I per fi és divendres; la manicura, la depilació, el maquillatge s’ha executat a contrarellotge mentre confirmava les comandes de litres d’alcohol. Ha pujat amb tata en taxi, per ajudar-la a portar paquets i decoració, però l’ha fet marxar després de rebre un pessic a les galtes -diverteix-te filleta meva que és que et toca, ja veuràs que això del pare se solucionarà, tot és un malentès-. Va fins el vestuari, i desa en una balda, després d’ensumar-lo, un paquet verd embolicat, treu el cap al bany de les noies i es pinta els llavis amb un rouge chanel robat a la seva mare. Entra de nou cap a la pista de ball, fa basarda tan solitària.

L’ofega la por. La vol controlar, però sap que l’ha tingut latent dins seu dues setmanes. Tem que no pugi ningú, que es quedi durant hores sola badant amb el gir de la bola de cristalls com es va encantar la tata. Tot fa recança i es veu tronat; Sent com l’olor estranya sense definir s’escampa per arreu, fortor de desinfectant i vinagre anul·ladora de rastres i ressaques, de perfums, de tabac, d’alcohol, de vòmit, de pixum… Els llums fan pampallugues, la bola s’atura, com els cambrers badallen sense feina, fallen els altaveus… En aquell moment entra la Carla. Està radiant. S’ha posat un vestit cenyit llarg fins als peus de color blau i ha canviat les ulleres per unes lents de contacte. No sembla la mateixa. Immediatament desapareix la maledicció. Els somnis es fan realitat.

– Carai Carla estàs fantàstica!
– Tu creus? No sé pas què em passarà si perdo una lent, no sé si m’estamparé contra algú!
– Potser et vols estampar contra l’Eric? –Li diu amb un posat tot murri.
– L’Eric? L’amic del Jordi? Apa, no crec ni que em miri.

A les dotze només hi ha set persones a la sala, la Carla remou caràtules de discs mentre gira a cops de maluc un dels tamborets de la barra, la música ressona en l’espai buit.

Poc a poc van anar arribant d’esma tots els convidats. Més o menys mudats, més o menys acords amb les normes de vestimenta que ella havia suggerit a la invitació, però belluguegen poc i beuen molt. Un got de tub cau esmicolat en mil bocins a terra, un parell es fan empentes i una noia plora, torna a tenir esgarrifances. Finalment entra per la porta el Jordi amb l’Eric i els seus sequaços i amb ells arrosseguen tota la gent que s’esperava a fora.

– Finalment! m’has fet patir. Tens les platines esperant. –Diu atansant-s’hi, s’adona que li diu cridant amb un to un xic enutjat.
– Les platines? Vols dir que he de posar jo la música?
– I no és el que vols? -Ara torna a ser maternal- No vols fer ballar a tots aquests condemnats amb el ritme que ordeni el millor DJ?

En Jordi li dedica un somriure d’orella a orella i li fa un petó a la galta, quasi als llavis, i enfila cap a la cabina. La Laura sent que flota, que de sobte s’ha creat un buit, que en aquell espai fosc amb llums de tons grotescos hi ha a la vora de cinquanta persones més al seu voltant; només veu en Jordi pujar cap a la peixera i com gesticula i fa embogir la gent. L’ha fet feliç. Tothom és molt feliç. La gent salta i s’abraça, i tot allò és gràcies a ella.

Veu com l’Eric s’abraça a la Carla. Tot és tant perfecte. Tots quatre seran amics. S’imagina com van tots plegats al cinema, a sopar. Planifica com estudien tots junts fins altes hores de la nit abans dels exàmens, com en Jordi els porta cafè per a vèncer l’insomni i quasi ensopega i tots riuen. Com la Carla li fa de dama d’honor al casament, com ella li torna el compliment. I els fills; una parelleta cada un, nen i nena que es portaran pocs mesos de diferència. Ben rossos, com el Jordi, com l’Oriol el seu germà. I es faran amics, i aniran a la mateixa escola. Fins i tot passaran el Nadal i les vacances junts.

La xafogor envaeix la sala, els llums i els seus reflexes deformen les cares i els moviments del grup que són extrems per l’alcohol i el fum. La música ressona per tota la sala i la gent crida per parlar.

La Laura surt a la terrassa i s’asseu, a esperar que les hores caiguin, s’atabala en aquests ambients, no fan per ella. A la fi de la ciutat, davant el port olímpic, dues torres altíssimes il·luminades donen l’entrada al mar. Se sent serena, el fred i l’emoció li fa que els ulls se li torbin, i que els dos edificis es converteixin en esferes de llum esborronades com un gargot d’aquarel·la.

Quan la gent comença a desfilar, recorda que fa estona que no hi ha rastre de la Carla i l’Eric. Les llums s’encenen i torna a la pista de ball la pesta a lleixiu. En Jordi tot suat i extenuat baixa de la cabina i se la troba amb el paquet verd embolicat a les mans.

– ¡T’ho has passat bé? – Li pregunta amb un somriure als llavis.
– Ho he punxat tot! Has vist com ballaven! Sincerament em sembla que ja se’n pot anar a la merda; tota la història de les empresarials i les cabòries dels meus pares, he nascut per això nena!

En Jordi l’abraça fortament, està tan xop de suor que ella nota en el contacte com se li mulla la camisa, com les dues pells del pit es toquen i com els batecs se’ls sincronitzen. De sobte se’n adona que encara té el regal que li penja ara de la mà dreta. El mira somrient i li lliura; a dins el paquet hi ha una caçadora de pell negre. En Jordi branda el cap, i se l’emprova tot cofat a un mirall a l’entrada.

– Nena, ets la millor de llarg. Tan de bo tothom fos com tu. Vols que et porti a casa? Tinc la moto aquí fora i un casc a la maleta, va no em diguis que no, anem!

L’agafa de la mà i la porta cap a la vespa, ella el segueix com un xai. Van fins casa seva baixant per l’Avinguda Tibidabo, amb l’esquerra s’aferra a l’agafador de darrera la moto i s’atreveix a posar la mà dreta a la seva cintura, es deleix per acariciar-lo, besar-lo, llepar-li tot el clatell, ensumar-li el ble de cabells que li sobresurt del casc. La Laura nota com el vent fred se li escola entre els vidres de les ulleres i per dins de la brusa. La pell se li eriça i de nou li ploren els ulls. Arriben a casa la Laura i ella fa un bot prou correcte i li torna el casc.

Ara és quan li fa el petó. O la promesa, o li fa un regal a ella. O xerren una estona, o puja a ca seua. El Jordi en comptes de tot això gira la moto fent maniobra amb els peus.

– Ens veiem el dilluns. –Diu el Jordi abans d’arrencar.
– Fins dilluns Jordi.

Engega la vespa i s’allunya amb un fort estrep per la Via Augusta, fent obrir el llum de l’habitació del conserge de l’edifici. La Laura ometent el desànim puja fins a casa i comprova que la mare no ha tornat, també ha sortit de festa, com fa cada divendres i va cap a l’habitació, la tata per fi tanca la llum de la tauleta de nit per dormir. Es fa el silenci.