Arriba a la cantonada de casa amb l’esquena amarada de suor. Ha anat enfilant el darrer tram del carrer del Rosari a grans passes, fent moure els braços i somrient, ara ja va baixant el ritme de les gambades i la dopamina fa la seva feina amb la dosi de felicitat. Davant el mateix portal de ca seua llums blaus de tres cotxes de la policia nacional llepen rítmicament el decorat de la ciutat. A dins la porteria un agent amb armilla blava farcida de botons daurat brillant, sosté a la mà, de forma que sembla inconscient, una metralladora colossal i custodia inflexiblement l’entrada. Dos o tres reporters gràfics tiren fotografies indiscriminadament encara que no hi passi ningú, com si el flaix no sabés d’estar-se sense disparar-se un i un altre cop. Més lluny un operari endormiscat es repenja en una càmera de televisió muntada en un trípode mentre fuma una cigarreta. Què punyetes està passant?
El conserge de l’edifici, que en aquell moment comparteix calades de tabac amb un altre policia, fa un bot quan la veu i li fa senyes tot murri per que vagi cap a ell.
– No pot pujar ara. –Li deixa anar amb alè del conyac de tarda.
– Per què? Hi ha hagut algun accident? Un robatori? –Diu la Laura mentre fa una passa enrere per evitar quedar completament anestesiada amb la bafarada.
– Ha, això esta bé. En certa manera si.–El conserge gargalleja paraules i esputacions a la vegada mentre el fum de nicotina s’esmuny entre les seves dents- Em sembla que el teu pare estarà una temporadeta lluny de casa.
Acte seguit mira al policia i riuen tots dos divertits en conxorxa amb el menyspreu mostrat a la nena de casa bona que no entén res. La Laura nota un xiulet llarg i agut a l’orella del tot eixordador. El brogit no li deixa escoltar com el policia la crida a l’alto i el porter li diu que la deixi passar que així veurà al seu pare corrupte detingut. L’ascensor té les portes obertes en alguna planta i no baixa així que puja les escales a corre-cuita fins arribar al seu replà. Entra al pis esquivant persones que van d’un costat a un altre com una bresca d’abelles; policies que surten i entren per totes les habitacions, que obren calaixos i aboquen feroçment tot el que hi ha dins de caixes, uns altres que amunteguen embalums sobreeixits de carpetes i fulls que intenten mantenir l’equilibri, i uns altres que engrapen el que poden sense massa sentit per entaforar-ho dins de bosses enormes d’escombraries i per arrossegar-les diligents dins l’ascensor. Uns només donen voltes pel pis amb la boca enganxada a la ràdio deixant anar murmuris indesxifrables. I enmig de tots els policies idèntics, amb les mateixes armilles blaves farcides de botons daurat brillant, el pare cap i cot que mira de tibar de les mànigues de l’americana amb les puntes dels dits per tapar les manilles.
Ella vol trobar-hi el ulls, però el pare l’evita, el crida, ell tomba la cara, la tata s’acosta i se la endú cap a la cuina aferrant-la contra el seu cos, igual que aquella nit a Tamariu, quan ella estava al terra mig inconscient, la tata la rescata. En un racó hi ha la mare asseguda d’esquenes a la taula servint-se ginebra en un got mentre la cendra de la cigarreta que té als dits fa equilibris per no esfondrar-se. Fa una riallada quan la veu, Què et sembla Laura? Aquesta no te l’esperaves del papà, eh? Tot d’una obre un armari n’agafa un altre got i engrapant l’ampolla i trontollant va fins el menjador, s’acosta somrient a un jove policia que sosté un quadern sense fer res més i li ofereix el vas, aixecant-lo amb la mà dreta. Quan ell ho refusa amb més cara de fàstic que de agraïment, l’Amanda canvia la fisonomia i torna de nou cap a la cuina a grans passes i amb el rostre gris.
– No vols preguntar res? –diu encarant-se a la Laura- No vols saber què ha fet? On va? Quan tornarà? Els milions de preguntes que la nena sempre fa? O potser ja ho sap tot la nena del papà? Potser vol anar amb el papà a la trena la nena? Allà hi ha homes dolents Laura, potser ens el faran home, haha, qui sap, potser en traurem alguna cosa bona de tot plegat.
Per la ràdio del policia que ha refusat el glop, s’escolta de cop de forma clara que ja tenen detingut al Miguel Vila fill i que, igual que al pare, el passen a disposició judicial i que han d’anar acabant el dispositiu donant per finalitzat el registre del pis. Aleshores sí que l’Amanda s’aixeca d’una revolada i truca a l’advocat de la família. Tutusaus, em sembla que hauries de venir. Es volen endur al meu fill a la presó.
En Tutusaus, que ha arribat als quinze minuts de la trucada, els amenaça sense aixecar el to de veu que estan cometent un greu error i que això algú ho lamentarà, la locució és rebuda pels policies com una cantarella petulant i freqüent i ni es molesten a contestar-lo. Un cop buidat el pis, on sembla que s’hi hagi fet una mudança, els uniformats comboiant el pare enfilen cap el carrer amb l’advocat seguint-los com un gos a les ordres de l’Amanda. Tutusaus, vagi a comissaria a veure si s’hi pot fer res, sobretot el nen, Tutusaus, el nen!
La Laura s’acosta a la finestra i obre les cortines del menjador, els llums dels cotxes encara llampurnegen en la foscor del capvespre com si fossin les d’una fira de festa major, llepen blavosament fanals, papereres, rajoles tortes i pixums secs de gos, res se salva. El pare és una ombra cansada que acota el cap com un titella per seure. Les càmeres dels fotògrafs queden sadollades i plenes de fotos per omplir tots els diaris del món fins d’aquí cent anys. Finalment s’engeguen els motors dels vehicles i les sirenes udolen i fugen estrepitosament carrer avall.
La mare, que s’ha acabat l’ampolla s’estira damunt el sofà mormolejant disbarats inconnexes i llençant les sabates cap el rebedor. La tata pregunta sòbriament si volen que faci res per sopar, però ningú respon. A l’edifici de davant, el matrimoni Pons del pis segon, fa estona que tenen el nas enganxat al vidre per tafanejar tots els detalls i ara assenyalen amb el dit cap a la seva finestra, la Laura impulsivament fa dues passes enrere, no sap si la veuen o no, al final es torna a apropar al vidre i el colpeja fortament amb el puny per mirar de fer-los espantar. Maleïts voltors.
“I’m a weirdo
What the hell am i doing here?
I don’t belong here
I don’t belong here.
Soc una cosa estranya
què dimonis faig aqui?
Jo no pertanyo aquí
jo no pertanyo aquí”
Entren travessant la foscor i s’asseuen a les primeres butaques que han trobat lliures, la pel·lícula ja ha començat però de seguida es posen dins el fil argumental. S’han perdut l’escena inicial quan els protagonistes discuteixen sobre de que va el Like a Virgin de la Madonna i també la part del debat sobre deixar-li o no la propina a la cambrera, moment on el director fa que els homenots vagin mostrant com son davant l’espectador. Així la primera presa de que tenen contacte i els deixa encisats és la desfilada dels gàngsters uniformats amb vestit fosc, amb les ulleres de sol posades i caminant a càmera lenta al ritme de Lookin’ back Lookin’ for some happiness But there is only loneliness to find. Era això de que parlava el pare quan deia que els malfactors tenien una àuria de glamur? Semblen individus amb estil, quasi sembla que caminin ballant, se saben intocables, superiors. Molen. Molen molt. Els periodistes també els veien així, amb aquesta fascinació?
S’adona que en la sala on son no fa l’olor dolça de crispetes i begudes ensucrades, fa ferum de tabac i suor mal portada de finals d’estiu. I a més fa calor. Sembla que no vagi l’aire condicionat. No sap si son els nervis o si la cola que s’ha begut en la pel·lícula del Guardaespatlles se li ha travessat però comença a tenir un mareig angoixant que li remou l’estómac.
No ajuda l’escena que ve a continuació, de sobte hi ha un salt temporal i el senyor Taronja es va dessagnant al seient del darrera que condueix el senyor Blanc on tot es va tenyint de roig; la tapisseria blanca del cotxe, la porta, la roba, les mans…Tot seguit, apareix a la nau on tirat enmig d’una rampa de ciment, encara sangonejant, somiqueja per no morir. L’hemorràgia d’en Kevin Costner ara sembla de broma al costat de la sagnia que emana a doll per arreu d’aquesta pel·lícula. Sense parlar-s’ho en Tom i en David es van neguitejant removent-se al seient a mesura que avança el film esperant el moment en que algun dels mafiosos li talli l’orella a algú. Era això el que li va passar a l’amic del pare? El Ronald no ho era pas de policia, era lampista. Però sap que va rebre amenaces i que estava acollonit. Què va passar fa uns anys per que la màfia el perseguís nit i dia i el veí visqués angoixat d’aquella manera? Els periodistes potser no van explicar bé les coses i per això el pare es va enfurismar tant. En David aleshores ho va voler esbrinar pujant a la teulada per espiar una conversa del pare amb el Ronald, però no en va treure l’entrellat, només un mareig gros i percebre de sobte pànic a les alçades, por que a dia d’avui encara no ha superat.
