però només començar a baixar les cames se’m van doblegar i vaig caure, era impossible que me’n pogués sortir, tenia el cos escruixit, semblava que les temples m’haguessin de rebentar, feia molta calor, molta, defallia, m’abandonava. En aquell moment no em veia en cor de res més, només de deixar-ho estar tot, dormir, era el més senzill; tancar els ulls i sentir com l’escalfor m’engolia, cada cop més lluny de tot i més a prop d’en Peter, era una anestèsia confortant, fins que algú em va despertar.

– Desperta, vinga, afegeix-te al grup, som-hi hem de seguir baixant!

– No puc em fa mal. -de sobte vaig veure que tenia un gran tall a tot el braç.

– Clar que pots.

No sé d’on punyetes havia aparegut aquell home que em va tibar fort per ajudar-me a posar-me dempeus, anul·lant tota altra opció. Amb ell mitja dotzena de persones el seguien mig morts sense qüestionar-se res i ara m’esperaven pacientment per tornar a engegar per salvar-se.

– Embolica’t el braç amb això -em va dir donant-me un mocador i tornant a caminar.

– No em deixis- vaig somicar com una nena petita- tinc por. He de trobar a algú fora.

– No et deixo. Tothom té algú a fora. Seguim! Va!

Vaig unir-me al grup però tot moviment em causava un dolor insuportable, no era només el braç que ara semblava abrasar-me, eren els ulls, no podia respirar, eren els peus, tot, era tot, cada planta que baixàvem era una tortura.

Però quan tenia ganes de rendir-me, d’aturar-me pensava amb en Peter. I si ell estava bé? I si m’estava esperant? Buscant-me, potser anant amunt i avall? Jo l’havia de cercar a ell, l’havia de salvar, ens havíem de salvar. Ens havíem de retrobar fóssim on fóssim, allunyar-nos de tot aquell malson, casar-nos, viure plegats fins a vells.

I seguíem baixant i anàvem recollint més gent, ferida, perduda i travessàvem plegats, temorosos el pitjor dels mons mai imaginats. Per les escales i passadissos només hi veiem un metre, metre i mig davant meu, estàvem rodejats d’espurnes de llum i foc, parets que grinyolaven, murmuris indesxifrables i cops espantosos,  timbres, sirenes, cruixits, d’on venien? De més avall? De dalt? Descomptàvem i comptàvem plantes, escales, graons, ens agafàvem i desfèiem mans. Érem feres salvatges que estrenàvem sense avís previ el instint primari de supervivència. Quan ja quedava poc per arribar a baix, vaig sentir un crit.

– No ho heu sentit? -Vaig preguntar.

– El què? No, tira va – va fer el del meu darrera.

– Espereu -vaig suplicar mentre m’avançaven- m’ha semblat que algú aquí mateix cridava!

– Si obres aquesta porta entrarà més fum a l’escala, collons – va dir algú sense ni girar-se.

– Hi ha una persona! – vaig tornar a queixar-me i em vaig separar del grup.

Vaig obrir i tancar la porta de la planta tan ràpid com vaig poder. En aquell moment van esclatar els vidres de l’oficina, xuclant centenars de papers que van volar esbojarrats a fóra de l’edifici; Contractes, expedients, balanços, auditories, currículums. Documents que abans semblaven el tot i ara eren totalment res, planejant innocentment en el cel, aliens a l’horror. Surant delicadament en l’aire, la fragilitat del paper fugint de forma tan senzilla per la finestra em va deixar absorta durant uns instants.

– Hola? – vaig dir finalment- Hola? Hi ha algú?

– Bonica, vine, si us plau.

Em vaig ajupir al terra, un noi de la meva edat, atrapat entre un gruix de ciment i runa em parlava.

– Digues-li a la Patrícia que sempre més l’estimaré.

– Escolti aixequi’s, va. Esperi avisaré a algú, el grup és aquí -Vaig cridar cap a la porta- Espereu, ei, escolteu…Ajudeu-me!

– Shhhht, calla. No em puc aixecar -em va interrompre-, això que tinc al damunt necessita maquinària i hores de feina, estic atrapat i ferit…  Només et demano una cosa, si us plau dóna-li això. Si us plau. – va dir posant-me al palmell de la mà un anell.

Mai entendré que aquella cosa insignificant brillés tant enmig d’aquell malson. Vaig prémer tant fort l’anell que notava com se’m enfonsava i clivellava en la pell. L’home havia tancat els ulls, i jo vaig esclatar a plorar, me’n vaig separar i vaig córrer per atrapar la cua del grup, sense tombar-me, tot el que quedava darrere les nostres passes no existiria més.

Vam davallar totes els pisos que quedaven a trompicons, lents però inexorables planta a planta, petits triomfs, aferrant amb una mà l’anell i l’altra la barana, em vaig dir a mi mateixa que allò havia de ser un senyal per reunir-me amb en Peter, una esperança.

Finalment vàrem arribar al vestíbul de marbres antics i empolsats, quan només feia poques hores m’havien semblat quotidianament excelsos i magnífics. En aquell moment el portal semblava el més dantesc purgatori, rodejat d’ànimes blanquinoses i perdudes, entre el infern del que sortíem i la salvació que ens esperava fora. Els bombers es creuaven corrents a nosaltres engolint-se cap a la foscor, pujant escales cap a la mort. Perquè la mort era arreu. Botzines, sirenes, desesperació, impotència, por. Tanta por. Em van agafar i arrossegar dins una ambulància mentre jo lluitava per entrar a l’altre torre, per reunir-me amb en Peter, no recordo res més.

Quan vaig despertar era en una sala blanca silenciosa i immaculada de bates incolores, rodejada de metges de cares enfonsades i ulls insomnes i tristos.

Diagnosi clínica;

Fractura greu al cúbit i húmer del braç dret. Severs talls a l’avantbraç que podrien afectar la mobilitat de la mà dreta. Traumatisme cranial. Col·lisions de diversa consideració a esquena. Cremades de segon i tercer grau a cames, braços i tors. Deshidratació. Trencament de timpà. Conjuntivitis i edema pulmonar.

Bon dia, com es troba? A qui vol que avisem? Coneix algú a la ciutat? Un familiar? Peter? El seu promès? Em pot dir el cognom?

Bon dia, com es troba? Em sap greu traslladar-li el condol en nom del New York City Hall, ja que el cos del seu promès ha estat localitzat aquesta mateixa tarda d’entre les runes de la Torre Nord. És un dels 2.977 certificats de defunció que hem d’emetre. Li farem arribar a vostè si ens deixa les dades.

Bon dia, com es troba? Ja té l’alta mèdica. Aquí té les seves pertinències. Quin anell tan bonic. Quin record tan màgic. Inesborrable.

Tota la lluita, tot l’esforç que havia usat per salvar-me, tot era tan estúpid, volia haver-me quedat allà, amb ell. Tan sols dinou persones de les que estàvem per damunt de la planta que va impactar l’avió ens vàrem salvar. I jo era una d’elles. És absurd, formo part d’una rifa macabra sense final feliç. Per què no es va salvar la terrible Rose, la complaent recepcionista o el comptable? Quin propòsit tenia la meva dissort? Per què sobreviure? Què és el que se suposava que havia de fer amb la meva existència? Res tenia sentit, en Peter havia mort, i jo era viva en una ciutat que deambulava farcida de zombis, obligada a llevar-se cada matí i tornar a renéixer.

Cada cop que em miro el braç i veig la cicatriu que serpenteja la meva pell, penso en aquell dia, és un estigma que tindré tota la vida, per a no oblidar. No oblidar tanta gent que va patir i que pateix, i en tots els que com jo mai tornaran a ser els mateixos.

La gent aplaudeix la policia, encoratja als bombers, anima als sanitaris i plora els morts… i a nosaltres ens felicita… ens felicita per? Haver patit? Poder tenir cada dia el mateix malson? Haver de visitar el psicòleg per vida? Quedar marcats per sempre?

Els meus amics em van aixecar, i ho segueixen fent cada matí, i em van demanar que trobés un nou sentit a la vida, per la memòria d’en Peter.

Em demanen que us expliqui el que va passar.

Per la memòria d’en Peter i per donar esperança a la tragèdia. Per esborrar tota venjança. Per això sóc aquí, per explicar-ho. Per organitzar-nos. Per defensar els nostres drets. Per superar-ho. Per que no ens oblidin.

Ells, els que han fet el mal, ells que són el mal. Ells, que ens ho han pres tot no controlaran la meva existència. La nostra existència. I és per tot que hem de trobar el lloc de pau on descansar, de retrobar-nos, si cal de tornar-nos a inventar, com si fóssim persones noves. Sense cap odi cap a ningú. Tots som herois. Cal ser feliç. Cal que hi hagin somnis. Cal que es compleixin.

La Laura fa un glop llarg d’aigua, se li ha assedegat la boca com sempre li passa quan explica la seva història. Ara esperarà pacientment que l’auditori s’aixequi i que vinguin a consolar-la a animar-la, i a dir-li que ha de tirar endavant.

“You’ve got to get yourself together
You’ve got stuck in a moment and now you can’t get out of it
Don’t say that later will be better now you’re stuck in a moment
And you can’t get out of it”

Tu has de tenir enteresa
Estàs encallada en un instant i ara no pots escapar d’ell.
No diguis que més endavant serà millor, ara estàs encallada en un instant
I no pots sortir d’ell.”