– A la Maria mai més la tornaràs a veure. Ja pots marxar d’aquí, no ets benvingut a aquesta casa. Ets un paio ben estrany i crec que no li fas el pes a la meva filla, ja no sap com dir-t’ho per que ho entenguis, fot el camp.

El monjo Guillem es desvetlla dels seus records quan ja ha desmuntat curosament l’escombreta i ha desfilat la brutícia que s’ha quedat acumulada a dins en forma de manyoc. També ha descollat ja les pinces que subjecten el raspall interior i amb un pinzell l’ha deixat com nou entretenint-se en les petites escletxes i racons. Ho fa cada dia de forma mecànica i professional però amb un gran amor, l’amor que ara no pot donar, per això es lliura al seu deure.

Abans ha buidat el contenidor de la porqueria a la brossa i ha bufat entre els filtres que han deixat anar un polsim gris i funest en l’aire. Quan ha acabat, el monjo s’ha esbaldit els dits plens de sutge en una galleda d’aigua tenebrosa i freda.

La pols que treu és en gran part cèl·lules mortes dels monjos, però també hi ha fragments d’insectes i àcars, sutge de les espelmes i polsim de les pedres de les gàrgoles, i bocins de cabell i de roba dels frares i petites traces de pol·len de les flors que hi ha al claustre i una mica de farina amb que fan el pa. Finalment encara amb cura al robot al carregador deixant-lo que es saciï de corrent per  que a l’endemà torni a complir la seva condemna.

La llum intermitent vermella del robot escombra mostra el seu estat, la seva penitència; està extenuada, cada jornal ha d’acabar així. Com cada dia de fa més d’un any, com serà cada dia fins que sigui l’hora de l’obsolescència de la Conxita.

Va ser el mateix religiós que ara té cura del robot aspirador, que es va plantar davant d’ella quan ja havia assolat mitja ciutat, i sostenint una escombra llarga damunt el cap i imitant un Moisés o un Gàndalf, un Dumbledore o qualsevol avi sonat, i amb una mena de ritual a mode d’exorcisme, la va obligar a retornar a la seva forma inicial i a aturar-se. Aleshores els programadors, armats i amatents amb tornavisos plans i d’estrella i claus de tota mena, van esbudellar-la. La seva intel·ligència artificial va ser resetejada i reprogramada, i quan ja eren a punt d’enviar-la a esquarterar i reciclar, gràcies a les súpliques del frare Guillem va ser indultada però això sí, condemnada a complir la seva tasca de neteja en el lloc més remot del país, en el seu propi monestir situat al capdamunt d’un llogarret perdut.

– Fugim Maria, no puc viure sense tu, si no entraré al monestir de clausura, sí aquell d’allà dalt i mai més ens podrem tornar a veure. No pot ser que tan se’t enfoti. Pots deixar de mirar el mòbil mentre parlo? Què és aquesta musiqueta que no para de sonar? Són campanes? Estàs fent un Tik Tok?

En Guillem s’ha despertat altre cop angoixat, les matines han ressonat dins el seu son fins que s’ha desvetlat del tot, ha somiat novament amb la Maria. Ell mateix aixeca la Conxita per la nansa i la situa al bell mig de la capella per que comenci la seva feina. Mentre els religiosos es remullen el clatell amb aigua gelada ella passa per sota els bancs corcats de l’esglèsia  i comença la seva feina. Quan esmorzen travessa fent giragonses el passadís per anar a la sala capitular, quan resen fa el refactori i pel que queda de jornal ha de fer tot el claustre mirant de no lliscar amb la humitat, vigilant de no topar massa fort amb els graons de pedra, a l’aguait de no caure dins la font, tenint cura de no ensopegar amb les arrels del jardí.

El monjo Guillem entra a la seva cel·la quan ja fosqueja i es disposa a fer la neteja diària del robot abans d’anar a dormir, però només desmuntar el dipòsit ja veu alguna cosa estranya, entremig de la porqueria hi ha una burilla de cigar.

– D’on ha sortit això? – diu en veu alta mentre l’olora- I és herba! No entenc res. Això ho has tret d’aquí, del monestir? -Fa mentre l’acaba de netejar amb la decepció de no trobar quelcom més estrany a dins.- Això és intolerable, qui sigui el responsable ha de expiar els seus pecats!

A l’endemà mentre esmorzen en l’imposat silenci, en Guillem estudia tots els gestos dels seus companys, busca qualsevol senyal que pugui delatar el responsable del cigar mentre les culleres pugen i baixen de les farinetes a les boques. De sobte s’escolta una petita rialla de Fra Salvador des de la cuina, tots els frares es miren de reüll, desconcertats, i el riure es fa riallada que no para, que ressona pel sostre i per les escletxes s’entreté en les caputxes i no s’atura quan tots s’aboquen dins la cuina i troben fra Salvador estès a bocaterrosa cobert de fulles de marihuana fent els seus últims somriures abans de la mort.

La policia triga en marxar, no han trobat cap empremta ni pista i finalment determinen la causa de la mort en el propi ofec accidental. Però en Guillem sap que no es veritat quan al vespre rentant la Conxita troba una petita fulla de cànnabis.

Al cap de dos dies Fra Albert apareix ofegat dins el tanc de cervesa, la policia torna a remenar-ho tot i a interrogar a tots els monjos, tornen a assenyalar però que es tracta d’un accident. En netejar el robot en Guillem hi troba petits flocs d’ordi. Als quatre dies troben Fra David mort nu, penjat de la barra de l’armari de la seva cambra i amb un cordó de niló al voltant de el coll i genitals, a la nit dins la Conxita hi ha un petit ble de la mateixa soga. Davant de la petició d’en Guillem a les autoritats, per no donar peu a un escàndol, es parla novament d’un fortuït i tràgica catastrofe de bricolatge en el monestir.

– No sé si això que fas de mostrar-me el que has recollit m’ho he d’agafar com secret de confessió. -remuga el monjo a la Conxita- El que és cert és que aquests monjos estaven corromputs i el càstig el mereixien i pertocava. -El robot escolta mentre la llum de recàrrega passsa del vermell al carbassa – Si s’ha de fer una purga que així sigui i que Déu ens perdoni.

Però els dies passen sense més defuncions, sembla que mica en mica es torna a recuperar la tranquil·litat i dins el robot el monjo no hi troba res més que pols i cendra. Fins un dia que la Conxita no arriba a la cel·la del monjo i es queda immòbil en el passadís d’accés als davant la porta de sortida amb totes les llums apagades. El religiós que es passa ben bé mitja hora buscant-la, quan la troba en aquell racó, com si s’estigués amagant, la renya, amb el mateix profit de qui renya a un nadó o a un gos.

– Què et passa? T’has cansat abans avui? Hauríem de mirar que no et comenci a fallar la bateria, si no li diré a l’abat que faci una comanda a l’Amazon de recanvis. No sé que punyetes hi feies allà a recer de l’entrada… No hauràs fet cap malifeta? No he sentit la teva fressa mentre llegia…

Arriba a la seva cambra i li comença a aplicar el ritual de neteja, desmuntant peça a peça al robot. Quan agafa el corró hi veu quelcom estrany, i el tomba i mira d’esbiaix, hi ha alguna cosa distinta enredada, la pinça amb els dits i la desembolica delicadament. Un cabell ros llarg i daurat es desplega davant el seu nas. És un cabell de la Maria.

El monjo treu el nas per la finestra de la cambra, l’aire gelat de l’hivern comença a rendir-se a finals de març, les estrelles sembla que hagin de caure damunt, els mussols esperen els ratolins i allà a la vall espurnegen lleument les llums de l’aldea.

– Què punyetes has fet? D’on ha sortit això? – Fa ajupint-se i dirigint-se a la Conxita- Has sortit? Has anat fins al poble? Ho tens prohibit! Ho tenim prohibit! -El monjo torna a mirar per la finestra- Aquest cabell és de la Maria, oi? L’has vist? Però què estic dient?

La neteja d’avui és a base d’estrabades, només li buida el dipósit i la deixa carregant. No pot dormir, va donant voltes pel llit mentre mira amb un ull obert el parpelleig en forma de la pila de la Conxita, i també com el cabell ros de la Maria es belluga seguint les onades del vent.

– Conxita… dorms? M’ajudaries a.. segrestar-la? Vull dir que tampoc seria un segrest…Ella vol venir amb mi. Són els seus pares que la obliguen a estar-se amb ells i ella és tant bona que… Vaja per tu tampoc seria res de l’altre dijous, tu vas destruir aquella ciutat, has purgat el pecat en el monestir, no et costaria gens ajudar-me a…Sortiríem tots dos, tots tres guanyant…

Quan el sol comença a sortir per l’horitzó, mentre el conjunt de frares resen matines, un home surt del monestir, no va vestit de monjo i va acompanyat d’un robot. Fa dies que no plou i les petjades aixequen la sorra del camí, els sensors ho detecten i fan que la Conxita realitzi dues voltes sobre si mateixa i que la seva placa emeti un petit flaix, immediatament la seva carcassa comença a agafar dimensions extraordinàries.