Era el quart cop que sortien i, a la fi, els tocava actuar. Fins ara la seva unitat s’havia limitat a fer feina d’aparador; estar quiets com a maniquins, lluint l’escut i la porra provant de semblar amenaçadors davant d’una multitud que semblava no tenir-los gens de por. Però avui no. Avui els tocava intervenir per dissoldre i separar manifestants. No ho havia fet mai fora de les pràctiques a l’escola amb els seus companys.
La furgoneta corria per la ronda litoral. No hi havia gairebé trànsit perquè els CDRs havien convocat talls als dos extrems de la ciutat. El caporal va picar el terra amb la bota cridant l’atenció de tothom. Amb un gest solemne, va treure una capseta metàl·lica i la va mostrar abans de parlar.
—Companys. Avui sí. Avui podrem fer la feina per la qual ens hem entrenat tan durament —Va obrir la capsa i va introduir-hi un dit—. Sé que el que s’espera de nosaltres és dur. Sé que per a alguns de vosaltres serà el primer cop que us veieu cara a cara amb la turba. Alguns necessitareu una ajudeta per relaxar els nervis —va accentuar la paraula relaxar aixecant les celles un parell de cops—. No patiu, tenim quelcom que us ajudarà.
El recluta sabia que alguns dels seus companys prenien alguna mena o altra d’estupefaent. Uns eren més d’esnifar i d’altres eren més de prendre pastilles. Els era relativament senzill aconseguir qualsevol mena de droga. Un petit cuc pujava pel dit que el caporal tenia dins la capseta.
—Potser us sorprèn però de fa dècades que mai sortim a fer la nostra feina sense l’ajut de les nostres amigues les eruguetes blaves —va dir el caporal.
Va fixar la mirada en el petit llimac que lliscava pel dit del seu superior i va adonar-se que tenia el cos vermell cobert de petits pèls marrons. No entenia, com sent vermell, l’havia anomenat eruga blava. El caporal els va explicar que després de provar totes les drogues conegudes, van descobrir que la millor manera de preparar la ment, era aquest petit animaló. Quan va acabar de parlar, va apropar el dit al seu nas i va deixar que el cuc fes camí cap a dins del seu cap. El van veure estremir-se però els va tranquil·litzar dient-los que feia pessigolles. Va tornar a ficar el dit a la capseta i en va treure un altre. El va passar al policia del seu costat que sense dubtar-ho, va posar-se el cuc al bigoti perquè entrés reptant per la fossa nasal. No tots els companys van ser tan ràpids d’acceptar ficar-se una eruga al nas. El recluta va quedar-se mirant el dit amb el qual el caporal semblava acusar-lo abans d’atrevir-se a apropar el seu, deixant que el cuc canviés de mans. Va apropar-se l’eruga a la cara i va distingir uns minúsculs punts negres dibuixant figures pel cos. Va tancar els ulls i va deixar que se li fiqués dins. Les pessigolles li van provocar un calfred però quan el cuc va passar de llarg del septe nasal va deixar de notar-ne la presència. El caporal els va alertar que l’efecte trigaria entre un i dos quarts d’hora a fer-se evident. Un dels homes va preguntar quin efecte podien esperar. Els va somriure i els va explicar que el cuc es limitava a esvair el vel; que veurien a la gentalla a la qual s’anaven a enfrontar amb el seu aspecte real. Veurien com darrere aquells somriures i cants alegres, hi havia un monstre que vivia en les multituds. Una força primitiva i sense civilitzar que volia destruir-ho tot. El recluta se’l va mirar sorprès. Potser no estava d’acord amb les idees polítiques dels manifestants i, sobretot, no hi estava gens d’acord amb els seus mètodes de violència incívica. Però acabar titllant-los de monstres era una barbaritat. El vehicle va aturar-se i el caporal els va indicar que havien de sortir preparats per entrar en acció. Van repassar l’equipament i que tots tinguessin les armilles antiapunyalament correctament cordades i van baixar de la furgoneta.
La cridòria era impressionant. Milers de manifestants s’agrupaven, els primers asseguts a l’asfalt, blocant l’entrada costat muntanya del carrer. Per la ràdio van començar a sentir-se els OK de les altres unitats que s’estaven posicionant als punts estratègics. Darrere d’ells, en formació, unes desenes de companys feien la feina que el recluta i els altres havien fet fins llavors: estar quiets i impedir l’accés a ningú a la part de l’avinguda que ocupaven. Algú va apropar-se a les primeres fileres i va tirar el braç enrere. El recluta va notar com tots els músculs se li quedaven garratibats i l’anus se li tancava, dolorosament, fent pressió sobre una morena. Va alçar l’escut però el noi encaputxat només havia llençat un avió de paper. Però a l’instant que l’avió va caure, just en tocar terra, el recluta va entendre perquè se’n deia blava l’eruga.
Del lloc de l’impacte, van començar a créixer unes espirals brillants de llum blava. Quan l’espiral tocava quelcom, una boirina, també blava, embolicava amb delicadesa allò que la llum havia tocat. En esvair-se la boira, allò que quedava era l’aspecte real. Tal com havia anunciat el caporal, van aparèixer els monstres. El noi que havia llençat l’avió, de noi en tenia ben poc. Era una bèstia nua, amb el cos cobert d’un pèl llarg i gruixut. El què el recluta havia pres per una caputxa, era una capa quitinosa d’escates negres. Va abaixar els ulls i va veure que el grupet que li havia semblat que jugaven a cartes, en realitat eren dues dones i un home, refregant-se luxuriosament amb un porc enorme. Una de les dones tenia la mà amagada entre les potes del darrere i excitava l’animal fregant-li el descomunal penis que semblava penjar fins al terra. L’home, amb la seva pròpia polla dura i tremolosa, s’afanyava a provar de ficar la llengua tan endins com podia a l’anus del porc. L’altra dona es fregava el morro de l’animal pel cony amb una mà agafada a cada orella d’aquell cap gegantí.
El recluta va mirar cap al seu company de la dreta, amb la por que ell també fos un monstre, però l’envoltava una llum càlida, ataronjada que semblava oposar-se a la fredor blava de la boira que deixava al descobert la barbàrie a la qual s’enfrontaven. L’armilla brillava com si en lloc d’amb teixit fosc, estigués forjada en acer i plata purs. La defensa també tenia un color més net, com si fos quasi transparent, feta de cristall o potser d’un diamant enorme tallat per esdevenir una arma de justícia. El company també se’l va mirar amb un somriure i el recluta va pensar que algú amb aquella expressió d’amor i tranquil·litat a la cara, només podia lluitar en nom de la Pau i la Veritat. Sobretot si allò al que s’enfrontaven era aquella caterva de bèsties malaltisses. Va passejar els ulls per la multitud horrorosa veient incomptables exemples de la baixesa de la presumpta gent de pau. Una mare alletava al seu cadell però des dels costats de la boca que xuclava el mugró d’un pit enorme i ple de bonys, no queia llet si no un líquid espès i purulent, com mantega tallada i bruta. Un home s’arrencava trossos de pell sarnosa i se’ls donava a menjar a tothom qui passava a prop seu. La bèstia peluda que els havia llençat l’avió de paper va tornar a apropar-se. Caminava de forma molt estranya, mig ajupit, mig fent saltirons, amb les mans amagades a l’esquena com si provés de tapar-se el cul. De sobte, va posar-se dret i va tornar a tirar el braç enrere. L’excrement acabat de cagat va explotar en impactar amb l’escut del recluta. Esquitxades marronoses van aparèixer al visor del casc i la nàusea que li va provocar, va convertir les darreres traces de por en una ràbia difícil de controlar. Va aixecar el seu bastó de cristall i va abraonar-se contra les bèsties. El món no mereixia patir l’existència d’aquelles pústules infeccioses. Quan va descarregar la defensa sobre el monstre caganer, va notar que la ràbia esdevenia orgull. Orgull per una feina necessària; orgull per una feina ben feta.