1 Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem. 2 Absurditat i més absurditat, diu Cohèlet. Absurditat i més absurditat, tot absurd! 3 Què en treu l’home de tots els treballs amb què s’afanya sota el sol?
4 Una generació se’n va, i una altra ve, però la terra sempre roman.
5 El sol surt, el sol es pon, anhelant d’arribar al lloc d’on tornarà a sortir.
6 Bufant cap al sud i gira cap al nord; dóna voltes i més voltes i sobre les seves voltes, torna el vent.
7 Tots els rius van al mar, però el mar no s’omple mai; al lloc on van els rius, allà ells tornen a anar.
8 Totes les coses s’esgoten: no pot parlar, l’home, no es cansa de veure, l’ull, ni s’omple l’orella, de sentir.
9 El que ha sigut és el que haurà de ser; i el que s’ha fet és el que s’haurà de fer; i no hi ha res de nou sota el sol.
10 Quan d’una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.
11 No hi ha record per als dels temps pretèrits; els que vindran després tampoc seran més recordats que aquells que vinguin al final de tot.
12 Jo, Cohèlet, que era rei sobre Israel, a Jerusalem, 13 vaig entregar el meu cor a inquirir i explorar, amb la saviesa, tot allò que es fa sota els cels; una feina penosa que ha posat el Senyor als humans, per afligir-los. 14 He vist totes les accions que s’han fet sota el sol; i heus ací que tot és absurd i pastura del vent.
15 Allò que està torçat no es pot adreçar, ni el que manca podrà ser comptat.
16 Vaig parlar amb el cor dient: «Heus ací que he crescut i augmentat en saviesa per tot allò que hi havia abans de mi a Jerusalem, i el meu cor va veure molta saviesa i coneixement.» 17 Vaig entregar el meu cor per conèixer saviesa i per conèixer deliri i niciesa; i vaig saber que també això és pastura del vent. 18 Doncs com més saviesa més neguit, i qui augmenta coneixement augmenta dolor.
(Kohelet 1:1-18)