Tot just després de prendre el berenar servit amb la porcellana blanca que acaba amb la veta de fil d’or (a joc amb tot l’aixovar de la casa, fins i tot amb l’orinal del bany de l’avi), el pare l’ha cridat pel seu nom, l’ha fet venir fins davant d’ell, i li ha explicat que l’entrega de premis es celebrarà el cinc de novembre i que ella haurà de parlar. La mare ha premut les mans al voltant de la tassa de te verd i la germana ha agafat l’última xocolatina.

Serà el seu primer discurs oficial com a primogènita. En aquell moment s’ha posat un xic nerviosa i se li ha travessat el croissant. Aquell vespre ha obert la finestra de l’habitació i abans de que l’escorta entrés per verificar que no hi havia cap problema, ha notat la fressa de la tardor en el vent del nord movent-se entre els seus cabells i ha sentit per primer cop el pes del seu càrrec. Té prop de quinze dies per preparar la intervenció.

Ha començat a escriure el discurs en la llibreta que porta sempre a sobre, dins la bosseta tan bufona que li penja de l’espatlla quan acompanya els pares a inaugurar coses. Així quan ha anat al bany, quan el professor s’embolica explicant les branques dels seus antecessors al tron, quan fa veure que escolta l’àvia, va apuntant el que vol dir. Té moltes personalitats per inspirar-se i homenatjar; la Greta Thunberg, Teresa de Calcuta, la Dulceida… El bolígraf omple embogit les frases més punyents de les dones que admira. Quan el té del tot afinat passa els apunts a net al seu macbook encriptat, les notes són llegides a quatre quilòmetres de distància pel funcionari del CNI 354 mentre pren el cafè amb llet.

No té cap pensament més ni obsessió, només queden deu dies i farà el seu primer discurs; n’està molt orgullosa però no en pot parlar amb ningú. Bé, sí que pot fer una cosa: llegir-ho als pares. Serà el primer que farà tant bon punt arribi a casa. Dins el cotxe les bardisses de les torres i les botzines de la A6 es fan eternes fins que enfilen el tram final de jardins del palau, tant bon punt quan el cotxe frena i li obren la porta, surt del cotxe blindat tota engrescada trepitjant amb grans gambades la catifa i entrant a la sala d’estar principal esbantant les dues portes alhora. I allà assegut en el sofà orellut al costat del pare hi ha un paio que s’aixeca d’un bot quan la veu, inclina lleument el cap i fa repicar els talons de les sabates entre sí. És el l’expert en oratòria li diu el pare, us deixo. L’home es tomba cap al progenitor, li fa la idèntica salutació que a ella i quan és fora se la queda fitant en silenci dos minuts, després la fa anar cap a la taula.

El senyor en qüestió es presenta, es diu Ricardo Noséquè i explica que ha ajudat al pare i a l’avi de fa anys. El Ricardo Noséquè té el nas i les orelles farcides de pels que surten en totes direccions. Ha obert un maletí de pell lluent de dos tanques i n’ha tret un full de quadrícula, una estilogràfica i un pot de Nivea, li ha atansat el paper i la ploma, s’ha ungit les mans de crema, ha tancat el pot, l’ha desat, s’ha aixecat tot d’una i fent grans passes amunt i avall de la sala li ha anat fent el dictat de tot el que ha de dir. Ella prem les dents, sent la sang bullint per tot el cos, la ploma deixa anar tinta desmesuradament en certes lletres i s’esgarrapa seca de ràbia en altres. Quan acaba li fa llegir en veu alta, li ordena que reciti als pares trenta-tres cops cada dia, ni trenta-dos ni trenta-quatre, recalca amb veu greu, fins al dia de l’entrega de premis. Tanca el maletí, s’alça de la cadira, li torna a fer la salutació amb el cap i els talons i marxa sense dir res més.

L’avió aterra rodejat de grans mesures de seguretat, degut a l’ambient que es respira de fa dies no passaran ni una nit a la ciutat comtal. Aquesta mateixa nit és l’entrega de premis, han passat els deu dies i cada vespre davant els pares ha fet el discurs trenta-tres cops. No s’ha entrebancat cap vegada, la germana l’ha aplaudit cada cop que ha acabat de declamar-lo. Els cotxes blindats paren davant de la porta del palauet, al carrer darrera de tanques de protecció tot de gentola agita braços i no sembla que sigui per aclamar-los, la policia prem amb els escuts els intents de la multitud per acostar-s’hi, fa olor de plàstic cremat i l’atmosfera està tèrbola.

A l’entradeta fa una hora hi havia taules rodones sòbriament parades, amb unes plates amb formatge brie, canapès i cambrers intentant arribar amb les copes al final de la sala. Quan arriben ells a les recepcions mai no en queda res, ni de menjar ni de taules ni de xampany, només tot de senyores i senyors extremadament mudats fent-los el passadís, l’equip de seguretat i els fotògrafs. S’escolta el sord rau rau de la panxa de la mare. Així sota els flaixos i els objectius sacsegen una per una les mans suoses i tipes de les autoritats. Quan el de protocol apareix fan entrar la gent de les reverències a la sala amb els avis. Tot l’auditori es posa dempeus i aplaudeix moderadament fent picar lleument les puntes dels dits amb el palmell de la mà contrària, l’ovació s’allarga fins que prenen seient. Aleshores les senyores agafen les bosses de les cadires i els senyors es descorden les americanes i seu tothom. Tot seguit fan entrada ells amb el pare davant, i totes les senyores tornen a deixar les bosses a les cadires i els senyors es tornen a cordar les americanes i tornen a aplaudir fins que són asseguts.

Donen el primer premi, i el segon, i el tercer que és atorgat a una dona amb un vestit estampat de flors espantós, i arriba el moment. Els anomenen i els demanen la seva presència a l’escenari. S’aixeca juntament amb el seu pare i amb l’avi de la primera fila i s’adrecen al faristol. En el segon graó l’avi s’ensopega i es fa un trau al bell mig del front, tothom s’aixeca amb un esglai amb les bosses i les americanes descordades. La sang queda camuflada dins el vellut vermell de la catifa. Mentre els infermers miren de parar l’hemorràgia el pare se li atansa i li deixa anar a cau d’orella una riuada de paraules sobre la responsabilitat, dinastia, pàtria, i que faci el favor de no entortolligar-se ni plorar. Entre els practicants i dos generals aixequen l’avi amb un pegat a l’entrecella, que aixeca la mà per saludar. L’auditori sembla que s’hagi d’ensorrar amb visques i enaltiments. Quan finalment retorna la calma ella omple el diafragma d’aire amb cada cop més gust de fumera i comença el discurs.

-Majestats, autoritats, senyores i senyors, gràcies per acompanyar-me en un dia tan important per a mi; el meu primer discurs, no cal que els digui que l’emoció és molt gran…

S’escolta una detonació a l’exterior del palauet. Es fa un silenci tens a la sala. L’aigua que té damunt el faristol fa unes discretes onades dins el got. El focus que hi ha a dalt de l’escenari l’enceguen. Els crits del carrer cada cop semblen més propers. El públic arrenca un aplaudiment eixordador per encoratjar-la. Vol plorar. Nota la veta de la bossa penjada a l’espatlla amb la seva llibreta. L’ovació poc a poc s’ha tornat en murmuri i algunes personalitats s’han aixecat i caminen cap a les sortides dels laterals.

-Com els deia, l’emoció és molt gran…

La porta per on han entrat, ara fa panxa i sembla que pateixi batzegades des de fora. Una horda l’està forcejant per entrar. S’escolten trets i trencadissa de coses. El públic està fent grupets i van mirant els mòbils o proven de fugir descaradament. Ella es tomba i s’adona que tota la família, inclòs l’avi amb el pegat marxen per darrera l’escenari, fa un glop d’aigua. Sembla que l’esbotzament de la porta és imminent malgrat els de seguretat han desmuntat una làmpada del segle XVIII i l’han posat maldestrament entre els manillons. Amb les puntes dels dits obre el tancament magnètic de la bosseta, n’enretira la crema de cacau i el paquet de caramels i agafa la llibreta que posa damunt el faristol, fa tres respiracions profundes i continua el discurs:

– Com diria la gran Greta Thunberg; “No vull que tinguis esperança, vull que entris en pànic”.