-Ets un merdes Manel!
-Doncs ensuma fort imbècil.
Això hagués estat una bona resposta. Després de seure deu minuts davant la llibreta d’espiral i haver descartat altres opcions ha conclòs que era la resposta més adient. I així n’ha deixat constància. Ha tret la llibreta de la cartera, ha posat la data al cap de munt del full quadriculat i després ha fet una complerta descripció dels fets. Ha posat el nom del contrincant; l’Eduard. Els antecedents, discussió de feina per l’entrega de la documentació. Amenaça velada de dir-ho als de dalt. L’Eduard li etziba lo de que és un merdes. I la resposta perfecte;
– Doncs ensuma fort imbècil.
Però en Manel no ha contestat a l’Eduard.
Ha callat i simulat no escoltar el retret, s’ha concentrat en la fletxa del ratolí que oscil·la quasi transparent de dreta esquerra, d’esquerra a dreta ballant amb el joc estúpid que ell mateix fa amb el canell dret. S’ha abstret en el só de la trucada que ressona a tres taules més avall, en la pila de papers mal arrenglerats de l’arxiu, en la tinta del edding de la becària de comptabilitat que es resseca sense tap i ha aconseguit callar.
Tres hores després ha tancat l’ordinador, ha recollit els bolígrafs, endreçat alfabèticament els expedients i replegat la cadira simètricament amb la taula. S’ha acomiadat sense resposta de les noies de la recepció i ha caminat resseguint fidelment els caires dels panots de ciment fins al portal de casa seva.
La clau es regira dins el pany i la porta s’obre. Ara el Manel viu sol; fa pocs dies que ha enviat a la mare, la senyora Manolita, a una residència i ha tallat amb la seva xicota, la Marta amb la que estalviaven feia cinc anys per un pis a la Verneda. No l’espera ningú doncs a casa, tampoc hi ha cap moble. Va fer allò del wallapop i va vendre a preu de saldo fins l’última tassa de cafè; només va conservar el matalàs per dormir, l’aparell wifi, l’ordinador i un llum de sobretaula esguerrat que trontolla quan l’encén. Tot plegat té un motiu; fa poc més d’una setmana que en Manel ha decidit canviar de vida i ser un home nou. Ha promès seguir fil per randa els principis del bon samurai i no es pot permetre cap distracció.
De tant en tant a en Manel li agafen aquestes determinacions; quan era petit va passar una època que tenia molta fal·lera pels animals, els arreplegava tots, bestiola que veia bestiola que portava cap a casa, cucs, aranyes, gossos, gats o ocells, estava ben convençut d’ençà d’haver anat a catequesi que vindria un diluvi universal i que algú havia de fer el paper de Noé. Quan ja no s’hi cabia d’excrements i orins per la casa la senyora Manolita va expulsar tots els animals a cops d’escombra i quasi al mateix Manel.
O més tard quan d’adolescent va optar per fer-se vegà i només menjar raves, cigrons i cols, i soja molta soja. No li sabia greu les corredisses al bany a tot hora i no entenia les cares d’aversió d’amics i coneguts davant l’exposició detallada que feia dels beneficis de les neteges de colon. L’ingrés a l’hospital Clínic amb un quadre de deshidratació greu va finalitzar aquesta etapa.
I quan fa pocs mesos va decidir entrar en política; vestia cromàticament només amb els colors del partit, no es perdia cap míting i discutia aferrissadament amb qualsevol a twitter per defensar les estratègies de pactes amb diferents bàndols, va arribar a proposar immolar-se per reivindicar la llibertat nacional i es va autoempresonar en una gàbia pel tema dels presos, allà va patir una mica per que no va tenir en compte les quatre hores que s’havia de passar sense sortir i que venia d’una calçotada amb amics.
Quan la Marta el feia reflexionar sobre aquestes dèries i la relació que moltes vegades tenia amb les femtes, ell li responia que en Picasso també passava per diferents èpoques; que si els períodes blaus, que si el surrealisme, que el cubisme i ningú no li retreia, ans al contrari, el consideraven un geni.
Així està ben cofoi; avui ha guanyat no contestant a l’Eduard, ha fet un pas important per aconseguir aquest nou objectiu; ser un samurai.
El Manel ha renunciat a moltes coses que apunta desaforadament a la llibreta groga. El sexe amb la Marta, els macarrons de la mare, enviar a la merda a l’Eduard… és la seva purga, és el camí que ha de recórrer per arribar a ser un guerrer, el llarg i dur camí del bushido, el codi estricte de lleialtat i honor que ha de seguir si cal fins a la mort.
Damunt del llit hi ha l’arma. En Manel ha de completar no només el canvi d’esperit si no d’aspecte, aquests dies ha donat una volta per les botigues del barri però no ha trobat cap katana ni daga ni ganivet prou decent, tan sols ha aconseguit una espasa de plàstic empolsegada des de carnaval al magatzem de la tenda El Corte Oriental de la cantonada. Però és irrellevant aquesta arma li servirà per portar a terme els entrenaments que ha trobat al Youtube.
Es treu curosament la roba que deixa a un racó de l’habitació, tot nu i amb els ulls tancats respira profundament fins a tres cops, agafant aire profundament pel nas i expirant per la boca. Quan està del tot relaxat inicia els exercicis.
Salta, ben amunt, tant enlaire com els seus genolls l’impulsen amb els punys ben premuts i crida. Crida pel Manel, per no poder aixecar-se i trencar-li la cara davant tota l’oficina, i torna a fer un bot i crida, crida pel sofregit de l’arròs dels diumenges amb el socarrat que sempre li reservava la mare i que ara ja no pot tastar. I de nou un salt i el crit ara per la Marta i per l’enyor del camí de la regatera d’entre els seus pits.
Atura els salts i agafa la katana, el llum de sobretaula projecta la seva ombra a la paret, agafa aire i amaga la panxa, s’agrada. De nou fa un crit, amb la cama dreta una mica endarrerida i les dues mans damunt el seu cap baixa els braços fent un tall netíssim vertical que s’atura a l’alçada del seu melic. I un altre cop, fins a vint vegades. Està amarat de suor i llàgrimes, però no pot parar, no ha de parar, canvia la postura i agafa l’espasa per damunt de la seva espatlla dreta amb l’empunyadura ben premuda i fa un tall en creu que acaba gràcilment sota el seu genoll esquerra.
De sobte algú fa tres cops forts a la porta, en Manel atura els exercicis i sigil·losament de puntetes recorre tot el passadís cap a la porta, un estat de calma absoluta s’enfila des des de la planta dels peus fins als seus cabells, la nit absoluta l’ha engolit per primer cop ha de fer de samurai. Cautelosament acosta la ma dreta cap el pany com un guepard i amb una urpada obre la porta de cop.
La Catalina, la veïna jubilada de vuitanta anys li fot una plantofada que el fa seure de cop a terra.
-Pots parar de fer saltirons Manel? Són les dues de la matinada! Tens trenta anys fill, i només fas que fer el burro a la vida, no vull saber quina dèria t’ha agafat ara per fotre ta mare a una residència i tallar amb la Marta, quina santa per aguantar-te tant…
-Jo, bé, l’honor, el coratge, entrenava…
-Entrenava, ai senyor, mira fill només puc dir-te que ets un merdes Manel.