Que per mitjà del present escrit, i seguint les instruccions de la meva mandant, n’Amanda Williams, vinc a formular demanda de divorci contenciós amb sol·licitud de mesures provisionals.

– Ets una mala puta, ja m’ho deia ma mare que eres una meuca desgraciada morta de gana. – Udolava el senyor Vila des del menjador estripant el correu certificat que acabava d’obrir, mentre els fills obrien molt els ulls i s’escapolien cap a les habitacions.

El divorci va ser de portes endins corredisses i crits, portes enfora l’exposició pública de la putrefacció del matrimoni Vila enmig d’una tempesta per salvar desesperadament el patrimoni. Quan ja s’ho va veure venir i abans de l’escorcoll i la presó preventiva, a correcuita es va intentar un negociat amb l’Amanda d’un alçament de béns que va sortir guerxo; l’Amanda es va poder quedar la residència habitual de la família a Barcelona, però l’apartament de Tamariu i els diners dels comptes es van esfumar amb embargs i manaments a favor de la justícia. En Miguel Vila va quedar plomat a ulls de la justícia, però també en el món real i, malgrat que l’Amanda resultava vencedora, el futur se li presentava feréstec amb pocs ingressos i una vida necessitada d’opulència malaltissa.

Entra a Can Brians. Malfaixat amb un xandall que no s’havia posat mai. No s’exagera gens quan es parla de la vida a la presó, tot el que heu escoltat és veritat. Tot. El més amable és el formigó i els filferros que coronen els murs. Brutícia, soroll i silenci, crits sense sentit. Una hostilitat que es mastega i fa por, en Miguel va rebent cops, en principi innocents, després ja més amenaçadors, el tracten com una joguina, als del seu estatus social ja els hi fan això es veu. Els codis i normes que s’han d’aplicar als de la seva condició donen sentit a allò que li van fer suposo, no vols rebre més cops Miguel? Ajup-te, llepa, empassa, estigues quiet, ell mira de no caure i creure, el terra és moll de basals i llàgrimes. Així sigues dòcil, ja veuràs com t’acabarà agradant, bon noi, el meu noi. Udols, plors, cruixits, passes, malsons, avui en torno a tenir ganes Miguel. Sol·licito a aquest Jutjat la tramitació d’expedient d’indult, a l’empara del que estableix la Llei de 18 de juny de 1870, reguladora de la Gràcia d’Indult, modificada per la Llei 1/1988 de 14 de gener. Triguen relativament poc temps, uns mesos, llibertat condicional.

– Canviar d’aires? – fa l’Oriol intentant desxifrar els desitjos de la seva germana.

– Si ja m’entens, després d’haver acabat la carrera, dels màsters, cursos, especialitzacions, és tot tan previsible… les cares, les feines, els objectius… Potser si vingués a viure als Estats Units…

L’Oriol no es pot estar més estona assegut i s’aixeca d’un bot de la cadira. Es tomba cap a la Laura, continua sent aquella nena espantada i acomplexada, sempre en alerta… Va cap a la finestra i mira cap enfora com si volgués albirar alguna cosa. Sembla que la Laura estigui esperant una resolució.

– I la mare? –de nou les paraules queden esgarrinxades a l’aire.

La mare, sempre la mare, no li hem importat mai un rave a la mare tu i jo, per què ara hauríem de pensar en ella? Ella fa com sempre el que li dona la gana, ja n’hi ha de prou de condicionar les nostres vides per ella. Ella tenia aquell cony d’artista, el seu món postís i fútil on no teníem ni espai ni temps. La tata ens mocava, la tata ens donava el sopar, la tata ens banyava, la tata ens posava a dormir, la tata ens llevava, la tata ens posava la llet bullint al matí… La mare havia sopat cada nit amb les del Círculo, berenat al Sándor de Calvo Sotelo, i feia les copes amb les del Polo, exhibint els seus egos, des de les sabates fins a les arracades, senyores de vida fàcil i gamma alta. Però ara Oriol, ara fa pena; finalment s’hi han tornat, les putes harpies cornudes de la zona alta no han pogut veure-la mai en realitat, l’han apartat. L’estrangera a més de meuca ara era pobre i això sí que no es podia consentir, així que l’han expulsat amb un menyspreu exquisit.

– La mare? –la Laura s’incorpora de la cadira- Bé, ja saps, com és ella… És el punt social de la ciutat, reunions, exposicions, certàmens, al final crec que li posaran el seu nom a un còctel al Boadas, ha ha ha… –observa la incomoditat de l’Oriol que o bé no ho havia entès o no li havia fet gràcia el comentari- no vull ser cruel, però vull fer quelcom més que ella. No creguis que vull menystenir-la però m’agradaria ser algú. Fer el meu camí.

La Laura volia dir-li; la mare és boja. Està desballestada. Ell l’ha deixat. Aquell escultor de merda, aquell que te’n vas riure a la seva cara quan teníem tretze anys, ha escampat la boira finalment, quan ja no n’ha pogut treure més suc. No et pots imaginar quants calés hi ha abocat ella! Està tirada i escopida, abonyegada. L’hauries de veure germanet. La superba Amanda s’està arrossegant, es pren de tot; alcohol, pastilles, fuma més que mai. La tata. La tata ha marxat, tot és horrorós i absorbent, la casa cau a trossos i he de fugir.

L’Oriol s’anava gratant el clatell i mirant cap a fora, darrere el porxo, on les roses granes per la foscor s’apinyaven tenebroses en un tronc tortuós. Entretant la Laura intentava camuflar qualsevol gest nerviós. Fermesa Laura, la mare és lluny, no trucarà a ningú.

– Fer-te a tu mateixa… mmmm… has pensat en quin camp? per on vols començar?

– Nova York.

Esmentar el nom de la ciutat va caure a plom en un estany en la cara de l’Oriol.

– Quan et deia per on, em referia al fet que, no al lloc! Quina era la feina que més t’atreia! Laura; Manhattan és dur, és solitari, t’has de sostenir amb amics i ara parteixes de zero. Tinc por que la ciutat et devori Laura.

Era capaç de llençar la Laura allà? Despreocupar-se’n, que hi visqués sola? No calia protegir-la? Al cap i a la fi, després de tant temps ella s’en havia sortit sola. Ell també havia fugit fa temps dels Vila Williams, no tenia dret a fer-ho la Laura?

– Oriol, va, he pensat una cosa, escolta -la Laura es va escurar el coll posant-se la mà esquerra lleugerament damunt els llavis- he meditat, i tu em podries fer un contracte. –la parla de la Laura es va afanyar per no ser interrompuda- D’aquesta manera em puc establir fins a tenir feina estable, et prometo que buscaré un treball, em posaré en qualsevol forat i no us molestaré ni a tu ni a la Susan, jo no vull viure aquí amb vosaltres, no hi faig res aquí. Soc jove, i Nova York és el centre del món, i sento que allà trobaré el meu camí.