En David es va tombar per mirar el sac negre embotit amb els llibres de la facultat i amb el caparró la pilota de futbol sortint pel capdamunt.
– T’agrada el soccer? –Va exclamar entusiasmat i sorprès en David-
– He anat algun partit dels MetroStars i he vist pel satèl·lit algun partit els europeus, està bé…
– És entretingut? Aviam, ets una completa fanàtica! Barça, Real Madrid, Manchester, Milan… Quin és el club del teu cor?
– No t’ho penso dir. –Va fer tota murri la Marion mentre es creuava la mirada amb l’àvia bohèmia que feia estona que tafanejava la conversa sense miraments.
– Ho confessaràs, creu-me… Perdona! -va dir avisant a la cambrera- Ens pots portar un tros del pa de pessic? Gràcies!
– Et caldrà quelcom més que un pa de pessic per saber-ho – Va dir la Marion en un to que volia semblar despreocupat i començava a afeblir-se.
A més li agradava el futbol, com podia ser? No calia donar-hi més voltes, estava foll per ella, ara no podia deixar-li de mirar els ulls i sentir cada cop que es creuaven les mirades com un fibló el travessava sencer i l’embotia de desig, ella deuria notar el mateix?
– Tenim molt informació que contraposar, el teu club de futbol, la meva carrera…Això ha de rematar-se amb un sopar.
– I si no vull anar a sopar?
– Au va! Qui es pot resistir a una vetllada increïble amb el futur millor reporter de la ciutat? Ups!.
Finalment la Marion va deixar anar un somriure als llavis.
– Això és un sí? Què hi dius? Saps què fan un periodista i una psicòloga pèl-roja junts en un restaurant?
– Què?
– Sopar, concretament el millor tofu i la sopa pho de la ciutat.
– Espera, espera- fa la Marion belluguejant en la cadira- vas molt ràpid. Abans vull saber més coses de tu.
– Soc tot orelles i boca.
– A veure, periodista, estudiant de periodisme, oi? Per què?
– Per què, què?
– Per què estudies periodisme? Jo em vaig decantar per la psicologia per que m’ajuda a comprendre’n a mi mateixa, lliurar-me de prejudicis que no saps que tens en el teu interior… no et pensis que és salvaguarda de res eh, els psicòlegs també patim depressions, ansietat, també fracassem com qualsevol persona en les relacions i tinc les meves petites fòbies i limitacions… el tema de les alçades no, veus…No bufis ximple, va diga’m per que et vas decidir a estudiar periodisme.
– A tot hi vols un per què tu? A vegades les coses passen per què si… Tinc vertigen, vull dir acrofòbia, sí, i una piga a sota l’orella dreta, mira aquí, la veus? I soc periodista, doncs soc periodista per que…aviam…
El David s’ho va rumiar. Ara li havia d’explicar el per què havia decidit estudiar periodisme? Per que s’havia enfrontat al seu pare? Per que hi havia posat tant la banya? Al manual de les primeres cites s’aconsellava parlar de tot això?
En David va fer una pausa teatral exageradíssima, interrompuda oportunament per la cambrera que envoltada de la flaire de canyella de l’obrador cerimoniosament va deixar damunt la taula el pa de pessic, dos coberts i el compte, va ser quan va marxar que en David va acotar el cap a tres dits de la taula a mode de confidència i acostant-se a la Marion li va xiuxiuejar;
– Et diu alguna cosa el nom John Gotti? Deien que era el mafiós més elegant i mediàtic de la ciutat.
– Te’m vols endur a sopar posant la màfia entremig?
– Omertà! –va fer el David posant-se el dit damunt els llavis.
Van quedar a l’endemà, quan ella ja hagués plegat de la feina a les torres bessones Tindràs temps d’anar a casa i canviar-te? Canviar-me? No esperaràs que em posi res sexi a la primera cita oi? És una primera cita? Wow. Ets una mica ruc, saps?
En David va reservar taula a l’An’nam, un restaurant de cuina vietnamita, que casualment tots dos coneixien, a tocar de Union Square, en el barri de Greenwich Village, a les set del vespre del dimarts onze de setembre.
Els canals de televisió van mostrar un i un altre cop durant dies sencers imatges dels atemptats; de la gent abocada a les finestres intentant fugir de les flames, homes i dones sense rostre que finalment es llençaven al buit. Les fumerades negres que vomitaven els edificis i s’enfilaven corrompent el cel blau. Explosions, runa, sirenes, fum, desesperació. Gent espantada fugint cap a enlloc, envoltats de sirenes i botzines que xisclant de forma absurda. Noranta nou dies es va trigar en extingir completament els incendis de l’anomenada a partir d’ara zona zero, es van recuperar quasi vint mil restes humanes i un milió i mig de tones de runa. L’exposició a pols tòxica en les primeres feines de desenrunament va provocar malalties respiratòries greus i l’augment d’alguns tipus de càncers. La por i el terror van quedar joiosament instal·lades en les ments d’occident.
En David, durant tot el mes de setembre i octubre va esperar la Marion per la mateixa cantonada per les mateixes hores que s’havien trobat. Va entrar cada tarda al cafè, i la va descriure a la cambrera suplicant-li si recordava aquella noia pèl-roja per si l’havia tornat a veure o en sabia res. Va anar al restaurant vietnamita i la va esperar sense resultat. Després de moltes trucades va aconseguir parlar amb algú de la plantilla de McGuggin de les Torres Bessones, algú que havia sobreviscut, però li van respondre que s’havia perdut l’arxiu amb l’atemptat i que tot i així probablement el personal de pràctiques no els constava a les nòmines d’empresa. També li van comentar que sense més dades tampoc el podien ajudar ni donar més detalls, els hi calia un document identificatiu o un cognom i que tenien centenars de trucades per contestar. Va revisar diverses llistes de desapareguts i de difunts, trobant a centenars Marys, Maries, i Marions. Va anar a la facultat de psicologia i va esperar-se dies sencers a la porta per veure-la entrar, la va descriure a uns quants estudiants sense que ningú identifiqués a cap noia de cabells vermells. Res, ningú semblava haver-la vist ni conegut mai ni compartit classe amb ella. Va mirar de dibuixar-la en desenes de retrats robots espantosos que no la copsaven en absolut. Més tard va anar al Giants Stadium a les acaballes dels partits dels MetroStars buscant-la entre el públic. I durant un any ben bo, sortia de casa per caminar durant hores pels carrers, mirant les cares de la gent només per tornar-la a retrobar per casualitat, només per veure-la, per asserenar el seu cor.
Va desitjar que ella l’hagués plantat, que no hagués anat a treballar aquell dia, que no fos estudiant de psicologia, que no fes pràctiques enlloc, que no es digués Marion, que l’hagués pres per un estúpid i tot el que li hagués explicat sobre ella fos fals. Que l’hagués enganyat durant tota la cita a l’Hungarians, que se’n hagués rigut d’ell amb les amigues durant dies, un boig, un pallasso, en definitiva, que fos viva. Va pregar per que no fos una de les 2.977 persones que el dia onze de setembre del dos mil-u van morir a les torres.
Finalment, exhaust, un dia va deixar de caminar, de preguntar, es va obligar a deixar de mirar dins el cafè, de passar per davant la facultat de psicologia, a deixar de pensar en la Marion que va desaparèixer sense deixar rastre en el pitjor dia de masses vides.
“I was unconscious, half asleep
The water is warm till you discover how deep
I wasn’t jumping for me it was a fall
It’s a long way down to nothing at all
Jo estava inconscient, mig adormit
L’aigua està tèbia fins que descobreixes quan profunda és
No estava saltant…per mi era una caiguda
És una llarga caiguda cap al res absolut”
La Laura també estava susceptible se’n adonava que l’ambient estava tens per tot arreu. Pels autobusos, pel metro, pel carrer. Les mirades de malfiança i de reüll eren abundants, cap a gent musulmana, turbants i mocadors, paquets a les voreres o motxilles. La por s’escapava en els sorolls imprevistos, en les olors, en el tacte, en el gust de l’aigua, en qualsevol mirada. No només a Nova York o als Estats Units. Era una angoixa d’abast mundial.
Malgrat ja feia una setmana de tot plegat, la gent no parava d’enraonar i de comentar un cop i un altre l’atemptat. Les portades dels diaris encara exposaven dia si i l’altre també titulars sobre detinguts i víctimes, els aeroports havien embogit i havien instaurat unes normes bizantines sobre el transport d’objectes i persones. Tothom era sospitós, arreu hi havia falses alarmes i desallotjaments precipitats. El món estava atemorit i ressacós i el curs postgrau que començava la Laura Vila, no n’era una excepció, sobre tot en el grup que ella assistia, on molts d’ells eren estudiants estrangers.
Malgrat tot s’acostava el primer dia del màster. Un altre primer dia. Quants primers dies hi ha en la vida de les persones? El dia que el nadó respira fora del ventre de la mare, el dia que es tasta per primer cop un plat. El primer dia que agafem un avió. La primera cita. El primer glop de cervesa o de l’amarg cafè. El primer cop que es veu el mar o es toca la neu. El primer petó. El primer polvo. El primer dia de feina. Per la Laura l’excitació pel descobriment havia de ser subordinada, sempre havia de simular ser una experta, d’aquesta manera hi havia l’oportunitat de poder estar per damunt de la resta, d’anar per davant de les pors i indecisions de la resta. Controlar la situació, perquè si no ets presa fàcil, l’objectiu a batre, la riota. I el primer dia del curs on l’objectiu era adoctrinar futurs grans directius, on les mirades es reptaven, a punt de ser educats en la competència, tothom afamat de triomf, entremig de cabells allargassats i impecables i colls de camisa emmidonats, ella havia de demostrar-los que era algú imprescindible.
Ni es va permetre badar davant l’edifici d’estructura imponent de la institució acadèmica amb una prepotent caracterització grega –el saber- ben maquillada amb una façana recoberta de pedra, per dins però mòduls prefabricats a l’ús.
El tutor va iniciar el curs justificant els espais buits a que alguns alumnes havien cancel·lat l’assistència al curs. Malgrat l’escola no els retornava el import de la matrícula s’havien desdit i es quedaven incubant por a casa, entre ells dos nord-americans i un estudiant alemany. Ho va excusar als malaurats esdeveniments succeïts a la ciutat de Nova York. En un rampell la Laura va sol·licitar la paraula, es va posar dempeus i va demanar un minut de silenci per les víctimes. Una mica astorats però de forma immediata tota la classe va aixecar-se i amb el cap cot van seguir les que serien les primeres instruccions de la Laura per a aquell curs.
Quan a ella li va semblar, va tallar el buit amb un thank you, i avançant-se al gest del professor sense deixar-li temps a reconduir l’arenga inicial, va demanar als companys que realitzessin una catarsi col·lectiva, que de ben segur els ajudaria a unir llaços i a enfortir el grup, i expliquessin com van viure l’onze de setembre.
“You’ve got to get yourself together
You’ve got stuck in a moment and now you can’t get out of it
Don’t say that later will be better now you’re stuck in a moment
And you can’t get out of it
And if the night runs over
And if the day won’t last
And if our way should falter
Along the stony pass
It’s just a moment
This times will pass.
Tu has de tenir enteresa
Estàs encallada en un instant i ara no pots escapar d’ell.
No diguis que més endavant serà millor, ara estàs encallada en un instant
I no pots sortir d’ell.
I si la nit passa
I si el dia no durarà,
I si el nostre camí titubeja
Al llarg del pas de pedra
És només un moment
El temps passarà.”
L’entarimat va grinyolar en baixar l’últim alumne que havia parlat.
– I tu? –va retronar en el silenci la veu del tutor que havia agafat la Laura de sorpresa, quasi desprevinguda al seu seient – Com ho vas viure tu?
– Com? Com diu?
– Si vols explicar alguna cosa, com et vas sentir… on eres aquell dia? –el tutor es va ajustar les ulleres de pasta amb el dit índex acostant-les a prop dels ulls.- Seguint el que tu mateixa has suggerit, ha estat un bon exercici m’ha semblat que t’havia colpit de prop la tragèdia, ens ho vols explicar?
La frase del tutor ressona en la ment de la Laura, com et vas sentir? On eres Laura el 11S? Where were you on the 9/11?
El silenci inquieta la sala, les mirades es sostenen en el seu clatell, en la seva boca, seca de sobte, pastosa, en els seus ulls, un xic humits. Jo era a casa tota sola, la mare era fora amb aquell desgraciat, el seu amant, i la tata de festa, i jo abandonada, l’Oriol fa temps que va marxar a viure a l’estranger i jo estava avorrida, vaig trucar per fer una broma, una bretolada em vaig inventar una fuita de gas, va ser divertit, res greu no pensi, però al final entre una cosa i l’altre no em vaig assabentar de res fins l’endemà…
– Crec, crec que no estic preparada, jo… – va dir finalment amb un fil de veu.
– Perdó –s’excusa el tutor- pensava que potser voldries dir alguna cosa. Sento si t’he incomodat.
– Sí, potser… potser hauríem de començar a exposar els temaris, oi? Em sap greu…Gràcies, potser jo més endavant. Ara no estic… preparada.
L’aire fred de principis de tardor esbufega la tarda. Poc a poc, les pors humanes entren en letargia, s’encarcaren i s’esmicolen per la rutina. Poc a poc, sense pensar-hi el dolor es fa crònic i ens acompanya de forma habitual, diària, inexistent per a tota la vida.