A mitjans d’estiu, en una conversa híper abstracta durant un sopar bulliciós i animat, d’aquelles converses en què es parla de moltes coses emprant tan sols un parell de conceptes i una desena de paraules, un dels meus Mestres em llançà una idea arran d’una altra conversa paral·lela. Sí, és un embolic enorme, però és el que passa quan, mentre escoltes algú altre, desenvolupes un pensament lateral que acaba en una mena de conversa spin-off.
La idea nova és la de ser «funcionari de les pròpies idees». La proposta és que hi ha dues possibilitats en tant al desenvolupament –en tant a «progrés»–, de les idees d’un mateix. La primera que comentaré és la d’esdevenir-ne funcionari. En cert sentit seria quelcom semblant a burocratitzar-les.
Tal com passa amb el funcionariat, la persona pensant pot esdevenir quelcom purament burocràtic, creant, arxivant i segellant –en tant a posar-hi un segell i fer-ne després una pila– idees pel simple fet de fer-ho. Sense preguntes. Sense desenvolupar-les i, encara menys, sense pensar en «el què», el «per què» ni en què fer-ne, d’allò.
El tòpic del funcionariat ens diu que en tot el procés de realització de la feina, no hi ha pensament crític ni cap mena de cerca de raó qualsevulla. I que es fa el que toca, i el que no toca, no es fa.
Per què? Perquè al funcionari no li toca fer allò. És responsabilitat d’algú altre. De qui? Al funcionari tampoc li toca –ni li importa– saber això. Per tant, tornem-hi: es fa el que toca, i allò que no toca queda allà, i ja vindrà algú a fer-ho, si és que ho ha de fer algú. I no es fa cap més pregunta.
Doncs imagineu això mateix, però aplicat a les idees o al pensament propis. L’altra possibilitat de desenvolupament de les idees d’hom és la gestió. Que no és, o com a mínim no és només la realització de les idees en si, sinó la gestió completa, des de la seva aparició fins a la realització final.
Això inclouria tot el procés intermedi –i ara elucubro–: preguntar-se què és el que s’ha pensat, per què s’ha pensat això –com s’hi ha arribat–, quines aplicacions podria tenir, si podria ser o no ser útil a algú altri o és una idea per a desenvolupar-nos personalment, o si pot causar-nos més bé que mal –o danyar-nos en comptes de beneficiar-nos.
Fer-ne seguiment, treballar-la –gestionar-la, al cap i a la fi–, per tal que es pugui realitzar i veure la llum. Perquè el món de les idees acostuma a ser un món tancat en si mateix. Un món on és molt difícil que aquestes idees surtin a fora i es relacionin.
Això ho considero un contrasentit bastant gros, ja que les idees només poden créixer quan es contraposen, sigui amb altres idees o bé explicant-les a algú altre per tal que es critiquin –és a dir, que es posin en crisi, que es despullin, desmuntin i fragmentin per veure si aguanten. Només així poden tenir l’oportunitat d’esdevenir reals i transformar-se en quelcom tangible.
Com veieu, la primera possibilitat es limita al bucle d’ordenar, classificar i arxivar. La segona a fer-ne un cultiu, tenir-ne cura i portar-les a la pràctica. L’una és fer-ne una funció, l’altra a fer-ne gestió.
Només la segona ens pot arribar a permetre, algun dia, a poder viure fàcil, un altre concepte que aparegué a la mateixa conversa, però que deixaré per una altra ocasió.
Foto: Eneas de Troya