El cambrer havia complert amb la seva paraula, havia tornat i ja es disposava a anotar la comanda.
– Sí, mmm, per mi la cadillac i una altra Stella per beure. —va demanar en Paul.— i les patates.
– Per mi una amb formatge, i també una Stella. Gràcies.
En Paul i en David esperen a que el cambrer acabi d’anotar amb gargots el que acaben de demanar per tornar a engegar la conversa sobre les seves feines.
– He fet dues entrevistes pel Post i m’han trucat de la ràdio també per anar-hi la setmana vinent.
– De passant també?
– No, al Post em prometen remuneració, pots comptar, però…
– Ha! ja sé qui pagarà el pròxim sopar.
– Si l’aposta era treballar en un diari, hauríem de buscar proves empíriques per tal de demostrar que el Post ho és.
Just en el moment que en David està a punt de fotre-li un calbot al Paul, apareix de nou el cambrer, que posa damunt de les tovalles de quadres vermells un pot de Heinz Ketchup i les dues cerveses. En Paul en xucla l’escuma i li dedica un somriure burleta al seu amic.
La família del Paul semblava tenir el periodisme en l’adn; l’avi ja havia treballat de reporter en un petit diari local, un oncle conco havia escrit contes i escrits irònics, amb força popularitat, en diversos diaris cap a finals del segle passat, i el pare, malgrat era enginyer, col·leccionava diaris antics, que decoraven les parets de passadissos i escales de la casa i que mostrava orgullós a les visites, sobretot l’exemplar sobre l’enfonsament del Titanic del New York America de l’any 1912.
– I què les noies?
– Noies? –va fer en David aixecant les celles.
– Va David! Que tu sembla que mai facis res i amb aquest posat de no trencar un plat te les emportes totes! No m’expliquis històries de la vora del foc. Com són les demòcrates noies del Times?
– Bé, hi ha una periodista, que…
– Una periodista?! Avui em pagues com a mínim la cervesa, les cerveses, vull dir.
A en David li agradava sopar els dilluns amb el Paul, era un paio divertit, amb el que havia compartit mitja carrera. A la universitat n’havien passat de tots colors; eren de la broma fàcil i acostumaven a riure’s de tothom, fins que un dia van haver de córrer d’uns caps rapats que no acabaven d’entendre les frases iròniques. Van formar aleshores un grup de teatre, un duet; el The Columbia Revue, que en l’entretemps de classe i classe o en el púlpit del professor, es dedicaven a fer proclames de versos de la Gertrud Kolmar per sorpresa. Després d’un semestre amb més o menys públic i ressò, se’ls va anar desinflant la fal·lera i ho havien deixat estar. També van apuntar-se a l’equip de futbol de la facultat, en David va ser pitxitxi un parell d’anys i una època a la coral de gòspel. Volien deixar una biografia inabastable, semblar homes del renaixement, ser immortals.
Ara com ara, però, l’únic que conduïa el seu temps era començar a guanyar-se la vida com a periodistes i, si era possible, fer quelcom més que portar entrepans i cafès. S’ha fet el silenci, coneixent-los, amb la sincronització mental que l’amistat els ha atorgat, hom diria que tots dos estiguin fent balanç dels vells temps.
Un got espetega dues taules més enrere en caure a terra. Després de l’esglai inicial per l’ensurt, esclaten rialles i tornen les converses mentre algú del local s’afanya a escampar un sac de serradures i fer anar l’escombra i el recollidor. Enmig de l’enrenou del Clarke’s es fa difícil sentir-se sol.
– Podríem fer un tracte.
– Un tracte?
Al final l’Oriol ha trencat el silenci que ha perdurat minuts.
– Què et sembla si miro de convèncer a la Susan per deixar-te el nostre pis de Manhattan?
– No Oriol, jo el que no vull es que hàgiu de fer sacrificis per mi, jo l’únic que vull és poder establir-me i espavilar-me pel meu compte, tinc algun estalvi, i…
– Laura, escolta – la talla l’Oriol – no és qüestió de fer sacrificis, és un pacte, és el preu de l’apartament a Manhattan i del contracte que em demanes. Un cop a la setmana, els divendres tarda, ens hem de trucar, i parlem de com ha anat, si has fet entrevistes, si ja tens feina, a on has dinat, amb qui has anat a prendre una copa…. hehehe si vols l’apartament i el contracte t’hauré de fer de marona. –li diu aixecant el dit índex com si l’estigués alliçonant- Ara vull que vagis a dormir, deus tenir els efectes del jet lag a punt de fer-te esclatar el cap. He de parlar amb la Susan, per veure com està l’apartament i que l’agent immobiliari no l’hagi emparaulat amb ningú. Suposo que en dues setmanes ja hi podràs anar.
La Laura s’aixeca i abraça robustament al seu germà i li fa un llarg i fort petó que li enfonsa la galta, després enfila escales amunt, saltironant com quan tenia set anys. A ell li recorda la Laura que corria a anar a dormir la nit de reis, neguitosa i il·lusionada, la Laura fantasiosa i fantàstica que sempre somreia i esperava un compliment, sense resultat. Apaga tots els llums de la planta baixa i va cap a l’habitació, la Susan estaria fent-se l’adormida. L’endemà li haurà de vendre molt bé el fet de renunciar a la renda mensual del lloguer del pis a favor de la seva germana, potser demanarà a la veïna que es quedi la canalla un cap de setmana i la portarà a algun lloc bonic.
Arrenglera les sabatilles al costat de la tauleta de nit i es posa dins el llit sense saber que de forma ineludible evocarà un antic malson de siamesos i formigues.
La Laura posa la roba damunt de la cadira que té al fons de l’habitació i es cobreix fins tapar-se l’orella amb el cobrellit, lliscant el seu braç dret per sota el coixí. S’adorm de seguida mentre es veu a si mateixa en un apartament de parets crema i parquet, en una tarda de desembre agafant entre les dues mans una tassa esmaltada en blau mentre per la finestra cauran silenciosament flocs de neu. La gent pel carrer caminarà carregada amb regals i somriures. Les campanes de l’exèrcit de salvació ressonaran damunt dels cistells per recollir donatius per la ciutat. A la primavera les branques dels arbres es brandaran cap a terra al seu pas. Badarà amb la tenda de comestibles de la cantonada amb les relluents pomes ordenades al costat de la piràmide de taronges. L’olor de les galetes de canyella del forn farà que no s’hi pugui resistir i n’haurà de comprar un parell que rosegarà caminant carrer avall, per sota les marquesines dels portals.
“I’ve found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
and the reason is you”
“He trobat un motiu per a mi
Per canviar qui solia ser
Un motiu per començar de nou
i la raó ets tu.”