Nit 1

Arribats a l’illa.

He seguit amb la mirada el camí del sol abocant-se al capvespre. Aquí sembla diferent, quasi màgic; quan la punta de l’esfera de l’astre toca l’horitzó sembla irreversible que sigui engolit per l’aigua i el final s’accelera.

El dia, que s’ha arrossegat penosament fins ara, en pocs segons ja no hi és. És de nit. El pare ara m’hauria renyat com un nen petit, no m’hagués deixat mirar-ho. Segur que tindria raó i jo ara tinc la retina cremada. Un Ventura en sap, de vesprades.

Nit 24

Em pensava que el reality em donaria pistes i inspiració, però res. Podíem dur dues coses a l’illa. L’Arnau va escollir la petaca de whisky i la manta, l’Anna el pintallavis i la crema nivea, la Mercè la brúixola i el mirall, i jo els folis i els bolígrafs.

En els vint-i-quatre dies que portem de reality el whisky de la petaca s’ha acabat, així com la crema hidratant. Sota la manta l’Arnau i l’Anna van fer quelcom més que guarir-se del fred, i la Mercè porta tot el dia donant voltes darrere el nord i va fent la rateta amb el mirall de punta a l’altra de l’illa. Els meus papers només fan aquest diari avorrit.

Un Ventura ja hauria fet curt de paper! Les grans obres literàries de la nissaga Ventura. El besavi, l’Amadeu Ventura, que va començar amb l’Enciclopèdia Botànica de Catalunya i amb el Tractat de Pluviometria de Catalunya. Malauradament la seva tasca no va ser reconeguda fins vint anys després de la seva prematura mort per pulmonia.

L’avi, Quim Ventura, que va estudiar per magisteri que no fructificà, però que va dedicar pàgines i pàgines a relatar les cròniques de viatges a peu per les comarques i a qui finalment van atorgar a corre-cuita la Creu de Sant Jordi.

I el pare, en Ramon Ventura, advocat i escriptor de diverses novel·les d’èxit i guions de cinema de la Coixet, amb la columna puntual dels dilluns al diari i president del Consell de Cultura i les Arts des de feia vint anys.

Els Ventura; l’Amadeu, en Quim, en Ramon i ara era el torn de l’Enric. El besnét, net, fill. Jo.

Encara no he escrit mai res. Ni les redaccions dels deures de llengua que em posaven a l’escola. Mai. El psicòleg al qual em van portar els pares als deu anys va dir que patia la síndrome de l’eterna pàgina en blanc, una paràlisi psicològica estranya digna d’estudi.

Amb el temps he millorat, encaixant paraules, creant alguna frase. Això d’ara és el més gros que he fet mai. Sóc un home de poques paraules.

S’ha fet ja de nit i arrossego els peus cap a la cabana. Fa dies que he recordat que odio la sorra, com cada granet es posa per tot arreu; entremig dels dits del peu, a l’orella, pel cabell, fins i tot en els papers que s’esgarrapen quan els agafo.

A dins, l’aixeta goteja i tinc por que perdi tota l’aigua potable del dipòsit. Ja no ens abasteixen de menjar i no ens han donat cap explicació. Espero que l’audiència ho hagi vist tot i que la pressió social faci que tot se solucioni.

Espero també que el pare estigui patint una mica per mi. Em temo que no haurà entès la meva decisió d’entrar al programa per aconseguir fama i inspiració. «Exclusiva del Nacional; L’Enric Ventura, de la famosa nissaga d’escriptors, participarà al reality “Els Nàufrags”».

En realitat fa mesos (potser tres anys) que no parlem. Me l’imagino esbufegant i canviant de canal, evitant el tema amb els amics, tots fent veure que no en saben res, que ningú mira aquests programes i malparlant-ne darrere seu.

Trec la llengua i espero que la gota que s’infla en l’aixeta es rendeixi i m’esquitxi la boca.

Nit 38

He desestimat finalment la idea d’escriure la novel·la, vaig ser massa vanitós, amb prou feines escric aquest diari; em llevo, vaig caragolat tot el dia per la gana, busco pinyons i fulles, miro de caçar algun cranc, dormo, dormo, fito el capvespre i torno a dormir.

L’endemà és el mateix, igual que ahir.

Clico amb el dit polze el bolígraf i el mecanisme retràctil fa que la punta quedi a fora, el torno a clicar, escolto com la sorra que s’ha colat en ell frega la punta en amagar-se. Clic, xrec, clic, xrec, clic, xrec.

Potser no podré tenir mai el do Ventura per escriure. Les coses passen però no sé com explicar-les; la Mercè va desaparèixer fa una setmana i no sé si ha abandonat el programa, ha caigut per un barranc o s’ha ofegat.

Els altres dos no parlen, l’Arnau sembla haver embogit i corre fins a l’extenuació amunt i avall per tota la platja, aleshores es posa un grapat de sorra a la boca, l’escup i fa una rialla exagerada. L’Anna fa dies que no es lleva i va menjant trossets de barra roja de llavis.

A banda de no portar menjar, fa dies que no es veu ningú del programa, no fan connexions des del plató ni ens fan fer nominacions. Potser han pujat el llistó d’exigència. Potser és l’última oportunitat per escriure, per poder demostrar al pare que viure aquesta experiència vital em servirà per ser un gran literat, que estic fet de la pasta dels Ventura.

Nit 59

Tan sols queda una nit per tornar a la civilització. Quan surti el sol espero cartells i banderes amb el meu nom, confeti, bengales, fanfàrries.

Sóc el vencedor de l’edició del programa d’aquest any per eliminació; la Mercè desapareguda, l’Anna jeu morta de fa dies sota la manta i l’Arnau es va abocar dins la mar nedant ferotgement i no l’he tornat a veure més.

Queden hores i pocs minuts. L’orgull Ventura reflota. He resistit. Sóc digne.

M’he rentat la cara amb la poca aigua dolça que quedava al dipòsit i m’he mullat els llavis esquarterats pel sol i la set.

Espero amb expectació apoltronar-me entre l’Ana Rosa i la Griso per tal que em preguntin tots els detalls que no estalviaré.

Aleshores anunciaré el meu llibre. On parlaré de l’illa, del besavi, avi i pare. Dels Ventura.
Hauré de tenir un fill. Un nou Ventura.

No entenc massa el què passa, haurien de ser tots aquí, amb l’helicòpter, les càmeres i els micròfons.

Tinc més gana que mai.

Agafo una pàgina del grapat, n’espolso el tel de sorra i n’estripo un tros. L’engoleixo. El paper malda per estovar-se i passa coll avall en forma de bola.